"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)

10 jul 2013

Joyeux anniversaire, Marcel!

Quan un lector qualsevol o un crític important, Deleuze per exemple, s'han vist emportats per l'allau de "A la recerca del temps perdut" i pensen en Proust, la seva admiració només pot prendre una única forma: "... La mare que el va parir...!". Tant és si després fan servir paraules com "magne", "suprem", "ingent" o "inenarrable": al fons d'aquests adjectius hi ressona sempre la més primitiva de les admiracions, curulla d'astorament, d'una certa innegable enveja i de dificultat d'assimilació. "...La mare que el va parir...!"
Doncs bé, va ser avui, 10 de juliol. Tal dia com avui però de l'any 1871, l'estimada marona de Proust portava al món el seu "cher petit loup". Avui, doncs, hauria fet cent quaranta-dos anys.
Per commemorar aquest aniversari del més imprescindible dels escriptors, aquí teniu un document (fet al tren) que il.lustra fidedignament l'única trobada que va tenir lloc entre Proust i Joyce, les dues plomes (en més d'un sentit en el cas de Proust) que més van revolucionar el rumb de la literatura del s. XX. Desgraciadament, els dos genis no van acabar de congeniar, potser perquè Proust era un francès refinadíssim, florit i amant de les convencions socials, i Joyce era un irlandès taciturn, escatològic i poc amable. Aquesta és la conversa que els dos artistes de la paraula van mantenir:


7 jul 2013

Henry David Thoreau com a mesura de tots nosaltres

- Thoreau era un home.

- Un home, dius? Una d'aquelles patètiques criatures que no acaben de ser ben bé naturals, servils i destructives, que fan sorolls amb la boca i que passen les seves tristes vides donant voltes en una peixera plena de la seva pròpia porqueria, sense veure més enllà dels seus morros? Un tros de fang amb pretensions, estúpid i insignificant?

- No, no: un home, he dit.

La veu de Thoreau em fa pensar en la neu. Ell era un home, i la humanitat el decebia cada dia, i per això els seus textos són plens d'una còlera freda que fa avergonyir qualsevol lector que no sigui o molt cínic o molt excel·lent: la humanitat de Thoreau és la que tots creiem posseir i massa pocs tenen en realitat, i llegir-lo és adonar-se de la pròpia mediocritat. Fins i tot les millors persones que conec són esclaves i conformistes al seu costat, o veuen la realitat a través de prismes, o creuen en conceptes buits com "deure" o "societat".

En canvi, ell era lliure. I també valent, indòmit, lúcid, pur, autèntic. Absolutament passat de moda, doncs, evidentment... I potser per això tot el que diu és tan vàlid encara ara com ho era fa cent-cinquanta anys. I probablement, ho seguirà essent d'aquí cent-cinquanta anys més, perquè em costa molt imaginar un món on l'home segueixi existint i no calgui llegir Thoreau: el dia que això passi, aleshores potser sí que ens podrem sentir orgullosos a temps complert de pertànyer a aquesta espècie.

Mentrestant, però, només el tenim a ell per dir-nos amb veu clara coses que hauríem de tenir per descomptat: "no hi ha res, ni tan sols el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida mateixa, que aquest incessant treballar." O bé, "No existirà mai un Estat realment lliure i culte fins que no reconegui l'individu com un poder superior i independent, del que se'n derivin el seu propi poder i autoritat i que el tracti en conseqüència". O "hauríem de ser homes primer i ciutadans després. Allò desitjable no és cultivar el respecte per la llei, sinó per la justícia."

Avui dia es parla de molts tipus de consciència: tenim la consciència política, la consciència ecològica, la consciència social, i estic segura que en algun lloc també deuen mencionar barbaritats com la consciència lúdica o la consciència afectiva o alguna altra burrada semblant. En canvi, Thoreau només en tenia una, de consciència: la seva. La seva consciència era tan plena i tan íntegra que enganxar-li epítets hipòcrites com "antiimperialista", "pacifista" o "antiesclavista" és quedar-se tan curt com dir "cua" "orella" i "trompa" en parlar d'un elefant. I en feia cas, i actuava en conseqüència, i deia pa al pa i vi al vi. Si això no és revolucionari, què ho és?

En llegir diferents autors, puc sentir admiració per moltes coses: la bellesa de l'un, l'exactitud de l'altre, la perspicàcia del de més enllà. Però molt poques, poquíssimes vegades em passa el que em passa amb Thoreau: dels seus textos, no n'admiro una qualitat aïllada; l'admiro a ell. No el que diu, ni com ho diu, sinó qui ho diu: quan Thoreau parla, no ho fa en anglès ni en literari ni en swahili, sinó que parla en persona. Com si fos una ment (i quina ment!) parlant a la meva directament, sense paraules ni intermediaris.

Per això, crec sincerament que la seva obra provoca un efecte encara més extraordinari i difícil de trobar: ens millora, com una bronca ben donada. La història, i els especímens de la facultat de filologia, s'encarreguen de sobres de demostrar que una persona no és millor perquè hagi llegit la Bíblia, Marx, les memòries del Che Guevara o la saga complerta de Sherlock Holmes... Però en aquest cas, crec que Thoreau és tan gran com perquè llegir "Walden" o "Desobediència civil" o el meu preferit, "Una vida sense principis", no siguin una lectura més, sinó una vivència: passen coses, en llegir-lo, i crec de veritat que aquestes coses fan que qui les ha viscut sigui, d'alguna manera, millor que qui no ha tingut aquesta sort. Igual com un camp llaurat, amb la terra tota airejada i remoguda, és millor que un camp sense llaurar.

20 jun 2013

Confessió

Aquests dies m'ha passat una cosa curiosa, però no ho digueu a ningú.

Resulta que, inexplicablement, no tenia cap ganes de llegir. Però gens. Així que totes les lectures que he tingut a les mans l'últim mes (des dels diaris d'Anaïs Nin fins a la poesia de Gabriel Ferrater, passant per Iris Murdoch, els contes de Txékhov, "L'elixir del diable" d'E.T.A Hoffmann o, fins i tot, el meu estimat Gran Gatsby) semblaven de plom, més que de paper, i entre les seves pàgines el temps m'hi pesava, més que no pas avançava.

Per tant, no he llegit. O almenys, no en el sentit trasbalsador, profund i vidacanviant de la paraula: més aviat, he lleginejat. Una pàgina d'aquí, una pàgina d'allà, un llibre que trobo avorrit i deixo a mitges, un altre que em sembla buit al cap de dos paràgrafs, llistes de llibres pendents que han deixat d'interessar-me i llibreries senceres que no tenen res a oferir-me. I... ja està, tampoc passa res.

Excepte que sí, que passa. Perquè encara que he dit que no tenia cap ganes de llegir, no he estat del tot exacta: de fet, me'n moria de ganes, de llegir! Però no hi havia manera de recuperar el plaer perdut... Ja no hi cabia, al Paradís. Precisament, ahir vaig aprendre un útil vocable que condensa aquesta sensació: "Sehnsucht" (és en alemany, evidentment, com tota paraula que obligui a fer servir el verb "condensa"). Si en busqueu el significat, m'estalviareu una explicació autocompassiva i dramàtica de la meva profunda desesperació, i jo podré anar al gra i explicar el que realment em ve de gust explicar:

Aclaparada per aquesta situació, ja dubtava si refugiar-me'n en avemaries i parenostres o fer-ho en garrafes d'alcohol, quan vaig decidir que el problema és que no trobava el llibre adequat, i vaig decidir donar-me una altra oportunitat de trobar-lo. Així que, en una llibreria, m'anava mirant amb desgana els títols, disculpant-m'hi telepàticament amb aquella frase tan gastada de "no eres tú, soy yo", quan... el vaig trobar.

(Segur que no us esperàveu aquest final, no? És clar que el vaig trobar. Al final el poder de la literatura sempre acaba guanyant, que per alguna cosa és el bàndol bo d'aquesta cançó èpic... vull dir, d'aquest blog).

Vosaltres podeu anar extraient les conclusions morals que vulgueu de tota aquesta divagació, que jo per fi he arribat al moment que m'interessava: el de mostrar amb un orgull gairebé matern la joia que m'ha retornat l'alegria lectora. És...


"The Oxford Book Of Literary Anecdotes", editat per James Sutherland!

I sí, és exactament tan fantàstic com sona. Ha aconseguit que em torni a sentir part d'aquesta excèntrica família d'afectats de literatiosi, i que m'hi senti acollida, a més. No us preocupeu, que ja compartiré amb vosaltres alguna de les anècdotes increïbles-però-certes que s'hi troben... Però si em disculpeu, ara el llibre m'espera.

Que tingueu tots un bon vespre!

14 may 2013

Chanel Nº Llibre


Tinc una teoria, segons la qual no hi ha res sobre (ni sota) la capa de la terra que en envellir faci tan bona olor com un llibre.

Pensem-hi, pensem en coses passant-se: els formatges? Com més podrits, més pestilents. Els vins? Al final, de tant fermentar, es tornen agres. Nosaltres? ... Val més que no en parlem i, sobretot, que no mencionem els cadàvers. Fins i tot un element tan inofensiu com l'aigua és una bufetada a l'olfacte si s'estanca massa temps. I fins i tot les flors, les meravelloses flors que barregem amb esperma de balena i fems de vaca per elaborar perfums caríssims, deixen de fer bona olor quan caduquen.

La norma general és que l'antigor va afegint tuf a les coses. En canvi, els llibres... Ah, els llibres són tota una altra cosa, la més aromàtica de les excepcions!

No he trobat mai cap volum antic o vell que no desprengui un perfum que, per mi, és més exquisit que cap altre del món: quan el tinc al nas, que no em parlin de pa calent ni d'herba acabada de segar. És una olor paperosa i delicada que no s'assembla a cap altra, una mica picant per la cola vetusta i una mica terrossa per la tinta resseca, i el millor de tot és quan a aquesta barreja s'hi afegeixen notes d'humitat. Si depengués de mi, els llibres vindrien amb una etiqueta: "conservar en lugar fresco y no seco", i així amb el temps tots quedarien impregnats d'aquell resclosit prometedor que ens porta a pensar, inevitablement, que en un llibre trobarem les respostes que busquem. Estic convençuda que, amb l'estímul olfactiu adequat, el títol o el tema del llibre es converteixen en merament decoratius, i "Dell ars practicarum hemossucladen cum sangonerum" o "Leprosem et pestiferos sui bubonicam sui neros as divinus castigem sucumbiam" ens podrien omplir d'inspiració per la nostra vida diària: la humitat i l'antigor, als llibres, els donen autoritat, i fan que ens creiem millors per escoltar què diuen (si apliquéssim el mateix principi a les persones, el món aniria com una seda, però això ja és un altre tema).

Però hi ha una cosa encara millor que un llibre humit: molts, llibres humits. Aquella flaire vampírica de soterrani atapeït, de pàgines ondulades i lloms desenganxats, amb la quantitat justa de xampinyonets decoratius... Una altra prova que estem fent malament les coses la tenim en què als supermercats no trobem un ambientador així, entre l'espígol de la Provença i les llimones del Carib.

És clar que, falta d'humitat, la polsegor tampoc no està gens malament. De fet, hi ha llibres (la Bíblia n'és un) que com més pols tinguin a sobre, millor; i els llibres polsosos tenen també un bouquet molt especial, una nota respectable, impertorbable i un puntet fantasmagòrica. Si les civilitzacions fessin olor, aquesta és sens dubte la que faria Europa, que és el continent amb més llibres polsosos del món. I a més, aquests volums esternudosos ofereixen una altra satisfacció, gairebé tan agradable com l'olfactiva: l'haver-se de rentar les mans després de la seva lectura. Acabar amb les puntes dels dits grisoses ens dóna el plaer inanerrable de saber amb tota seguretat que mereixem un lloc al calendari de les feines brutes, entre mecànics untats d'oli de motor i bombers plens de sutge... I si això hi sumem que a més a més hem fet treballar l'intel·lecte, no entenc que es puguin tenir problemes d'autoestima, francament.

Considerant tot això, una ànima més conspiranoide que la meva podria preguntar-se per què els llibres actuals fan una olor tan insípida i com mastegada, amb l'excepció dels bestsellers, que tenen un punt gomós una mica més interessant, encara que tampoc no és res de l'altre món. Es tracta d'un sabotatge per anestesiar-nos inconscientment el gust (o potser hauria de dir l'olfacte) pels bons llibres? Alguna organització governamental pretén anular-nos el sentit crític començant pels narius? És un parany perquè sucumbim al llibre electrònic i ens veiem presos de les seves inacabables actualitzacions?

Estic segura que una acurada reflexió al respecte podria donar lloc a teories apassionants. Si algú s'hi dedica, però, que tingui en compte un parell d'obstacles desconcertants: el primer és l'au fènix de les olors llibresques. És a dir, aquella flaire màgica que fan els llibres de text a principi de cada curs, que mor al juny i reneix el setembre de les pròpies cendres, que omple els estudiants d'expectatives any rere any, i que arriba al seu punt sublim quan es barreja amb la de l'aironfix. Si realment hi ha una conspiració per desalfabetitzar-nos, no pot ser que els llibres d'escola facin tan bona olor... Encara que, veient el seu preu i la seva ínfima qualitat pedagògica, potser és que ens trobem davant un enginyós muntatge de màrketing que també forma part de la trama. No ho sé.

I el segon dels obstacles són els còmics, que també destaquen aromàticament en aquest món inodor i asèptic. Els còmics, sobretot si, com ha de ser, vénen curosament preservats amb una funda de plàstic, fan una olor sorprenentment rotunda de paper saturat, que desvetlla els sentits i ens torna la fe. No és tan magnífica com la dels llibres de vell, però a nivell quantitatiu és igual de penetrant. Cal tenir en compte també aquesta excepció, doncs, que potser és una mostra més de l'esperit independent i rebel del còmic (un medi que sempre ha gaudit de més llibertat que el dels llibres sense dibuixos).

Com veiem, el tema de les olors dels llibres és una qüestió molt seriosa, a la qual no es dóna la importància que mereix. No només és possible enllaçar-la amb qüestions polítiques, històriques i socials, sinó que és la clau que ens permet respirar vertaderament una lectura i omplir-nos-en els pulmons. És veritat que, amb el mateix objectiu, les pàgines també poden fumar-se... Però això ja és una altra història.

4 may 2013

65 grans obres

(sona el telèfon)

- Sí? Per qui toquen, les campanes?

- Lolita! Que no em coneixes?

- Emma, nena! Això sí que no m'ho esperava! L'altre dia vaig preguntar per tu al nostre amic comú, ja saps, en Bartleby, l'escrivent, però em va dir que tampoc no en sabia res: que era com si se t'hagués empassat el cor de les tenebres. Quina sorpresa! I què expliques, de nou? Com prova, la vida de casada?

- Oh, ni t'ho imagines... En Werther és un marit ideal. Ja érem els promesos més feliços del món, però ara que estem en ple matrimoni i que es posa a prova la nostra convivència, la nostra... educació sentimental, per dir-ho d'alguna manera, és com viure en una casa de nines. Tenim moments de guerra i pau, és clar, com tothom, però en general, no saps la divina comèdia que és estar casada amb aquest home!

- M'alegro de sentir-te dir això! T'he de confessar que em preocupava una mica que t'enduguessis un desengany... Ja se sap, és que a l'edat de la innocència en què estàs, de vegades una es fa grans esperances, però al final pot acabar amb les il·lusions perdudes i preguntant-se per què es va casar amb l'idiota aquell.

- T'asseguro que, de moment, no és pas el cas. Tinc molta sort d'haver-lo trobat, encara que ja saps que al principi em semblava un home sense atributs... Però no deixaven de ser manies, orgull i prejudici per part meva. I tu què? A veure si algun dia seràs tu, la dama de blanc, eh?

- Pots comptar... Jo, això meu, són cent anys de soletat, i ja veig que me n'esperen cent més!

- Quines coses de dir, així a sang freda... Ja veuràs com un dia d'aquests coneixeràs l'estrany que acabarà essent l'home de la teva vida! Però has de posar-hi de part teva: parla amb estranys, en un tren, per exemple... O si una nit d'hivern un viatger et pregunta una adreça desconeguda, emporta-te'l a casa, i... feu un viatge al fons de la nit! Oh, espera, i el professor aquell del casal d'avis que t'agradava tant? Aquell que deies que ensenyava amb amor i pedagogia...

- Va, calla, calla, que em fas venir la nàusea només de pensar-hi. Ja en sou de descarades, les donetes d'avui dia, ja...!

- Espero que comptis amb mi pel casament, eh? Que encara no he aconseguit estrenar aquells vestits nous que vaig comprar-me l'any passat a Marienbad, ja saps, el roig, i el negre... Oh, i pots comptar amb el meu home perquè sigui el senyor dels anells, eh, si necessites el padrí?

- No, el teu home ja deu tenir prou feina amb l'amansiment de l'harpia que ets! Jo també... Mira que agafar el telèfon a les amistats perilloses com tu... Va, val més que en comptes de dir bajanades m'expliquis com va anar, el viatge a l'Índia.

- Oh, i tant, que t'ho explicaré! De fet, t'ho deixaré llegir, perquè vaig endur-me el quadern gris i vaig apuntar-ho tot, perquè aquests dies no es convertissin en un Paradís perdut. Va ser tota una experiència! Jo mai no havia creuat el tròpic de càncer, i és tot un altre món. Un món feliç, no et pensis! És clar que els miserables de l'Índia ho són molt més que els d'aquí, però, malgrat tot... A Occident tenim les ànimes mortes, saps? Allà, la insostenible lleugeresa de l'ésser no se'n fa tant, d'insostenible. És un país espectacular, i no saps la transformació que hi he fet... Tot el dia a la carretera viatjant, nord i sud, i quan tornàvem a l'hotel, que estava davant del mar, sentíem la remor de les onades... Cada matí passejàvem fins al far. Oh, i vaig fer unes fotos! De les palmeres salvatges, dels trens plens de ratolins i d'homes, de les muntanyes, que no saps els cims borrascosos que tenen... A tu t'agradaria una que vaig fer pensant en tu, i que és el retrat d'una dama, ja te l'ensenyaré!

- Ah, sí, això t'anava a dir! Quan ens veiem? Jo, aquesta setmana, estic passant aquestes últimes tardes amb la Teresa, que ja saps que sempre m'explica la seva vida privada, però la veritat és que tinc ganes de veure't i que m'expliquis tot això, que hem d'anar a la recerca del temps perdut.

- Ja, jo també! Però... de fet, encara és d'hora, i tendra és la nit! Per què no ens veiem avui mateix?

- Ai, no, nena, avui no puc. És que estic esperant Godot, el meu lampista, que és polonès. És que l'altre dia les canonades van començar a fer el soroll i la fúria aquell que fan quan s'estan a punt d'espatllar, saps? Mira que no em passava des del 1984, quan encara vivia a la Plaça del Diamant, però ja m'ho conec, ja, i no tinc ganes que es repeteixi...

- D'acord, doncs. De fet jo estic cansada, també, que aquesta nit he dormit malament i ja se sap que la vida és son... Ens veiem demà?

- Sí, truca'm abans que es faci fosc i ja quedarem enteses!

- Molt bé, quedem així. Que acabi d'anar bé, el que queda del dia!

25 abr 2013

El millor poema del món

Tant si s'és defensor del determinisme com si no, és impossible no adonar-se que algú amb un nom com Amado Nervo només tenia dues opcions a la vida: o treballar en un plató de Telecinco donant consells de moda a senyores siliconades... o dedicar-se a escriure poemes com aquest:

El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo. 


Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras. 


El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.


Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!


Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.


El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.


El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.


Per circumstàncies personals, geogràfiques i temporals (com ara el minúscul detall que encara no havia estat inventada la tele escombraries), va escollir la segona opció. I tots els amants de les lletres hauríem d'esclatar d'agraïment que fos així! No us encanta, que existeixi un poema com aquest?

Si no us vénen ganes de prorrompre en aplaudiments davant d'aquesta obra mestra, és perquè no l'heu llegida bé. De manera que permeteu-me una lectura una mica més detallada del text: us heu fixat bé en l'expressió "notas de Beethoven vibrando en cada rayo sus inefables cosas"? És un exemple sublim d'exactitud: com són les coses, si no inefables? Què és inefable, si no les coses? Ah, i què és més inefable que un poema que comença amb una estrofa tan prometedora...?

Per sort, la resta del poema fa justícia als primers versos, per més insuperables que semblessin: ja tenim la llum, la lluna plena, Beethoven, coses inefables i una extensió de roses... i a més a més s'hi afegeixen unes fuentes cristalinas que, en un altre prodigi d'exactitud, salten per les carenes... cristalinas, com no podia ser d'altra manera. Que quedi ben clar com són, no fos cas que algú es pogués confondre. En mètrica, aquesta figura res el nom de "novoliescaldoduestasses", i és un recurs que potencia la fixació d'una imatge concreta a la ment del lector, a més de tenir potents efectes mnemotècnics (Gertrude Stein el fa servir al seu poema "a rose is a rose is a rose is a rose", però aquí veiem com Amado Nervo va ser-ne un genial precursor).

Passaré la tercera estrofa molt per sobre, tot i les possibilitats infinites que m'ofereixen els arpegios nunca jamás oídos i, sobretot, l'expressió éxtasis de tus ojos, perquè he de reconèixer que estic impacient per arribar a la quarta estrofa, que per mi representa el punt àlgid del poema:

Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
La, laralalà, la la larà!
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente! 



És que és perfecte. No hi sobra ni una paraula. Cual rubias hermanitas irán las margaritas? I agafades de la mà? Per monts i prades, lluint... "golas cándidas"?! Que no sé què són, però que sigui el que sigui ha de ser per força digne de veure. Aquí el poeta aconsegueix que el lector es solidaritzi plenament amb la seva causa, creant unes expectatives tals que és impossible no pensar: "Jo això ho vull veure! Va, noia, estima'l, estima'l!" (que ja és irònic dir-se Amado i no ser correspost, també!).

He de confessar que, cada cop que llegeixo aquesta estrofa, al meu cap sona amb una veu molt més aguda del que és normal. I que l'he llegida tantes vegades, que me l'he acabat aprenent de memòria. I que l'"Apasionadamente!" final és com la cirereta del pastís en la peça de confiteria més adequadament ensucrada que pugui imaginar-me, com la traca final d'un espectacle de focs artificials o com la pregunta tonta feta a la classe més greu de la matèria més seriosa amb el professor més sever del món: un d'aquells condiments que aconsegueixen regenerar-me la fe en la vida en general. El món no pot estar tan malament com diuen, si segueixen existint versos així.

El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.

No és increïble, com aconsegueix sonar fúcsia? Els decadentistes haurien envejat profundament aquesta capacitat sinestèsica!

I ara, en sèrio: jo m'enamoraria d'un home que escriu aquestes coses. Temporalment, és clar, i amb una forma d'amor basada principalment en la diversió, però me n'enamoraria. I després el presentaria a un parell de pressumptes poetes que conec, igual de pretensiosos, i estic segura que tindrien tantes coses en comú i una conversa tan memorable, i seria tan i tan divertit veure'ls junts... que l'única cosa prudent aleshores seria marxar corrents, arraulir-se en un racó el més allunyat possible, tapar-se les orelles ben fort... i esperar l'explosió!

Fa poc que he conegut aquesta dona. Quina dona!


Vaig sentir quatre poemes seus.
R: Com has dit que es deia? Cristina Peri Rossi?  Oh!... mmm vale, vale m’ho apunto.

Des d’aquell dia tot s’està tornant una bogeria per aconseguir l’edició “totxo” on hi ha la seva poesia completa. Si no valgués tant i jo no fos tant pobre! Si ella no fos tant bona...





AQUELLA NOCHE

La noche en que nos conocimos
yo empecé a perder
La cerilla explotó
y me quemó los dedos
manché mi blusa con el vino
Olvidé por completo el nombre
del mes y del día

Tanta turbacióm
sólo podía ser la prueba
de un deseo muy grande

tan grande
que ni tú misma
podías satisfacer.




BITÁCORA
No conoce el arte de la navegación
quien no ha bogado en el vientre
de una mujer, remado en ella,
naufragado
y sobrevivido en una de sus playas.







ONCE DE SEPTIEMBRE
El once de septiembre del dos mil uno
mientras las Torres Gemelas caían,
yo estaba haciendo el amor.
El once de septiembre del año dos mil uno
a las tres de la tarde, hora de España,
un avión se estrellaba en Nueva York,
y yo gozaba haciendo el amor.
Los agoreros hablaban del fin de una civilización
pero yo hacía el amor.
Los apocalípticos pronosticaban la guerra santa,
pero yo fornicaba hasta morir
–si hay que morir, que sea de exaltación–.
El once de septiembre del año dos mil uno
un segundo avión se precipitó sobre Nueva York
en el momento justo en que yo caía sobre ti
como un cuerpo lanzado desde el espacio
me precipitaba sobre tus nalgas
nadaba entre tus zumos
aterrizaba en tus entrañas
y vísceras cualesquiera.
Y mientras otro avión volaba sobre Washington
con propósitos siniestros
yo hacía el amor en tierra
–cuatro de la tarde, hora de España–
devoraba tus pechos tu pubis tus flancos
hurí que la vida me ha concedido
sin necesidad de matar a nadie.
Nos amábamos tierna apasionadamente
en el Edén de la cama
–territorio sin banderas, sin fronteras,
sin límites, geografía de sueños,
isla robada a la cotidianidad, a los mapas
al patriarcado y a los derechos hereditarios–
sin escuchar la radio
ni el televisor
sin oír a los vecinos
escuchando sólo nuestros ayes
pero habíamos olvidado apagar el móvil
ese apéndice ortopédico.
Cuando sonó, alguien me dijo: Nueva York se cae
ha comenzado la guerra santa
y yo, babeante de tus zumos interiores
no le hice el menor caso,
desconecté el móvil
miles de muertos, alcancé a oír,
pero yo estaba bien viva,
muy viva fornicando.
“¿Qué ha sido?”, preguntaste,
los senos colgando como ubres hinchadas.
“Creo que Nueva York se hunde”, murmuré,
comiéndome tu lóbulo derecho.
“Es una pena”, contestaste
mientras me chupabas succionabas
mis labios inferiores.
Y no encendimos el televisor
ni la radio el resto del día,
de modo que no tendremos nada que contar
a nuestros descendientes
cuando nos pregunten
qué estábamos haciendo
el once de septiembre del año dos mil uno,
cuando las Torres Gemelas se derrumbaron sobre Nueva York.





 I: Tots els que m’he llegit d’ella fins ara m’han agradat! Saps quan dius no pot ser, tots són bons hòstia! 



I vaig pensar que tenia raó.










INVOCACIÓN

Si el lenguaje
este modo austero
de convocarte
en medio de fríos rascacielos
y ciudades europeas
fuera
el modo
de hacer el amor entre sonidos
o el modo
de meterme entre tu pelo.




II tribut a l’abril

Per continuar amb els vídeos plens de poesia aquí tenim:



Eso era amor
de Ángel González

http://www.youtube.com/watch?v=2OgwCcLL38M







D'aquí poc en penjarem més!

I tornem a fer una crida amenaçadora perquè 
 tothom que li vingui de gust o es senti pressionat gravi algun poema!!! 





Primer vídeo!!! (val més tard que mai)


I tribut a l'abril


http://www.youtube.com/watch?v=TfWfFux0SQg

El primer tribut al nostre abril poètic no podia ser un altre que Manifiesto de Nicanor Parra, poema amb el qual vàrem encetar aquesta aventura quixotesca que és Sense embuts ni bisturí.


El único argumento de la obra


NOCHES DEL MES DE JUNIO

Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año, 
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
                               porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba, 
                                                            nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.

Eran las noches incurables
                                            y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.

Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
         o soñé con venderme al diablo, 
que nunca me escuchó.
                                       Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.


He llegit i rellegit tantes i tantes vegades aquest poema…  Fins i tot, vaig voler aprendre-me’l de memòria per tal de no haver-lo de buscar sempre entre pàgines i així anar-me’l recitant quan em vingués de gust, però va resultar que retinc menys que un peix. I això fa que sempre hagi de tenir ben a prop Las personas del verbo perquè quan t’entra l’ànsia i ets sents jove i has d’estudiar però no vols i les mandíbules de la nostàlgia se’t mengen mentre que les babes del zel et mullen les cuixes necessites, hòstia si el necessites! recordar-te  d’aquest poema. 
M’imagino Jaime Gil de Biedma passejant per Barcelona, ben vestit, potser fins i tot amb una bona olor a colònia i amb una mirada atenta en tots els noiets que li rascaven l’espatlla quan l’avançaven en ple carrer. En els seus poemes pots sentir els seus ulls fixos en un punt i la tristesa i el desig col·locats en un bell i perfecte prestatge on cada vers de Biedma s’hi acosta lentament descrivint-te l’entorn que tot ho rodeja i captant amb un vers precís un instant que ho esgarrapa i ho salva tot: Pero también/ la vida nos sujeta porque precisamente/ no es como la esperábamos.
Biedma és la mala consciència del burgés que es mira el seu moment i plora en silenci i més tard escriu poemes. Però jo no em quedaria només amb això, bàsicament perquè seria ser reduccionista, simplista i estúpid, perquè ell és també el flirteig amb un altra vida, on hi cap Filipines, Pandèmica, Celeste, amor vestit per tots els gustos, per tots els bars,  homes, dones, pessimisme i autodestrucció. I com tants d’altres, més tard és temps i mort:


Pel que fa a la seva relació amb els assumptes més socials i existencials es podria dir que Biedma va pujar al ring vàries vegades. Si bé, durant un cert temps va fer-li l’ullet al marxisme (temps en que segurament deuria estar pul·lulant per les filipines i fent-se l’empresari)  més tard va caure al pou. El nihilisme es va apoderar totalment del poeta quan es va trobar davant d’una societat incapaç de canviar res! -Una mica com ara! Potser realment no hem avançat gaire des dels temps del nostre amic...- I el conformisme, el desencant, els interessos purament individuals de cada un juntament amb una pèrdua de fe davant del mon intel·lectual regit per les esquerres no foren més que el detonant i explosió: Jaime Gil de Biedma cada cop escriví menys. 

AÑOS TRIUNFALES
[...] y la más hermosa
sonríe al más fiero de los vencedores.
RUBÉN DARÍO
Media España ocupaba España entera
con la vulgaridad, con el desprecio
total de que es capaz, frente al vencido,
un intratable pueblo de cabreros.

Barcelona y Madrid eran algo humillado.
Como una casa sucia, donde la gente es vieja,
la ciudad parecía más oscura
y los Metros olían a miseria.

Con la luz de atardecer, sobresaltada y triste,
se salía a las calles de un invierno
poblado de infelices gabardinas
a la deriva bajo el viento.

Y pasaban figuras mal vestidas
de mujeres, cruzando como sombras,
solitarias mujeres adiestradas
-viudas, hijas o esposas-

en los modos peores de ganar la vida
y suplir a sus hombres. Por la noche,
las más hermosas sonreían
a los más insolentes de los vencedores.





El poeta de Barcelona va fracassar davant les seves ànsies de sobreposar-se a l’apatia i el conformisme burgés. Malgrat tot, va deixar una poesia arrebossada de ironia i tendresa. Buscava el vers més precís, la paraula més concreta i el poema més real a la seva realitat i tot això  projectat amb  una veu col·loquial,  amb un veu de senyor de carrer, d’home despullat a les tres de la matinada enmig d’un món que no sap què fer-ne.  M’agradaria també pensar que aquesta es la mateixa veu amb que ell feia bromes a Carles Barral, parlava de poesia a Gabriel Ferrater i li recitava els seus poemes a Luís Cernuda. M’agradaria pensar que tot i els seus duels interiors fruits de les seves dues natures - De mi pequeño reino afortunado/ me quedó esta costumbre de calor/ y una impossible propensión al mito.- va esdevenir poema. Aiiiiiii Biedma! Si no fueses tant puta! Ni tant  bon poeta no et llegiria ningú, cabró!

Amb molt d’amor li dic. 

13 abr 2013

VOLEM VÍDEOS i RAPSODES!



Ja que aquest abril hem decidit vestir-lo de poesia creant tot d’entrades relacionades amb  grans poetes, no estaria de més completar tal idea amb una altra idea. De forma que fem una crida a tots els fervents lectors del blog, lectors futurs, amics, coneguts o senzillament a qui li vingui de gust a que ens enviïn vídeos on reciteu un poema. Pot ser de collita pròpia o d’un poeta ja consolidat!


Els vídeos s’hauran d’enviar al següent correu: unaovellalcamp@gmail.com


-Cal afegir que quan publiquem les entrades amb els vídeos pertinents hi constarà el títol del poema i l’autor per tant no farem constar el nom dels rapsodes, a no sé que algú ho desitgi.-


Doncs vinga! Us animo, us obligo, us pressiono, la vostre mare sinó correrà perill... a crear una allau de vídeos plens de poesia! 






Gràcies avançades i feliç mes poètic cabrons! 

12 abr 2013

Poeta de realitats com deia Joan Fuster


Segurament el poema de Els amants és un dels més coneguts del estimable Vicent Andrés Estellés. Però com oblidar-lo!?  Si des de la veu d’Ovidi Motllor se’ns fa incansable i etern!


 Tot i així, s’ha de dir que el poeta de Burjassot amaga darrera els plecs d’aquest poema tota una gran obra en què títols com Assumiràs la veu d’un poble, pare, M’aclame a tu, Testament mural, Cançó de Bressol, Demà serà una cançó... s’acaben tornant igual d’indispensables per retre-li lloança. 



Com val la pena recordar, Estellés enceta la seva producció poètica en els durs anys de postguerra, en una societat marcada per vencedors i vençuts i on, tristament, només hi havia lloc per les idees que feien ressò del règim franquista. Si fins aquí el panorama que tenia el poeta ja sembla prou contundent es perquè encara no he fet menció de les nombroses depuracions, detencions i afusellaments que es varen fer al País Valencià - si bé també a la resta de Catalunya.- No obstant, a Valencià la repressió franquista va ser molt més colpidora...
Armats amb la por i la censura ideològica i lingüística els franquistes aconseguiren enderrocar grans pilars i, per variar, instal·laren més por i més censura per posseir un vergonyós i degradant control de la societat. I tot això sense oblidar que passava davant dels ulls del bon Déu! Ja que l’Església, per part seva, posseïa el do de dictar moralitat pública per tothom i en tots els àmbits. Com es d’esperar, en l’àmbit literari també! Sí! També hi varen fotre el nas i van tocar els collons! Mal sento l’expressió, però és així! 


Envers tot això, Vicent Andrés Estellés escriu (i com escriu!) per salvar la llengua i la cultura d’un poble d’ànima mig vençuda. L’amor, la misèria, la mort, la fam, el sexe, la cultura, Déu, la llibertat... Seran una constant que impregnarà tota la seva obra. En altres paraules, és la seva pròpia vida la que s’escola i mulla i marca tots els seus poemes. Una realitat per abastar-ne d’altres, per abastar la terra. I d’aquí que Joan Fuster l’anomeni el “Poeta de realitats.”

A més, el fet de ser un enamorat  d’Ausiàs March i dels clàssics grecollatins, com també de conèixer tota la tradició de poetes catalans, des dels medievals fins als més contemporanis, fa que el seu estil i llenguatge poètic esdevingui tota una creació. Prenent com a base tals referents anteriors i donant als seus poemes una llengua col·loquial, una llengua del carrer apareix un equilibri perfecte d’on vindrà la singularitat i geni del poeta.

En el fons, Estellés no fa res més que escriure uns poemes que expliquen coses, que remet a gent, a personatges, descriu situacions, fa cròniques... inventa de nou tots els mots ja dits i oblidats de la llengua i els torna dignes mentre els hi construeix un centre poètic, un centre que batega.  I si tot això ja es digne d’alabança més alabança necessitaria encara per el moment en que li va tocar escriure i va decidir fer-ho. Això és el que l’ha convertit en immortal.

Per acabar, deixo aquest enllaç ja que si alguna cosa de bona te el youtube es que de tant en tant et brinda perles com aquesta: 


https://www.youtube.com/watch?v=kjp2zNaUcR4

10 abr 2013

Somebody knew Lincoln Somebody Xerxes... Somebody knew Cummings, too.

Sí, tots sabem que en poesia es parla d'amor. Tots sabem que es fan servir les roses. Tots sabem que la primavera és un tema recurrent. Tots hem llegit poemes que parlen sobre la lluna, l'estimada, París, el cant dels rossinyols o la pluja...

I malgrat tot, quan són d'E. E. Cummings sembla que ho llegim per primera vegada.

Sabeu que de vegades us trobeu una persona que coneixeu de fa molt temps i la veieu d'una manera nova, i us sorprèn com no us havíeu adonat mai que aquella persona fos tan atractiva? I llavors li dieu: - És nou, aquest jersei que portes? Et queda molt i molt bé! I aquesta persona diu: - Què va, fa la tira que el tinc... Si me l'has vist mil vegades!

I aleshores us adoneu que és veritat, que li heu vist mil vegades, però que avui alguna cosa ha fet que us semblés nou?

Doncs amb Cummings passa el mateix: quan ell fa servir paraules que ens trobem vint vegades cada dia, semblen acabades d'estrenar, com si no les hagués fet servir mai ningú abans. Com els dibuixos d'un nen, les imatges que pinta el meu benvolgut Edward Elstin són sempre refrescants, encara que en el fons acabin essent la típica casa amb la típica xemeneia i el típic caminet al davant i el típic sol darrere la teulada.

I crec que "imatges" és un terme apropiat, perquè això és exactament el més memorable dels seus poemes: dibuixen. No només amb els jocs topogràfics sobre la pàgina i amb el seu particular ús (o desús) de la puntuació, sinó també amb el sentit que insufla a tot el que troba: així, la Vida és un home vell que porta flors sobre el cap, hi ha una cantonada on es troben el Res i el Quelcom, la primavera esparreca el món, la Nit discuteix amb les cases de París i les roses poden ser deliberades. I en un dels meus poemes preferits, les flors es cullen a elles mateixes:

who knows if the moon’s
a baloon,coming out of a keen city
in the sky—filled with pretty people?
(and if you and i should

get into it,if they
should take me and take you into their baloon,
why then
we’d go up higher with all the pretty people

than houses and steeples and clouds:
go sailing
away and away sailing into a keen
city which nobody’s ever visited,where

always
            it’s
                   Spring)and everyone’s
in love and flowers pick themselves



Es podria dir que (tot i el seu magistral, buscadíssim, mil·limetrat) ús del ritme, la poesia de Cummings és una poesia fàcil. És clar que sí, tan fàcil com els quadres de Miró o la música dels Beatles. D'una obvietat tan òbvia, que ningú és capaç d'acostar-s'hi, i que defugen la crítica. No és espectacular, ni punyent, ni dolorosa: és amable, i certa sempre.

És per qualitats com aquesta que, malgrat l'afecte que li tinc, Cummings no surt mai a les converses: és com aquell amic que s'estima tant i es coneix tant bé que no cal parlar-ne, i de vegades ni tan sols pensar-hi, perquè forma tant part d'un mateix que no necessita carta de presentació. De fet, i sense saber-ne absolutament res, crec que el senyor e.e. cummings (com firmava ell mateix) m'hauria caigut d'allò més bé (a diferència de la immensa majoria dels poetes, que semblen persones insuportables que escriuen meravellosament)!

Així que ja ho sabeu: si mai organitzeu un sopar convocant-hi poetes morts i ressucitats amb alguna mala art, jo us recomanaria que no deixessiu de convidar-hi Cummings (juntament amb Whitman, i alguns altres de qui segurament acabaré parlant), si voleu que la vetllada no sigui un fracàs total i que algú prefereixi escoltar-vos a vosaltres en comptes de queixar-se de mil sofriments. Un home que, en referència a la seva obra, deia: "Per què, en comptes d'intentar entendre-la, no intentes deixar que ella t'entengui a tu?" ... ha de ser per força una persona fantàstica!


Las nubes se levantan, los pájaros cantan!

Sembla que he tardat deu dies més del compte a adonar-me'n, però... ha arribat l'abril! El més líric de tots els mesos! O és que hi ha algú (i no sé com goso tenir aquest indigne dubte, si estic segura que a la humanitat sencera li passa) que pugui mirar la nova fulla del calendari i no recordar el començament de "The waste land", en què T. S. Eliot afirma que "April is the cruellest month"? O aquella expressió magnífica de cummings, que es refereix a "the greatest of all magicians (whom you and i sometimes call april)"? O aquell vers de Màrius Torres que ens recorda que "la rosa, que és bella i humil, creu en la immortalitat de l'abril"?

És evident que, de tots els mesos de l'any, aquest és el preferit dels poetes, que mai no han destacat per la seva imparcialitat. Així que la meva benvolguda col·lega i jo hem decidit que, per mostrar-los el nostre suport, i també a l'efervescència primaveral, durant aquest mes els dedicarem totes les entrades del blog!

Ens omple d'alegria,
parlar de la poesia!

La qual cosa és una idea arriscada, ja ho reconec. Per més gruixudes que siguin les parets d'una bombolleta, és bastant impossible no adonar-se de les corredisses precipitades al lavabo (o a la paperera més propera) que pot provocar la sola paraula "poesia", i jo mateixa, durant una llarga època de la meva vida, vaig ODIAR-LA sincerament. Poesia? Ecs! Basques! Arcades! Ganyotes! Preferiria menjar-me un barril de fetge cru abans que haver-me de trobar davant d'un poema! Puag!

I de fet, no he canviat: segueixo odiant sincerament... el que aleshores creia que era la poesia. És a dir, una mena de passarel·la rosada on transiten desmaiadament nimfes vestides d'arc de Sant Martí, nàiades habillades amb puntes de ganxet i conillets blancs com el cotó fluix guarnits amb enormes llaços, tots lànguids i buits i happyflowers dansant sota una pluja de margarides de purpurina...

(Brrr. Quin mal que han fet "El club de los poetas muertos", alguns versos vomitius de Bécquer i les senyores de mitjana edat que adoren "El petit príncep" i el punt de creu)

Però per sort, el que ara entenc per poesia no té res a veure amb això. És clar que se'm fa difícil explicar què crec que és la poesia, sense haver de recórrer a la poesia mateixa... Així que, per fugir d'estudi, de moment la relacionaré amb un concepte igualment ambigu: per mi, la poesia és bellesa. I com a tal, n'hi ha de molts tipus: de terrible, de delicada, d'elegant, d'escatològica, de terrorífica, d'intel·lectual, de trencada, d'exacta o de graciosa. I sí, també de kitsch. Però és impossible no buscar-la instintivament, en una forma o altra: dir "no m'agrada la poesia" és dir "no m'agrada la bellesa", la qual cosa és, evidentment, un contrasentit, ja que la bellesa és per definició allò que agrada. Dir "no m'agrada la poesia" és tan absurd com dir "no sóc": el gust per la poesia, segons l'accepció que en dóna el meu diccionari intern, és, del tot, indeslligable de la condició humana. Estem fets així, nosaltres, tots, humans, i poesia és el que perseguim quan escrivim "TQM IONATAN" a la paret d'un lavabo, quan inventem una paraula sense sentit pel nostre fill o quan en una plaça de toros se'ns esquitxa la cara de sang.

Bob Dylan diu: "a poem is a naked person". Té raó. I una persona despullada, segons les circumstàncies, ens pot causar un incontrolable fàstic, ens pot omplir de vergonya aliena, ens pot entendrir, ens pot deixar indiferents, ens pot fer venir riure tonto o (i és el millor de tot, i demana un cert grau de maduresa entendre-ho, i no necessita ser raonat)... ens pot seduir i al·lucinar fins que no puguem pensar en res més.

Així doncs, estic absolutament segura que la poesia ens agrada a tots per naturalesa. De quina mena, en quin grau i si ens agrada que ens agradi ja són altres temes, que haurà de pensar cadascú pel seu propi cas... Aquí, creient-nos "la immortalitat de l'abril", ens limitarem a exposar els nostres, amb l'alegria i el dinamisme que ens caracteritzen!


5 abr 2013

"Siempre habrá dinero y putas y borrachos, hasta que caiga la última bomba".




"Me gustan los hombres desesperados, hombres con los dientes rotos y los destinos rotos. También me gustan las mujeres viles, las perras borrachas, con las medias caídas y arrugadas y las caras pringosas de maquillaje barato. Me gustan más los pervertidos que los santos. Me encuentro bien entre marginados porque soy un marginado. No me gustan las leyes, ni morales, religiones o reglas. No me gusta ser modelado por la sociedad."






Aquesta, sens dubte, podria ser perfectament una carta de presentació del meu apreciat i indecent CHARLES BUKOWSKI. En ell s’hi pot trobar la culminació de l’anomenat Realisme Brut, que per els que no en tingueu ni idea de què és convido a llegir John Fante, Chuck Palahniuk o Raymond Carver i, òbviament, Bukowski perquè us en feu una idea... Pel que fa la seva poesia, abans de parlar-ne, faig  un advertiment per aquell lector somiador, hipermegasensibloide amb les expressions grotesques, acostumat a llegir  odes a una floreta o un rierol i fervent seguidor de pàgines com “Poesías para enamorar”: 

PER RES DEL MÓN NO OBRIS CAP LLIBRE DE BUKOWSKI! NO CAL, EN SERIO!


I dicto això conscient de com es gesta tota la poesia del benvolgut amic! Els poemes de Bukowski neixen al fons dels bars més freds i més bruts, entre cendra de tabac i gots plens de whisky o cervesa. A la vegada, posseeixen una manera peculiar de veure les coses, de tornar la tendresa dolça i amarga al mateix temps, d’escopir a la cara de la societat i després marxar a un hotel amb qualsevol dona... Per tant, ens trobem davant d’una poesia totalment nova, amb una estètica radical i una forma excèntrica i rica en matisos que no deixa a ningú indiferent.

Estirant molt la corda -és inevitable tot adepte i creient ho fa amb el seu ídol- diria que Charles Bukowski compleix perfectament per ser un exemple de la decadència nord-americana i de la representació nihilista característica després de la Segona Guerra Mundial. De manera que la seva obra no té un to gratuït sinó que punyentment també mostra el fracàs del somni americà, la hipocresia de la societat, dels cercles literaris, de la figura de l’escriptor, i perquè no, també fa palesa una nova forma diferent d’escriure poesia. De fet, podríem dir que avui en dia la seva influència es nota molt en lletraferits que coneixen de la seva existència. En el fons, sedueix la seva mirada allunyada de la dolçor i la nostàlgia, que aposta pels versos que poden arribar a mossegar el cor d’una manera ferotge, fins i tot verinosa, i aconsegueix que esquinci i colpeixi l’ànima d’una manera tant irònica i tendra a l’hora que després de tot plegat ja no es pot veure res amb els mateixos ulls. 

Pel que fa a la seva obra en prosa, com Factotum o Cartero, són bones, iròniques i fan molta gràcia però, ho sento, em quedo amb els poemes. Les seves obres, segurament per l’extensió que es requereix en novel·la, fa que perdin un punt de la frescor que manté sempre l’obra poètica. Pel que fa als relats i contes són prescindibles. Què! Bé que s’ha de ser sincer no? A més, dient això no li trec cap mèrit, no es pot ser un geni amb tot perquè després et titllen de repel·lent, els teus fills pateixen de baixa autoestima i plores quan algun crític et deixa i se’n va amb un altre!

En fi, agafeu una tarda d’aquelles tristes, grises i en que ningú us pugui molestar i llegiu, llegiu, llegiu, LLEGIU CHARLES BUKOWSKI! I en aquest encontre desitjo que tingueu la nevera plena de cerveses, que de fons soni Tom Waits i que una rossa molt morena us esperi al final de l’escala! I a part de remoure-us els budells i de fatigar-vos el fetge potser el vell indecent de Los Angeles es converteix en algú amb qui no us hagués fet res compartir-hi una estona de barra i nit.



 a ver, si estuvieras dando clases de
escritura creativa, preguntó, ¿qué
les dirías?

les diría que tuviesen una relación amorosa                       
infeliz, hemorroides, mala dentadura             
y que bebieran vino peleón,
evitaran la ópera y el golf y el ajedrez,
que no dejasen de cambiar la cabecera de su
cama de una pared a otra
y luego les diría que tuvieran
otra relación amorosa infeliz
y que nunca usaran cinta de seda para la máquina
de escribir,
que evitasen las comidas familiares campestres
o ser fotografiados en una
rosaleda;
leed a Hemingway una sola vez,
pasad de Faulkner
ignorad a Gogol
contemplad fotos de Gertrude Stein
y leed a Sherwood Anderson en la cama
comiendo galletas saladas Ritz,
daos cuenta de que la gente que se pasa
la vida hablando de liberación sexual
está más asustada que vosotros.
Escuchad a E.Power Biggs darle al
Órgano en la radio mientras
liáis un Bull Durham en la oscuridad
en una ciudad extraña
con sólo un día más de alquiler pagado
tras haber renunciado a
amigos, familiares y empleos.
nunca os consideréis superiores ni/o
justos
 y nunca tratéis de serlo.
tened otra relación amorosa infeliz.
observad una mosca en una cortina de verano.
nunca intentaís triunfar.
no juguéis al billar.
enfadaos con razón cuando
descubráis que el coche tiene una rueda pinchada.
tomad vitaminas pero no hagáis pesas ni footing.

y después de todo esto
invertid el procedimiento.
tened una buena relación amorosa.
y lo que
aprenderéis
es que nadie sabe nada-
ni el Estado, ni los ratones
la manguera del jardín ni la Estrella Polar.
y si alguna vez me pilláis
dando una clase de escritura creativa
y me contestáis leyendo esto
os pondré un 10 redondo
y os lo meteré por donde amargan
los pepinos.




22 mar 2013

El Gran Scott

Borges va dir de les obres d'Oscar Wilde que són les úniques que tenen el sabor del xampany. Però s'equivocava, o s'oblidava d'un escriptor que estic segura que a Wilde li hauria encantat conèixer: Francis Scott Fitzgerald. Les seves obres també deixen un regust bombollejant de xampany francès, servit molt fred en copes de cristall tallades i pres amb els llavis pintats de color corall...

I són una meravella. Començant per "Aquest costat del paradís" i acabant per "Tendra és la nit", passant naturalment per "El gran Gatsby" i els seus contes tan eteris, em costa pensar en un estil on la bellesa inherent a la tragèdia i la tragèdia inherent a la bellesa hi siguin més presents: llegir una novel·la de Scott Fitzgerald és com trobar-se algú que té els ulls molt brillants i pensar-se que és d'alegria, quan de fet és perquè s'està aguantant les llàgrimes. Els seus personatges ("bells i maleïts") són com papallones, les seves idees són com notes d'una arpa, i les seves paraules són orquídies, magnòlies i glicines... I al darrere de tot això només hi ha un desesperat no-res.

He llegit poques coses tan tristes i precioses com "El gran Gatsby", i cap tan tràgica com "Aquest costat del paradís": aquests dos llibres són com els atrapasomnis on van quedar enganxades les fantasies de tota l'era del Jazz, i és una sort indescriptible que hi hagués un Scott Fitzgerald per a transcriure-les. Així, ara sabem que els feliços anys vint no van ser només una època d'hedonisme, desvergonyiment i diversions, sinó també una manera trencada de veure el món... I no és possible entendre per què Gertrude Stein dóna als seus escriptors l'epítet de "Generació perduda" sense entendre abans què significa ser un "cínic idealista" com Amory Blaine o tenir, com Jay Gatsby, "la ferma convicció que la gran roca del món està sòlidament assentada sobre les ales d'una fada".

Scott Fitzgerald és un dels meus escriptors preferits, i potser per això em costa dir-ne res més: com diu Lope de Vega, "quien lo probó lo sabe"... I qui no, doncs no, i tampoc no ho sabrà per més que m'esforci a explicar-ho. Però m'agradaria apuntar que l'època estripada en què va viure no era pas tan diferent de la nostra, i que llegir Scott Fitzgerald és, dolorosament, llegir la nostra pròpia generació... Amb la diferència que, ara no, ja ningú no escriu obres que tinguin el sabor del xampany, ni la delicadesa d'un petó, ni la fragància d'una posta de sol en un jardí, ni sembla adonar-se, com Gatsby, "que una rosa és una cosa molt grotesca".