Cosas veredes

- Preciso me es de antemano decir que no me empuja ojetivo alguno al escribir agora, mas que heme visto presa, cual dama apresada por bellaco o rufián, de la necesidad de hacelo, pues...

- Núria? Estàs bé? Parles d'una manera rara... Més que de costum, vull dir...

- Decía que hállome en trance de leer los lances y aventuras dese ingenioso Don Quijote de la Mancha, y que es alta mi sorpresa al confirmar la razón de todos aquellos que sus loas prodigaban, pues trátase en efeto de un libro en extremo hilarante, además de muchas otras insospechadas cualidades felicísimas de estilo y genio. Poco corteses fueron mis dudas, de las cuales agora avergónzome, e impropias de mi alcurnia noble, e seguramente fueron traídas al cerebelo mío por las malas artes de algún maligno fechicero, mas como diría Sancho, que non ha tenido la fortuna de contarse entre los caballerescos elegidos y que exprésase dese modo más plebeo propio de su rango, nunca es tarde si la dicha es buena. Y así pues encóntrome feliz de refacer sabiamente mi prejuicio entuerto, y de trobar en este libro un tesoro de contento y una mina de pasatiempos como no hallare en otro de mucho tiempo ha, y de encomendar menester de leelo a todo aquel que le plazca el ejercicio de las bellas letras, pues efetivamente tróbanse en posesión de la verdad los espertos que aseguran que nunca mejor obra llegó a unas manos.

- Sempre saps com demostrar a la gent que no passa res per llegir una mica, i que no té cap mena d'efecte secudari nociu, eh?

"Boires de tendresa cobrien muntanyes de desig"

"Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.

Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.

Lo.Li.Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.

Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.

Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines."

Vivia plenament l’estiu abans de començar la universitat. Tot i això, hipotecava els matins – no em sabia gens de greu- a treballar en una llibreria, de fet, més que treballar m’hi estava per com bé es diu “amor a l’art.” Com es d’esperar, els únics clients que entraven no responien a la categoria de mamíferes... Mosques i mosquits. Resultava fantàstic! Tot el món embrancat en l’exòtic viatge de fer camí cap a la piscina pública i mentrestant jo per “amor a l’art” aguantava el zuuum zumm de quatre animals malparits que no entens el perquè de la seva existència i a sobre resulten ser la cosa més emprenyadora que et puguis trobar.

Per sort, “ la vida nos sujeta porque precisamente no es como la esperábamos.” (Gràcies Biedma per aquest fantàstic vers). I així va ser com remenant entre els llibres de Butxaca – els quals s’haurien de catalogar com a Patrimoni de la Humanitat- vaig trobar-hi Lolita, el vaig començar a llegir i em va alegrar la vida. També puc assegurar que si en aquell moment arriba entrar un client bípeda  li hagués mostrat el mateix tracte que a una mosca zumzumera!

Lolita és una fascinant història que narra la intensa i obsessiva relació d’un home madur, Humbert Humbert,  amb una adolescent; podria fins i tot considerar-se un estudi del amor i el desig sexual. En aquesta obra es mostra un amor molt diferent al convencional on el lector pot posa en dubte si es moral o no ho és, però com tots els amors que hi ha és...SENYORS, ÉS! ÉS AMOR!!! I per molt boig i malaltís que sigui posseeix un encant metafísic- afirmació que no penso discutir amb ningú, puntualitzo, ningú!-. I pel que fa a la realitat que presenta, a la història en si, crec sincerament que lo important no és aquí el tema sinó el com es presenta, ja que en aquest com hi haurà el camí bifurcat de com s’arriba entendre l’obra. 

Opsció A, també coneguda com a Gent de ment tancada: 

“ Humbert Humbert és un pederasta! Immoral i pervertit” 

Opció B, també coneguda com a La meva:
“ Llàstima o fàstic, tendresa o ràbia, amor o odi. Humbert Humbert i Lolita són tot això, com nosaltres. ”

En definitiva, Lolita va ser, és i serà una obra fantàstica. FANTÀSTICA! I ja  només per això adoro Nabokov i el seu caça papallones! I m’atreveixo també a dir que em va colpir l’ànima, em va fer pessigolles al cor i em va emocionar d’unes maneres, fins al moment, insospitables per mi. Sigui el que sigui que em va passar amb aquest llibre em captiva, l’estimo i mai el podré oblidar.

Deixo aquí uns versos que Humbert dedica a Lo cap al final del llibre:

 "Atenció: nena perduda. Es diu

Lo Haze. Cabells castanys. Llavis brillants.

La seva edat és cinc mil tres-cents dies.

Professió: cap o “comediant”.

On t’has ficat, on ets, Dolores Haze?

T’has amagat i no sé pas per què.

(Embarbussat, vaig per un laberint,

No en puc sortir, piulava l’estornell.)

El teu envol, cap a on s’encamina?

De quin teixit és la teva catifa?

Del teu capritx digue’m marca i model.

De quin color és ton màgic vehicle?

El teu heroi, és potser un saltimbanqui?

Ton príncep blau qui és? Vulgues parlar-me?

Dies divins i plàcides platges,

i cotxes, bars, i tu, la meva Carmen.

Els tocadiscs dels bars, quin mal de cap!

Encara estàs ballant? (Us veig tots dos,

texans gastats, camises amb sets,

i esteu ballant, i jo en el meu racó.)

L’home sortós ressegueix els Estats

Units sembrant la muller-criatura

a cada pas, un estat rere l’altre.

Qui no voldrà afavorir la natura?

Nina, joguet! Els seus ulls eren grisos.

Els vaig besar i mai no es van aclucar.

Que coneixeu el perfum Soleil Vert?

Sou de París, per casualitat?

“L’autre soir un air froid d’opéra m’alita:

Son félé-bien fol est qui s’y fie!

Il neige, le décor s’éscroule, Lolita!

Lolita, qu’ai-je fait de ta vie?

Agonitzant estic, Lolita Haze.

Remordiment i odi em fan morir.

Aixeco el puny de nou, el puny pelut,

i et sento el plor de nou, i et sento els crits.

Agent, agent, mireu qui va per allà....

sota el ruixat, vora l’aparador!

Mitjonets blancs porta la meva nena

que estimo tant i es diu Dolores, Lo.

Agent, agent mireu que són allà,

Dolores Haze i el seu enamorat!

Desenfundeu i seguiu aquell cotxe.

Bocaterrosa i cobriu-vos si us plau.

Atenció: s’ha perdut Dolly Haze.

Ulls color gris que no vacil·len mai.

Si fa no fa, pesa quaranta quilos;

fa un metre i mig des dels peus fins el cap.

Em sap greu, Lo, però em fa figa el cotxe,

el darrer tros és l’etapa més dura.

M’he estavellat en un rostoll mustiu,

ja tot serà fum, pols i floridura."

Com va dir Chesterton, "el més increïble dels miracles és que succeeixen".

Les maneres que tenim d'arribar als llibres són tan infinites com els llibres mateixos: podem arribar a un títol perquè ens han agradat més obres del mateix autor, perquè el duia sota el braç aquell noi al metro que semblava tan interessant, perquè ens l'hem trobar tirat pel carrer, perquè algun desaprensiu ens l'ha regalat sense saber què es feia o sabent-ho molt bé, perquè a algú se li omple la boca en parlar-ne, perquè se'ns ha espatllat la Play Station, perquè és un d'aquells llibres que ens fa vergonya no haver llegit, o perquè la portada combina amb el que portem posat.

Però d'entre les mil raons que hi ha per respondre "estic llegint això" davant la pregunta "i què estàs llegint, ara?", la meva preferida és la inexplicable: aquella barreja d'atzar, destí o impulsos de l'inconscient que fa que un lector i un llibre es trobin contra tot pronòstic i sorgeixi l'amour...

Així és com em va caure a les mans "Diccionari kházar", de Milorad Pavic. En principi, res indicava que aquell dia me l'acabaria enduent a casa: jo havia anat a la llibreria a buscar un volum molt concret per un regal, de la secció de biografies i memòries, i aquest llibre estava a la de llengües eslaves, que no freqüento ni tan sols quan no estic buscant res en particular. L'autor no em sonava de res, la literatura hipertextual serbocroata no es compta entre les meves passions (tot i que potser hauria de fer-ho), a la portada hi surt una mena d'híbrid entre cabra, humà i Shiva dibuixat per algú amb problemes de superposició i, digueu-me inculta, però no sabia que els khàzars eren una confederació tribal turca del s.V. I si ho hagués sabut, probablement tampoc m'hauria atret especialment un diccionari sobre els seus costums.

Així que no, jo tampoc no ho entenc, i no sabria explicar ni sota tortura quina mena d'instint em va impulsar a treure aquest llibre de la prestatgeria que compartia amb altres desenes de llibres i a llegir-ne una pàgina qualsevol. Només sé que és una de les sorpreses més desconcertants, inexplicables i fantàstiques que m'he endut en la meva vida de lectora, i que vaig saber a l'acte que havia de comprar-me aquella novel·la.

Actualment, després d'haver-la devorat en vàries direccions (perquè és un llibre que es pot llegir en l'ordre que et doni la gana), haver-ne llegit tots dos exemplars (perquè hi ha la versió masculina i la femenina, diferenciades per un únic paràgraf que fa canviar tot el sentit de moltes coses), haver-hi rigut (perquè és molt divertit), haver-hi vessat alguna llàgrima (perquè és força tràgic), haver-hi pensat (perquè està ple de reflexions molt interessants), haver-m'hi embadalit (perquè és increïblement poètic), haver-hi confós realitat i ficció i haver-hi après dades enciclopèdiques tan estranyes que no surten a cap Trivial del món, m'estic plantejant dedicar la meva vida a fundar una religió que hi estigui basada, i encara no he aconseguit dominar el sentiment de pura exaltació que em provoca saber que existeix una obra així.

Així que la moral de la història és òbvia: quan necessitis un llibre, sobretot si és per a una altra persona, i sobretot si no et sobren els diners, val més que et gastis el pressupost que hi està destinat a un llibre que no necessitis en absolut. És una actitud molt més responsable, seràs molt més feliç, i estaràs més a prop de l'autèntic significat de llegir.

Passin, passin, que veuran el piset!

Manifiesto 

Señoras y señores
Esta es nuestra última palabra.
-Nuestra primera y última palabra-
Los poetas bajaron del Olimpo.

Para nuestros mayores
La poesía fue un objeto de lujo
Pero para nosotros
Es un artículo de primera necesidad:
No podemos vivir sin poesía.

A diferencia de nuestros mayores
-Y esto lo digo con todo respeto-
Nosotros sostenemos
Que el poeta no es un alquimista
El poeta es un hombre como todos
Un albañil que construye su muro:
Un constructor de puertas y ventanas.

Nosotros conversamos
En el lenguaje de todos los días
No creemos en signos cabalísticos.

Además una cosa:
El poeta está ahí
Para que el árbol no crezca torcido.

Este es nuestro lenguaje.
Nosotros denunciamos al poeta demiurgo
Al poeta Barata
Al poeta Ratón de Biblioteca.

Todo estos señores
-Y esto lo digo con mucho respeto-
Deben ser procesados y juzgados
Por construir castillos en el aire
Por malgastar el espacio y el tiempo
Redactando sonetos a la luna
Por agrupar palabras al azar
A la última moda de París.
Para nosotros no:
El pensamiento no nace en la boca
Nace en el corazón del corazón.

Nosotros repudiamos
La poesía de gafas obscuras
La poesía de capa y espada
La poesía de sombrero alón.
Propiciamos en cambio
La poesía a ojo desnudo
La poesía a pecho descubierto
La poesía a cabeza desnuda.

No creemos en ninfas ni tritones.
La poesía tiene que ser esto:
Una muchacha rodeada de espigas
O no ser absolutamente nada.

Ahora bien, en el plano político
Ellos, nuestros abuelos inmediatos,
¡Nuestros buenos abuelos inmediatos!
Se refractaron y dispersaron
Al pasar por el prisma de cristal.
Unos pocos se hicieron comunistas.
Yo no sé si lo fueron realmente.
Supongamos que fueron comunistas,
Lo que sé es una cosa:
Que no fueron poetas populares,
Fueron unos reverendos poetas burgueses.

Hay que decir las cosas como son:
Sólo uno que otro
Supo llegar al corazón del pueblo.
Cada vez que pudieron
Se declararon de palabra y de hecho
Contra la poesía dirigida
Contra la poesía del presente
Contra la poesía proletaria.

Aceptemos que fueron comunistas
Pero la poesía fue un desastre
Surrealismo de segunda mano
Decadentismo de tercera mano,
Tablas viejas devueltas por el mar.
Poesía adjetiva
Poesía nasal y gutural
Poesía arbitraria
Poesía copiada de los libros
Poesía basada
En la revolución de la palabra
En circunstancias de que debe fundarse
En la revolución de las ideas.
Poesía de círculo vicioso
Para media docena de elegidos:
"Libertad absoluta de expresión".

Hoy nos hacemos cruces preguntando
Para qué escribirían esas cosas
¿Para asustar al pequeño burgués?
¡Tiempo perdido miserablemente!
El pequeño burgués no reacciona
Sino cuando se trata del estómago.

¡Qué lo van a asustar con poesías!

La situación es ésta:
Mientras ellos estaban
Por una poesía del crepúsculo
Por una poesía de la noche
Nosotros propugnamos
La poesía del amanecer.
Este es nuestro mensaje,
Los resplandores de la poesía
Deben llegar a todos por igual
La poesía alcanza para todos.

Nada más, compañeros
Nosotros condenamos
-Y esto sí que lo digo con respeto-
La poesía de pequeño dios
La poesía de vaca sagrada
La poesía de toro furioso.

Contra la poesía de las nubes
Nosotros oponemos
La poesía de la tierra firma
-Cabeza fría, corazón caliente
Somos tierrafirmistas decididos-
Contra la poesía de café
La poesía de la naturaleza
Contra la poesía de salón
La poesía de la plaza pública
La poesía de protesta social.

Los poetas bajaron del Olimpo.

de Nicanor Parra

Apa, estrenat!

Xai i Núria