Les Badallades Líriques

Aquí els tenim, en plena rauxa romàntica

Wordsworth i Coleridge eren amics, molt amics, amiquíssims: eren el Tintín i el Capità Haddock de principis del s. XIX anglès. Junts feien excursions a llacs, contemplaven el paisatge, compartien les visions produïdes per l'opi, introduïen el moviment romàntic a Anglaterra i tenien llargues converses, probablement insuportables, sobre poesia i misticisme.

 I d'entre les mil aventures plenes d'emoció que vivien els dos amics, cal destacar, l'any 1798, la publicació de les Lyrical Ballads, en català Badallades líriques (fent referència, el títol, a l'efecte que provoquen en el lector). Encara que de tots dos, devia ser Wordsworth qui estava més entusiasmat amb la idea, ja que Coleridge només va aportar quatre dels poemes (els més llargs, tot s'ha de dir. Devien repartir-s'ho per paraules, i no per títols).

Se suposa que aquest cèlebre recull marca un abans i un després en la història de la literatura anglesa, perquè no s'havia publicat mai res tan avorrit , perquè el fet que es publiqués sota el títol de Balades líriques i no hi apareguessin ni balades, ni lirismes, va causar una commoció terrible en el públic de l'època, que tenia la pell molt més fina que el del nostre curat d'espants segle XXI.

Aquest parell eren així de provocadors, i a més d'aquest inconcebible atreviment, també van fer servir un llenguatge planer (anaven molt al gra, sí, com es pot veure al pròleg de quinze pàgines), i temes quotidians del dia a dia, com són ara una conversa amb un rossinyol o la descripció d'una mare boja que té una relació força sospitosa amb el seu fill (... com deia: quotidians, del dia a dia).

I a més de tot això, per demostrar que eren progres i revolucionaris, provocació entre les provocacions: van basar els seus poemes en la poesia popular que s'entretenien recitant els camperols, els pastors, els pescadors, i totes les varietats possibles de baixa extracció social.

És a partir d'aquest últim argument que, basant-me en la lectura (realitzada contra la meva voluntat) de l'obra, només puc establir dues hipòtesis possibles:

•  La primera: que van mentir descaradament per fer-se els guais.
•  I la segona: que, cas que diguessin la veritat, avui en dia la xusma la classe obrera ja no és el que era (probablement per culpa de Marx i totes les males interpretacions que se'n van fer).

Si no, no ho entenc! Com és possible que aleshores la poesia popular fos d'aquest tipus:

                                         "How rich the wave, in front, imprest
                                          With evening-twilight's summer hues,
                                          While, facing thus the crimson west,
                                          The boat her silent path pursues!
                                          And see how dark the backward stream!
                                          A little moment past, so smiling!
                                          And still, perhaps, with faithless gleam,
                                          Some other loiterer beguiling."

... quan el mateix experiment, realitzat als nostres temps, ens donaria més aviat joies com la que segueix?! 

                                                   "Teta que cubre la mano,
                                                    más que teta, es grano;
                                                    teta que la mano no cubre,
                                                    no es teta, que es ubre."

Definitivament, no, no ho entenc.

Això sí: estic segura que les Lyrical Ballads haguessis estat molt més entretingudes, si aquell parell de fleumes haguessin anat a preguntar als paletes adequats!

JOANA

Érem amb la Núria a l’Fnac que hi ha a Plaça Catalunya. I a l’estanteria de poesia en català n’he tret l’últim llibre de Joan Margarit.

R: Aquest últim llibre d’ell fa uns quants dies que el vaig fullejar i em va agradar molt! Mira que abans n’havia llegit algun altre de seu però no m’havia acabat de convèncer.
N: A si? Aiam (agafa el llibre i començar a llegir)  Oh! Mira aquest!

Em continuat llegint poemes del seu llibre Es perd la senyal, estaven molt bé però desprenien una tristesa titànica i vellesa acompanyada de paraules belles.  Llegíem en silenci els poemes i cada cop havíem de passar la pàgina més ràpid. Era com si el pes dels  versos d’un home que ens supera en edat i experiència volguessin encaixar amb el nostre horitzó encara jove i esperançat. El puzle no acabava de donar-se, -encara ens queda per entendre del tot tals sensacions-,  però sabíem que allà hi havia més que poemes.

El pitjor de tot ha vingut després. Quan la Núria ha agafat un altre llibre seu, Joana.
 Hi ha poemes escrits amb el cap, d’altres escrits amb els budells, i d’altres amb cul...
Però de tant en tant n’hi ha que estan escrits amb el cor, de debò. Aquests són fàcils d’identificar perquè són els únics capaços de fer-te marxar de l’Fnac amb els ulls vermells.

Joana és cor i llàgrimes.

50 escombres de Grey

Diuen que el llibre aquest de “50 sombras de Grey” ha salvat matrimonis infeliços, ha curat ànimes frustrades i insatisfetes i ha tornat el color a vides grises i sense emocions... I després d’haver-lo llegit acuradament, estic segura que és cert: per a totes aquestes coses, el riure és la millor medicina.

I aquest llibre és extremament divertit! Tot ell!

Els personatges principals, per exemple, són una paròdia genial: ella és una filòloga amant dels clàssics, amb una nota mitjana brillant, que... té un vocabulari pobríssim i diu “Uau!” cada tres paraules . I ell és un home misteriós, amb un passat obscur que pretén mantenir en secret i que... es dedica a explicar a la primera que passa. És especialment hilarant com comença la seva relació, comprant cinta adhesiva en una gran superfície del bricolatge (hi ha res més romàntic que això?), i també com ella s’altera cada vegada que, posem per cas, ell esternuda: “Oh, no, otra vez los cambios de humor de Christian Grey. Uau. No podré nunca prever su reacción. Mierda. Jamás había conocido a nadie tan voluble. Dios mío, cuantas facetas tiene este hombre?”. 

Hi ha constants variacions d'aquesta perplexitat, però sens dubte la més profunda és la següent:

"hasta Freud tendría para rato con eso, y luego probablemente moriría intentando desentrañar a mi Cincuenta Sombras", afirmació que no només és d'allò més graciosa, sinó que a més a més és certa (o com a mínim, ho és la part de "probablemente moriría").

Arran d’això, decideix que ell té una personalitat fascinant (cosa que no és gaire difícil si la comparem amb la seva, que seria equivalent a la que té una bosseta de til·la usada), i s’enamora perdudament, o alguna cosa semblant. Pel que fa a ell, també assegura en diverses ocasions que no ha conegut mai ningú com ella (però, sospitosament, no especifica mai a què es refereix). La meva teoria és que el pobre nano queda tan confós per les preguntes estúpides que ella li fa constantment que acaba pensant que és ell que no les entén, i que són fruit d'una intel·ligència massa superior perquè ell pugui copsar-la. Però el geni de l’escriptora s’ho ha manegat hàbilment perquè la solució d’un misteri tan insondable romangui en la imaginació del lector.

I després, doncs... bàsicament forniquen, amb molta subtilesa i realisme, durant les tres quartes parts del llibre. Ell assegura constantment que té uns gustos sexuals molt sàdics però no en posa cap en pràctica, a ella li sembla tot molt bé... fins que, quan falten cinc pàgines perquè s’acabi el llibre, de cop i volta i sense cap motiu aparent (però estic segura que hi és realment, i que si no ho he entès és perquè la psicologia tan complexa del personatge em supera) decideix que ja no li sembla tan bé. Hi ha moltes llàgrimes, es monta un drama digne de Telecinco, sembla que algú s'hagi de morir de pena o com a mínim suïcidar-se, però desgraciadament no mor ningú. Fi.

I és que la genialitat d’aquesta novel·la, com la de tantes altres obres mestres, no rau en l’argument en si, sinó en els recursos amb els quals s’explica. N’hem vist un exemple amb la construcció dels personatges, però n’hi ha molts més: per exemple, i probablement el meu preferit, el tractament del temps. Sens dubte amb l’objectiu d’expressar fins a quin punt la percepció que en tenim és fruit d’una construcció subjectiva, l’autora converteix el temps en quelcom flexible, que a estones (per exemple, durant els incomprensibles diàlegs amb la "diosa interior" i la "conciencia") s’allarga inifinitament, mentre que d’altres passa sorprenentment de pressa: n’és un exemple la regla que a la protagonista li dura un dia, el temps escàs de recuperació que necessiten per recobrar la libido, o també l’escena increïblement ben escrita en què van a sopar, els porten els plats, diuen una frase cada un, i els treuen els plats, buits. Queda per resoldre l’enigma de si mengen de pressa o parlen lentament (opció per la qual m’inclino, considerant el ritme dels seus pensaments).

I per sobre de tot, un fragment impagable de veritat, que fa cinquanta ombres a la resta del llibre, i que em va provocar l'atac de riure múltiple més llarg, intens, incontenible i alliberador que he tingut a la meva vida:

"El iPod de Christian Grey… esto va a ser interesante. Me muevo por la pantalla y encuentro la canción perfecta. Le doy al «Play». Jamás habría imaginado que él pudiera ser fan de Britney. El ritmo electrónico y bailable nos sobresalta, y Christian baja el volumen. Igual es demasiado temprano para esto: Britney en su faceta más sensual.
— Conque «Toxic», ¿eh? —sonríe Christian.
— No sé por qué lo dices —respondo haciéndome la inocente.
Baja un poco más la música y, en mi interior, me abrazo a mí misma. La diosa que llevo dentro se ha subido al podio y espera su medalla de oro. Ha bajado la música. ¡Victoria!"
 

Per si a algú li calia una prova més que Christian Grey és l'home perfecte: ... També li agrada Britney Spears! CLAR QUE SÍ!

Em temo que no sóc capaç d'afegir res més, a part d'aquest enllaç que he trobat duent a terme el treball d'investigació previ que caracteritza sempre la rigurositat de les meves entrades, i que gairebé fa justícia al llibre: els punts 40, 49 i 50 provoquen atacs d'hilaritat igual d'incontrolables! I no us perdeu tampoc el comentari d'una tal Montze... Només té vuit "m'agrada", però si en aquest món hi hagués justícia ja tindria una estàtua de marbre al mig d'una bona avinguda.

Pel que fa a la segona i la tercera part, hem... Deixaré que us les llegiu vosaltres, que jo ja he patit pr... vull dir, que jo tinc l'autoestima molt baixa, i considero que són massa exquisides per ser envilides per les mans d'algú tan abjecte com jo.

Fast-book, o literatura basura

En un món perfecte, per la televisió només farien pel·lícules escandinaves. Tots escoltaríem Mozart, vestiríem d'Armani i quedaríem els divendres a la nit per anar al museu. A les escoles, una de les lectures obligatòries per a P-5 seria "Finnegan's wake", encara que la majoria de nens ja l'hauria llegit a casa pel seu compte. Les màquines dispensadores repartirien Moët Chandon, viuríem en edificis de Frank Lloyd Wright i no diríem mai paraulotes.

És una sort, doncs, que no visquem en un món així. En primer lloc, si fos el cas, estic segura que no em deixarien sortir al carrer, ja que ni sóc de raça ària ni tinc els membres proporcionats segons el nombre d'or (tot i que, ara que hi penso, no m'he parat mai a comprovar-ho!). I en segon lloc, hauria de renunciar a molts dels petits plaers que més adoro, i que només m'ofereix aquest imperfecte món nostre: les pel·lícules de Bollywood, les canciones del verano, les sèries sudamericanes, les meves estimades sabates de xarol vermelles amb estampat de serp, els còmics de Mortadelo, les gominoles fetes de petroli i química...

I sobretot, els llibres dolents!

Perquè, sí, sóc una ferma defensora dels mals llibres. Aquelles novel·les sensacionalistes i enganxoses, tan adequades per llegir a la platja, que moltes vegades han estat algun moment en alguna llista de "més venuts", que després del seu moment de glòria acaben regalant amb el diari, que s'obliden al cap de dos dies i que algú ha fet i deixat estar: m'encanten! Sí, estan mal escrites. Sí, les llegeixen milions de persones. No, no aporten absolutament res. Però és que a aquests arguments també puc al·legar que Dostoievski escrivia de pena, que al seu moment la gent feia cua a les llibreries per comprar la nova novel·la de Dickens o de Victor Hugo, i que, ben mirat, llegir "El discurs del mètode" tampoc no aporta absolutament res, més que una manera més de passar el temps en aquest planeta.

Així que, sempre que em cau a les mans algun d'aquests llibres que els anglesos anomenen, gràficament, "pageturners", m'ho passo d'allò més bé refrescant-me de tant Beckett i tant Flaubert entre les seves pàgines, i crec que no hi ha una millor manera d'apreciar la literatura realment bona que tenir referents amb què comparar-la. És més, estic segura que no es pot trobar ni un sol lector que no comencés a estimar la lectura perquè en algun moment va quedar captivat per una història ben superficial i planera que ara segurament li semblaria una porqueria.

Hi ha crítics a qui els best sellers posen de mal humor: bé, pitjor per a ells. Personalment, prefereixo un llibre pensat únicament per a vendre exemplars com xurros que una obra mediocre plena de pretensions... I per posar un exemple, em treu més improperis i renecs el suplement de "cultura" de La Vanguardia, que cada setmana està més vergonyosament mal escrit, que no pas un nou llançament del senyor Dan Brown al món editorial.

Dit això, és més que probable que en aquest blog critiqui molts best sellers. Cert: per alguna raó, molts dels llibres que m'han avorrit, desagradat o semblat directament lamentables han fet arribar a l'èxtasi riuades de lectors, sense que jo aconsegueixi entendre'n ni remotament el per què. Però si he escrit aquesta (preventiva) entrada, és per deixar clar que el que jo pensi i digui no és més que la meva opinió personal, tan legítima com qualsevol altra, i que, com deixa clar Daniel Pennac a "Comme un roman", tanta llibertat es té de llegir com de no llegir, com d'opinar, com de mantenir la boca tancada, i que ja està bé de tantes susceptibilitats, home!

(Podeu consultar aquí els seus "Drets imprescriptibles del lector", que a més de ser genials per si sols, estan il·lustrats adorablement per Quentin Blake)

A una iaia adorable! (II Part)

Després d’haver deixat prou temps perquè s’assimilés la informació de la darrera publicació continuaré just allà on ho vaig deixar. (Amb la mateixa gràcia i alegria)

Doncs vinga! 

Si recordem la historia, Polònia es presa pels nazis i pròximament cau en mans de la Unió Soviètica. En altres paraules més gruixudes, S’ANIQUILA L’INTELEACTUALITAT DE LA CAPA SOCIAL DE POLONIA I DELS PAÏSOS DE L’EST. I novament que passa? Apa! A remar altre cop dins l’estany d’ànecs! El retrocés és ja un fet.  No obstant això, un poesia nedarà a contracorrent, la de
 CZESLAW MILOSZ. 

Acabada la Segona Guerra Mundial Polònia es lliurada com a motí de guerra a Stalin. Davant d’això, la literatura novament és veu sotmesa.  Aquest cop tocarà  complir els requisits que imposa el nou règim. A més d’això, com sinó fos suficient, el règim intentarà canviar el rumb de la cultura polonesa… Però no es tant fàcil i en aquest sentit el règim va fracassar en l’intent.  Malgrat tot, els canvis polítics, les pressions, la por a la llarga acaben per fer-se notar.
Veure Realisme Socialista

 La mala ratxa dels  pobres escriptors polonesos, tranquils, acaba! Bé, acaba per una estona.. Després de la mort de Stalin es produeix un període de desglaç: es permet publicar i dir coses que abans eren impensables.

Txaaan txaaan…. Trtrrtrtrttrtrtrrttrrr El règim TORNA amb la mateixa o més força que abans. Això farà que molts escriptors es vegin empesos a marxar del país… I aquí, doncs, ens trobem amb dues literatures, per una banda la que es fa dins el país i per altra la que es dóna a l’exili.

El problema que comporta la literatura d’exili és la dispersió dels autors i el fet de que no posseïen un públic lector. La vida literària s’haurà d’organitzar fora del país. I ciutats com París seran les que ajudaran a que s’instaurin centres dedicats a la literatura polonesa.
Veure  J. Giedrayz

Veure revista Kultura

Ah! I una altra cosa important, de que tractaran les obres d’aquests autors? Com és d’esperar el gran tema serà la Segona Guerra Mundial vinculada a l’experiència.

Veure llibret de relats de Zofia Natkowska

Feliços de vosaltres que ja arribo al final de la meva SUPER explicació! A partir del 1956 l’assumpte es ventila i apareixeran figures com M. Htasko , jove escriptor amb una obra molt crítica on parla de la misèria, l’avorriment, la crueltat, la infelicitat..  També hi hauran obertures de literatura que traça camins cap al psicologisme; naixerà el corrent anomenant Emigració de la Imaginació, amb S. Lem com autor capdavanter. I vindran més i més noms!
Kusniewicz, Mrozek (és buníssim), Kapuscinski  i, finalment, la meva estimada i adorada WISLAWA SZYMBORSKA!

Szymborska té el do de crear les imatges més senzilles i quotidianes i, al mateix temps, carregar-les d’una força i una gràcia molt particular i brutal. Però, cap dels seus poemes seria seu sinó posseïssin un ironia brillant, intel·ligent, i juntament amb a uns versos finals que són capaços de girar tota la idea d’un poema per deixar-te despullat, sol, al mig d’un carrer amb ganes de cridar la teva mare, de dir-li que t’han parlat de l’horror, la vida, l’estupidesa humana, l’amor, la por...  Però que tot semblava impossible, realment impossible, perquè eren paraules dites per una iaia més que adorable!

Acte seguit un enllaç on hi ha uns quants poemes més seus:

http://amediavoz.com/szymborska.htm

I per acabar, deixo aquí aquest poema que li tinc especial estima ja que els cops que he experiment un “anat per sempre” he entès i integrat una mica més aquests versos en mi:

Un gato en un piso vacío 

Morir, eso no se le hace a un gato.

Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.

Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.

Per cert! Per  els amants de les drogues i el sexe sense amor que creuen que han de canviar els hàbits i passar-se a una nova vida, però, que de tant en tant els hi entre el mono i no saben què fer recomano el llibre de DOROTA MASŁOWSKA, Blanco nieve, rojo Rusia. És tota una experiencia!

A una iaia adorable! ( I Part )

Abans de dir qualsevol cosa sobre la poeta Wislawa Szymborska vull parlar de la Literatura Polonesa:

 A Polònia la gent llegeix!

 A Polònia hi ha tota una tradició literària! 

A Polònia hi han grans escriptors i poetes! 

BENVINGUTS AL MÓN!  Sou genials i cal que la gent ho sàpiga! 

La Literatura Polonesa val a dir que durant molt temps ha estat lligada a la història que patia el país. Un del segles on es pot dir que regnava l’esplendor tant a nivell històric com literari és el XVI. Tot i això, es torça tot de mala manera quan Polònia es repartida entre Rússia, Prússia i Àustria, i d’aquest fet la literatura en quedarà mal ferida. Dic això perquè en la Primera Guerra Mundial Polònia si bé recupera el seu estat, per altre cantó no abandonarà mai  la por a tornar a caure.

Un reflex d’això, òbviament, serà la literatura que es dedicarà a “Fer Pàtria.” I que entenem per això? Doncs que la literatura serà un simple instrument per tal de conversar la llengua i la cultura. Sembla fantàstic no? No ho és! Quin problema hi ha aquí? Mentre altres països exploren amb la seva literatura altres vies, experimenten en l’escriptura, les formes…. Ja s’entén per on vaig. La societat polonesa exigeix a la seva literatura una.. conservació?
I davant d’això aquesta no podrà fer altra cosa que esdevenir just allà, al mateix punt, immòbil, sense possibilitat d’avançar…  L’escriptor o el poeta tindran la única funció de profeta o guia. Buaaagh! Un desastre, la literatura condemnada a viure en un estany ple d’ànecs que no es moren mai!

Per sort, passen coses, sempre passen coses!  I durant el període d’entre guerres els escriptors obtindran una benedicció del cel, un espai de marge d’acció, i en aquest moment hi haurà un intent de tornar al joc d’escriure que vol dir a crear de nou.  Fins i tot!!!! Es donaran dues avantguardes i gran innovacions tant en prosa com en teatre!

Però, el Paradís Terrenal acaba esquitxat per l’Alemanya Nazi...

Arribats aquest punt faig una pausa. La gent està acostumada a obviar o esquivar un text si la quantitat de paraules o pàgines s’excedeix al límit que ralla el “em fa mandra continuar llegint”. I com que la meva intenció és que això es llegeixi de dalt a baix paro aquí.



Us deixo amb un fantàstic poema de Wislawa Szymborska i amb l’esperança de que algú torni al blog per saber com continua la història de la literatura polonesa!

UN TERRORISTA: ÉL OBSERVA

La bomba explotará en el bar a las trece veinte.

Ahora apenas son las trece y dieciséis.

Algunos todavía tendrán tiempo de salir.

Otros de entrar.

El terrorista ya se ha situado al otro lado de la calle.

Esa distancia lo protege de cualquier mal

Y se ve como en el cine:

Una mujer con una cazadora amarilla: Ella entra.

Un hombre con unas gafas oscuras: Él sale.

Unos chicos con vaqueros: Ellos están hablando.

Trece diecisiete y cuatro segundos.

Ese más bajo tiene suerte y sube a una moto,

y ese más alto entra.

Trece diecisiete y cuarenta segundos.

Una niña: Ella va andando con una cinta verde en el pelo,

Sólo que de repente ese autobús la tapa.

Trece dieciocho.

Ya no está la niña.

Habrá sido tan tonta como para entrar, no,

Eso ya se verá cuando vayan sacando.

Trece diecinueve.

Y ahora como que no entra nadie.

En vez de entrar aún hay un gordo calvo que sale.

Pero parece que busca algo en sus bolsillos y

A las trece veinte menos diez segundos

Vuelve a buscar sus miserables guantes.

Son las trece veinte.

Qué lento pasa el tiempo.

Parece que ya.

Todavía no.

Sí, ahora.

Una bomba: La bomba explota.

de Wislawa Szymborska