III i IV tributs a l'abril

Avui toquen uns quants versos cultivats a Catalunya:



http://www.youtube.com/watch?v=T_VZtcsH0jQ


Posseït de Gabriel Ferrater






http://www.youtube.com/watch?v=OIA8fvSZ4Cg


Ara mateix de Miquel Martí i Pol

El millor poema del món

Tant si s'és defensor del determinisme com si no, és impossible no adonar-se que algú amb un nom com Amado Nervo només tenia dues opcions a la vida: o treballar en un plató de Telecinco donant consells de moda a senyores siliconades... o dedicar-se a escriure poemes com aquest:

El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo. 

Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras. 

El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.

Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!

Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.

El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.

El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.

Per circumstàncies personals, geogràfiques i temporals (com ara el minúscul detall que encara no havia estat inventada la tele escombraries), va escollir la segona opció. I tots els amants de les lletres hauríem d'esclatar d'agraïment que fos així! No us encanta, que existeixi un poema com aquest?

Si no us vénen ganes de prorrompre en aplaudiments davant d'aquesta obra mestra, és perquè no l'heu llegida bé. De manera que permeteu-me una lectura una mica més detallada del text: us heu fixat bé en l'expressió "notas de Beethoven vibrando en cada rayo sus inefables cosas"? És un exemple sublim d'exactitud: com són les coses, si no inefables? Què és inefable, si no les coses? Ah, i què és més inefable que un poema que comença amb una estrofa tan prometedora...?

Per sort, la resta del poema fa justícia als primers versos, per més insuperables que semblessin: ja tenim la llum, la lluna plena, Beethoven, coses inefables i una extensió de roses... i a més a més s'hi afegeixen unes fuentes cristalinas que, en un altre prodigi d'exactitud, salten per les carenes... cristalinas, com no podia ser d'altra manera. Que quedi ben clar com són, no fos cas que algú es pogués confondre. En mètrica, aquesta figura res el nom de "novoliescaldoduestasses", i és un recurs que potencia la fixació d'una imatge concreta a la ment del lector, a més de tenir potents efectes mnemotècnics (Gertrude Stein el fa servir al seu poema "a rose is a rose is a rose is a rose", però aquí veiem com Amado Nervo va ser-ne un genial precursor).

Passaré la tercera estrofa molt per sobre, tot i les possibilitats infinites que m'ofereixen els arpegios nunca jamás oídos i, sobretot, l'expressió éxtasis de tus ojos, perquè he de reconèixer que estic impacient per arribar a la quarta estrofa, que per mi representa el punt àlgid del poema:

Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,

La, laralalà, la la larà!

luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente! 


És que és perfecte. No hi sobra ni una paraula. Cual rubias hermanitas irán las margaritas? I agafades de la mà? Per monts i prades, lluint... "golas cándidas"?! Que no sé què són, però que sigui el que sigui ha de ser per força digne de veure. Aquí el poeta aconsegueix que el lector es solidaritzi plenament amb la seva causa, creant unes expectatives tals que és impossible no pensar: "Jo això ho vull veure! Va, noia, estima'l, estima'l!" (que ja és irònic dir-se Amado i no ser correspost, també!).

He de confessar que, cada cop que llegeixo aquesta estrofa, al meu cap sona amb una veu molt més aguda del que és normal. I que l'he llegida tantes vegades, que me l'he acabat aprenent de memòria. I que l'"Apasionadamente!" final és com la cirereta del pastís en la peça de confiteria més adequadament ensucrada que pugui imaginar-me, com la traca final d'un espectacle de focs artificials o com la pregunta tonta feta a la classe més greu de la matèria més seriosa amb el professor més sever del món: un d'aquells condiments que aconsegueixen regenerar-me la fe en la vida en general. El món no pot estar tan malament com diuen, si segueixen existint versos així.

El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.

No és increïble, com aconsegueix sonar fúcsia? Els decadentistes haurien envejat profundament aquesta capacitat sinestèsica!

I ara, en sèrio: jo m'enamoraria d'un home que escriu aquestes coses. Temporalment, és clar, i amb una forma d'amor basada principalment en la diversió, però me n'enamoraria. I després el presentaria a un parell de pressumptes poetes que conec, igual de pretensiosos, i estic segura que tindrien tantes coses en comú i una conversa tan memorable, i seria tan i tan divertit veure'ls junts... que l'única cosa prudent aleshores seria marxar corrents, arraulir-se en un racó el més allunyat possible, tapar-se les orelles ben fort... i esperar l'explosió!

Fa poc que he conegut aquesta dona. Quina dona!

Vaig sentir quatre poemes seus.

R: Com has dit que es deia? Cristina Peri Rossi?  Oh!... mmm vale, vale m’ho apunto.

Des d’aquell dia tot s’està tornant una bogeria per aconseguir l’edició “totxo” on hi ha la seva poesia completa. Si no valgués tant i jo no fos tant pobre! Si ella no fos tant bona...

AQUELLA NOCHE

La noche en que nos conocimos
yo empecé a perder
La cerilla explotó
y me quemó los dedos
manché mi blusa con el vino
Olvidé por completo el nombre
del mes y del día

Tanta turbacióm
sólo podía ser la prueba
de un deseo muy grande

tan grande
que ni tú misma
podías satisfacer.

BITÁCORA
No conoce el arte de la navegación
quien no ha bogado en el vientre
de una mujer, remado en ella,
naufragado
y sobrevivido en una de sus playas.






ONCE DE SEPTIEMBRE

El once de septiembre del dos mil uno

mientras las Torres Gemelas caían,

yo estaba haciendo el amor.

El once de septiembre del año dos mil uno

a las tres de la tarde, hora de España,

un avión se estrellaba en Nueva York,

y yo gozaba haciendo el amor.

Los agoreros hablaban del fin de una civilización

pero yo hacía el amor.

Los apocalípticos pronosticaban la guerra santa,

pero yo fornicaba hasta morir

–si hay que morir, que sea de exaltación–.

El once de septiembre del año dos mil uno

un segundo avión se precipitó sobre Nueva York

en el momento justo en que yo caía sobre ti

como un cuerpo lanzado desde el espacio

me precipitaba sobre tus nalgas

nadaba entre tus zumos

aterrizaba en tus entrañas

y vísceras cualesquiera.

Y mientras otro avión volaba sobre Washington

con propósitos siniestros

yo hacía el amor en tierra

–cuatro de la tarde, hora de España–

devoraba tus pechos tu pubis tus flancos

hurí que la vida me ha concedido

sin necesidad de matar a nadie.

Nos amábamos tierna apasionadamente

en el Edén de la cama

–territorio sin banderas, sin fronteras,

sin límites, geografía de sueños,

isla robada a la cotidianidad, a los mapas

al patriarcado y a los derechos hereditarios–

sin escuchar la radio

ni el televisor

sin oír a los vecinos

escuchando sólo nuestros ayes

pero habíamos olvidado apagar el móvil

ese apéndice ortopédico.

Cuando sonó, alguien me dijo: Nueva York se cae

ha comenzado la guerra santa

y yo, babeante de tus zumos interiores

no le hice el menor caso,

desconecté el móvil

miles de muertos, alcancé a oír,

pero yo estaba bien viva,

muy viva fornicando.

“¿Qué ha sido?”, preguntaste,

los senos colgando como ubres hinchadas.

“Creo que Nueva York se hunde”, murmuré,

comiéndome tu lóbulo derecho.

“Es una pena”, contestaste

mientras me chupabas succionabas

mis labios inferiores.

Y no encendimos el televisor

ni la radio el resto del día,

de modo que no tendremos nada que contar

a nuestros descendientes

cuando nos pregunten

qué estábamos haciendo

el once de septiembre del año dos mil uno,

cuando las Torres Gemelas se derrumbaron sobre Nueva York.

 I: Tots els que m’he llegit d’ella fins ara m’han agradat! Saps quan dius no pot ser, tots són bons hòstia! 

I vaig pensar que tenia raó.

INVOCACIÓN

Si el lenguaje

este modo austero

de convocarte

en medio de fríos rascacielos

y ciudades europeas

fuera

el modo

de hacer el amor entre sonidos

o el modo

de meterme entre tu pelo.

II tribut a l’abril

Per continuar amb els vídeos plens de poesia aquí tenim:



Eso era amor de Ángel González

http://www.youtube.com/watch?v=2OgwCcLL38M







D'aquí poc en penjarem més!

I tornem a fer una crida amenaçadora perquè  tothom que li vingui de gust o es senti pressionat gravi algun poema!!! 

Primer vídeo!!! (val més tard que mai)

I tribut a l'abril


http://www.youtube.com/watch?v=TfWfFux0SQg

El primer tribut al nostre abril poètic no podia ser un altre que Manifiesto de Nicanor Parra, poema amb el qual vàrem encetar aquesta aventura quixotesca que és Sense embuts ni bisturí.

El único argumento de la obra

NOCHES DEL MES DE JUNIO

Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año, 
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
                               porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba, 
                                                            nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.

Eran las noches incurables
                                            y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.

Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
         o soñé con venderme al diablo, 
que nunca me escuchó.
                                       Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.

He llegit i rellegit tantes i tantes vegades aquest poema…  Fins i tot, vaig voler aprendre-me’l de memòria per tal de no haver-lo de buscar sempre entre pàgines i així anar-me’l recitant quan em vingués de gust, però va resultar que retinc menys que un peix. I això fa que sempre hagi de tenir ben a prop Las personas del verbo perquè quan t’entra l’ànsia i ets sents jove i has d’estudiar però no vols i les mandíbules de la nostàlgia se’t mengen mentre que les babes del zel et mullen les cuixes necessites, hòstia si el necessites! recordar-te  d’aquest poema. 

M’imagino Jaime Gil de Biedma passejant per Barcelona, ben vestit, potser fins i tot amb una bona olor a colònia i amb una mirada atenta en tots els noiets que li rascaven l’espatlla quan l’avançaven en ple carrer. En els seus poemes pots sentir els seus ulls fixos en un punt i la tristesa i el desig col·locats en un bell i perfecte prestatge on cada vers de Biedma s’hi acosta lentament descrivint-te l’entorn que tot ho rodeja i captant amb un vers precís un instant que ho esgarrapa i ho salva tot: Pero también/ la vida nos sujeta porque precisamente/ no es como la esperábamos.

Biedma és la mala consciència del burgés que es mira el seu moment i plora en silenci i més tard escriu poemes. Però jo no em quedaria només amb això, bàsicament perquè seria ser reduccionista, simplista i estúpid, perquè ell és també el flirteig amb un altra vida, on hi cap Filipines, Pandèmica, Celeste, amor vestit per tots els gustos, per tots els bars,  homes, dones, pessimisme i autodestrucció. I com tants d’altres, més tard és temps i mort:

 http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=V6Pumc8cN8c

Pel que fa a la seva relació amb els assumptes més socials i existencials es podria dir que Biedma va pujar al ring vàries vegades. Si bé, durant un cert temps va fer-li l’ullet al marxisme (temps en que segurament deuria estar pul·lulant per les filipines i fent-se l’empresari)  més tard va caure al pou. El nihilisme es va apoderar totalment del poeta quan es va trobar davant d’una societat incapaç de canviar res! -Una mica com ara! Potser realment no hem avançat gaire des dels temps del nostre amic...- I el conformisme, el desencant, els interessos purament individuals de cada un juntament amb una pèrdua de fe davant del mon intel·lectual regit per les esquerres no foren més que el detonant i explosió: Jaime Gil de Biedma cada cop escriví menys. 

AÑOS TRIUNFALES

[...] y la más hermosa

sonríe al más fiero de los vencedores.

RUBÉN DARÍO

Media España ocupaba España entera

con la vulgaridad, con el desprecio

total de que es capaz, frente al vencido,

un intratable pueblo de cabreros.

Barcelona y Madrid eran algo humillado.

Como una casa sucia, donde la gente es vieja,

la ciudad parecía más oscura

y los Metros olían a miseria.

Con la luz de atardecer, sobresaltada y triste,

se salía a las calles de un invierno

poblado de infelices gabardinas

a la deriva bajo el viento.

Y pasaban figuras mal vestidas

de mujeres, cruzando como sombras,

solitarias mujeres adiestradas

-viudas, hijas o esposas-

en los modos peores de ganar la vida

y suplir a sus hombres. Por la noche,

las más hermosas sonreían

a los más insolentes de los vencedores.

El poeta de Barcelona va fracassar davant les seves ànsies de sobreposar-se a l’apatia i el conformisme burgés. Malgrat tot, va deixar una poesia arrebossada de ironia i tendresa. Buscava el vers més precís, la paraula més concreta i el poema més real a la seva realitat i tot això  projectat amb  una veu col·loquial,  amb un veu de senyor de carrer, d’home despullat a les tres de la matinada enmig d’un món que no sap què fer-ne.  M’agradaria també pensar que aquesta es la mateixa veu amb que ell feia bromes a Carles Barral, parlava de poesia a Gabriel Ferrater i li recitava els seus poemes a Luís Cernuda. M’agradaria pensar que tot i els seus duels interiors fruits de les seves dues natures - De mi pequeño reino afortunado/ me quedó esta costumbre de calor/ y una impossible propensión al mito.- va esdevenir poema. Aiiiiiii Biedma! Si no fueses tant puta! Ni tant  bon poeta no et llegiria ningú, cabró!

Amb molt d’amor li dic. 

Feliç dia de Sant Jordi!

VOLEM VÍDEOS i RAPSODES!

Ja que aquest abril hem decidit vestir-lo de poesia creant tot d’entrades relacionades amb  grans poetes, no estaria de més completar tal idea amb una altra idea. De forma que fem una crida a tots els fervents lectors del blog, lectors futurs, amics, coneguts o senzillament a qui li vingui de gust a que ens enviïn vídeos on reciteu un poema. Pot ser de collita pròpia o d’un poeta ja consolidat!

Els vídeos s’hauran d’enviar al següent correu: unaovellalcamp@gmail.com

-Cal afegir que quan publiquem les entrades amb els vídeos pertinents hi constarà el títol del poema i l’autor per tant no farem constar el nom dels rapsodes, a no sé que algú ho desitgi.-

Doncs vinga! Us animo, us obligo, us pressiono, la vostre mare sinó correrà perill... a crear una allau de vídeos plens de poesia! 

Gràcies avançades i feliç mes poètic cabrons! 

Poeta de realitats com deia Joan Fuster

http://www.youtube.com/watch?v=2ptTQJmK1i0

Segurament el poema de Els amants és un dels més coneguts del estimable Vicent Andrés Estellés. Però com oblidar-lo!?  Si des de la veu d’Ovidi Motllor se’ns fa incansable i etern!

 Tot i així, s’ha de dir que el poeta de Burjassot amaga darrera els plecs d’aquest poema tota una gran obra en què títols com Assumiràs la veu d’un poble, pare, M’aclame a tu, Testament mural, Cançó de Bressol, Demà serà una cançó... s’acaben tornant igual d’indispensables per retre-li lloança. 

Com val la pena recordar, Estellés enceta la seva producció poètica en els durs anys de postguerra, en una societat marcada per vencedors i vençuts i on, tristament, només hi havia lloc per les idees que feien ressò del règim franquista. Si fins aquí el panorama que tenia el poeta ja sembla prou contundent es perquè encara no he fet menció de les nombroses depuracions, detencions i afusellaments que es varen fer al País Valencià - si bé també a la resta de Catalunya.- No obstant, a Valencià la repressió franquista va ser molt més colpidora...

Armats amb la por i la censura ideològica i lingüística els franquistes aconseguiren enderrocar grans pilars i, per variar, instal·laren més por i més censura per posseir un vergonyós i degradant control de la societat. I tot això sense oblidar que passava davant dels ulls del bon Déu! Ja que l’Església, per part seva, posseïa el do de dictar moralitat pública per tothom i en tots els àmbits. Com es d’esperar, en l’àmbit literari també! Sí! També hi varen fotre el nas i van tocar els collons! Mal sento l’expressió, però és així! 

Envers tot això, Vicent Andrés Estellés escriu (i com escriu!) per salvar la llengua i la cultura d’un poble d’ànima mig vençuda. L’amor, la misèria, la mort, la fam, el sexe, la cultura, Déu, la llibertat... Seran una constant que impregnarà tota la seva obra. En altres paraules, és la seva pròpia vida la que s’escola i mulla i marca tots els seus poemes. Una realitat per abastar-ne d’altres, per abastar la terra. I d’aquí que Joan Fuster l’anomeni el “Poeta de realitats.”

A més, el fet de ser un enamorat  d’Ausiàs March i dels clàssics grecollatins, com també de conèixer tota la tradició de poetes catalans, des dels medievals fins als més contemporanis, fa que el seu estil i llenguatge poètic esdevingui tota una creació. Prenent com a base tals referents anteriors i donant als seus poemes una llengua col·loquial, una llengua del carrer apareix un equilibri perfecte d’on vindrà la singularitat i geni del poeta.

En el fons, Estellés no fa res més que escriure uns poemes que expliquen coses, que remet a gent, a personatges, descriu situacions, fa cròniques... inventa de nou tots els mots ja dits i oblidats de la llengua i els torna dignes mentre els hi construeix un centre poètic, un centre que batega.  I si tot això ja es digne d’alabança més alabança necessitaria encara per el moment en que li va tocar escriure i va decidir fer-ho. Això és el que l’ha convertit en immortal.

Per acabar, deixo aquest enllaç ja que si alguna cosa de bona te el youtube es que de tant en tant et brinda perles com aquesta: 

https://www.youtube.com/watch?v=kjp2zNaUcR4

Somebody knew Lincoln Somebody Xerxes... Somebody knew Cummings, too.

Sí, tots sabem que en poesia es parla d'amor. Tots sabem que es fan servir les roses. Tots sabem que la primavera és un tema recurrent. Tots hem llegit poemes que parlen sobre la lluna, l'estimada, París, el cant dels rossinyols o la pluja...

I malgrat tot, quan són d'E. E. Cummings sembla que ho llegim per primera vegada.

Sabeu que de vegades us trobeu una persona que coneixeu de fa molt temps i la veieu d'una manera nova, i us sorprèn com no us havíeu adonat mai que aquella persona fos tan atractiva? I llavors li dieu: - És nou, aquest jersei que portes? Et queda molt i molt bé! I aquesta persona diu: - Què va, fa la tira que el tinc... Si me l'has vist mil vegades!

I aleshores us adoneu que és veritat, que li heu vist mil vegades, però que avui alguna cosa ha fet que us semblés nou?

Doncs amb Cummings passa el mateix: quan ell fa servir paraules que ens trobem vint vegades cada dia, semblen acabades d'estrenar, com si no les hagués fet servir mai ningú abans. Com els dibuixos d'un nen, les imatges que pinta el meu benvolgut Edward Elstin són sempre refrescants, encara que en el fons acabin essent la típica casa amb la típica xemeneia i el típic caminet al davant i el típic sol darrere la teulada.

I crec que "imatges" és un terme apropiat, perquè això és exactament el més memorable dels seus poemes: dibuixen. No només amb els jocs topogràfics sobre la pàgina i amb el seu particular ús (o desús) de la puntuació, sinó també amb el sentit que insufla a tot el que troba: així, la Vida és un home vell que porta flors sobre el cap, hi ha una cantonada on es troben el Res i el Quelcom, la primavera esparreca el món, la Nit discuteix amb les cases de París i les roses poden ser deliberades. I en un dels meus poemes preferits, les flors es cullen a elles mateixes:

who knows if the moon’s
a baloon,coming out of a keen city
in the sky—filled with pretty people?
(and if you and i should

get into it,if they
should take me and take you into their baloon,
why then
we’d go up higher with all the pretty people

than houses and steeples and clouds:
go sailing
away and away sailing into a keen
city which nobody’s ever visited,where

always
            it’s
                   Spring)and everyone’s
in love and flowers pick themselves


Es podria dir que (tot i el seu magistral, buscadíssim, mil·limetrat) ús del ritme, la poesia de Cummings és una poesia fàcil. És clar que sí, tan fàcil com els quadres de Miró o la música dels Beatles. D'una obvietat tan òbvia, que ningú és capaç d'acostar-s'hi, i que defugen la crítica. No és espectacular, ni punyent, ni dolorosa: és amable, i certa sempre.

És per qualitats com aquesta que, malgrat l'afecte que li tinc, Cummings no surt mai a les converses: és com aquell amic que s'estima tant i es coneix tant bé que no cal parlar-ne, i de vegades ni tan sols pensar-hi, perquè forma tant part d'un mateix que no necessita carta de presentació. De fet, i sense saber-ne absolutament res, crec que el senyor e.e. cummings (com firmava ell mateix) m'hauria caigut d'allò més bé (a diferència de la immensa majoria dels poetes, que semblen persones insuportables que escriuen meravellosament)!

Així que ja ho sabeu: si mai organitzeu un sopar convocant-hi poetes morts i ressucitats amb alguna mala art, jo us recomanaria que no deixessiu de convidar-hi Cummings (juntament amb Whitman, i alguns altres de qui segurament acabaré parlant), si voleu que la vetllada no sigui un fracàs total i que algú prefereixi escoltar-vos a vosaltres en comptes de queixar-se de mil sofriments. Un home que, en referència a la seva obra, deia: "Per què, en comptes d'intentar entendre-la, no intentes deixar que ella t'entengui a tu?" ... ha de ser per força una persona fantàstica!

Las nubes se levantan, los pájaros cantan!

Sembla que he tardat deu dies més del compte a adonar-me'n, però... ha arribat l'abril! El més líric de tots els mesos! O és que hi ha algú (i no sé com goso tenir aquest indigne dubte, si estic segura que a la humanitat sencera li passa) que pugui mirar la nova fulla del calendari i no recordar el començament de "The waste land", en què T. S. Eliot afirma que "April is the cruellest month"? O aquella expressió magnífica de cummings, que es refereix a "the greatest of all magicians (whom you and i sometimes call april)"? O aquell vers de Màrius Torres que ens recorda que "la rosa, que és bella i humil, creu en la immortalitat de l'abril"?

És evident que, de tots els mesos de l'any, aquest és el preferit dels poetes, que mai no han destacat per la seva imparcialitat. Així que la meva benvolguda col·lega i jo hem decidit que, per mostrar-los el nostre suport, i també a l'efervescència primaveral, durant aquest mes els dedicarem totes les entrades del blog!

Ens omple d'alegria,

parlar de la poesia!

La qual cosa és una idea arriscada, ja ho reconec. Per més gruixudes que siguin les parets d'una bombolleta, és bastant impossible no adonar-se de les corredisses precipitades al lavabo (o a la paperera més propera) que pot provocar la sola paraula "poesia", i jo mateixa, durant una llarga època de la meva vida, vaig ODIAR-LA sincerament. Poesia? Ecs! Basques! Arcades! Ganyotes! Preferiria menjar-me un barril de fetge cru abans que haver-me de trobar davant d'un poema! Puag!

I de fet, no he canviat: segueixo odiant sincerament... el que aleshores creia que era la poesia. És a dir, una mena de passarel·la rosada on transiten desmaiadament nimfes vestides d'arc de Sant Martí, nàiades habillades amb puntes de ganxet i conillets blancs com el cotó fluix guarnits amb enormes llaços, tots lànguids i buits i happyflowers dansant sota una pluja de margarides de purpurina...

(Brrr. Quin mal que han fet "El club de los poetas muertos", alguns versos vomitius de Bécquer i les senyores de mitjana edat que adoren "El petit príncep" i el punt de creu)

Però per sort, el que ara entenc per poesia no té res a veure amb això. És clar que se'm fa difícil explicar què crec que és la poesia, sense haver de recórrer a la poesia mateixa... Així que, per fugir d'estudi, de moment la relacionaré amb un concepte igualment ambigu: per mi, la poesia és bellesa. I com a tal, n'hi ha de molts tipus: de terrible, de delicada, d'elegant, d'escatològica, de terrorífica, d'intel·lectual, de trencada, d'exacta o de graciosa. I sí, també de kitsch. Però és impossible no buscar-la instintivament, en una forma o altra: dir "no m'agrada la poesia" és dir "no m'agrada la bellesa", la qual cosa és, evidentment, un contrasentit, ja que la bellesa és per definició allò que agrada. Dir "no m'agrada la poesia" és tan absurd com dir "no sóc": el gust per la poesia, segons l'accepció que en dóna el meu diccionari intern, és, del tot, indeslligable de la condició humana. Estem fets així, nosaltres, tots, humans, i poesia és el que perseguim quan escrivim "TQM IONATAN" a la paret d'un lavabo, quan inventem una paraula sense sentit pel nostre fill o quan en una plaça de toros se'ns esquitxa la cara de sang.

Bob Dylan diu: "a poem is a naked person". Té raó. I una persona despullada, segons les circumstàncies, ens pot causar un incontrolable fàstic, ens pot omplir de vergonya aliena, ens pot entendrir, ens pot deixar indiferents, ens pot fer venir riure tonto o (i és el millor de tot, i demana un cert grau de maduresa entendre-ho, i no necessita ser raonat)... ens pot seduir i al·lucinar fins que no puguem pensar en res més.

Així doncs, estic absolutament segura que la poesia ens agrada a tots per naturalesa. De quina mena, en quin grau i si ens agrada que ens agradi ja són altres temes, que haurà de pensar cadascú pel seu propi cas... Aquí, creient-nos "la immortalitat de l'abril", ens limitarem a exposar els nostres, amb l'alegria i el dinamisme que ens caracteritzen!

"Siempre habrá dinero y putas y borrachos, hasta que caiga la última bomba".

"Me gustan los hombres desesperados, hombres con los dientes rotos y los destinos rotos. También me gustan las mujeres viles, las perras borrachas, con las medias caídas y arrugadas y las caras pringosas de maquillaje barato. Me gustan más los pervertidos que los santos. Me encuentro bien entre marginados porque soy un marginado. No me gustan las leyes, ni morales, religiones o reglas. No me gusta ser modelado por la sociedad."

Aquesta, sens dubte, podria ser perfectament una carta de presentació del meu apreciat i indecent CHARLES BUKOWSKI. En ell s’hi pot trobar la culminació de l’anomenat Realisme Brut, que per els que no en tingueu ni idea de què és convido a llegir John Fante, Chuck Palahniuk o Raymond Carver i, òbviament, Bukowski perquè us en feu una idea... Pel que fa la seva poesia, abans de parlar-ne, faig  un advertiment per aquell lector somiador, hipermegasensibloide amb les expressions grotesques, acostumat a llegir  odes a una floreta o un rierol i fervent seguidor de pàgines com “Poesías para enamorar”: 

PER RES DEL MÓN NO OBRIS CAP LLIBRE DE BUKOWSKI! NO CAL, EN SERIO!

I dicto això conscient de com es gesta tota la poesia del benvolgut amic! Els poemes de Bukowski neixen al fons dels bars més freds i més bruts, entre cendra de tabac i gots plens de whisky o cervesa. A la vegada, posseeixen una manera peculiar de veure les coses, de tornar la tendresa dolça i amarga al mateix temps, d’escopir a la cara de la societat i després marxar a un hotel amb qualsevol dona... Per tant, ens trobem davant d’una poesia totalment nova, amb una estètica radical i una forma excèntrica i rica en matisos que no deixa a ningú indiferent.

Estirant molt la corda -és inevitable tot adepte i creient ho fa amb el seu ídol- diria que Charles Bukowski compleix perfectament per ser un exemple de la decadència nord-americana i de la representació nihilista característica després de la Segona Guerra Mundial. De manera que la seva obra no té un to gratuït sinó que punyentment també mostra el fracàs del somni americà, la hipocresia de la societat, dels cercles literaris, de la figura de l’escriptor, i perquè no, també fa palesa una nova forma diferent d’escriure poesia. De fet, podríem dir que avui en dia la seva influència es nota molt en lletraferits que coneixen de la seva existència. En el fons, sedueix la seva mirada allunyada de la dolçor i la nostàlgia, que aposta pels versos que poden arribar a mossegar el cor d’una manera ferotge, fins i tot verinosa, i aconsegueix que esquinci i colpeixi l’ànima d’una manera tant irònica i tendra a l’hora que després de tot plegat ja no es pot veure res amb els mateixos ulls. 

Pel que fa a la seva obra en prosa, com Factotum o Cartero, són bones, iròniques i fan molta gràcia però, ho sento, em quedo amb els poemes. Les seves obres, segurament per l’extensió que es requereix en novel·la, fa que perdin un punt de la frescor que manté sempre l’obra poètica. Pel que fa als relats i contes són prescindibles. Què! Bé que s’ha de ser sincer no? A més, dient això no li trec cap mèrit, no es pot ser un geni amb tot perquè després et titllen de repel·lent, els teus fills pateixen de baixa autoestima i plores quan algun crític et deixa i se’n va amb un altre!

En fi, agafeu una tarda d’aquelles tristes, grises i en que ningú us pugui molestar i llegiu, llegiu, llegiu, LLEGIU CHARLES BUKOWSKI! I en aquest encontre desitjo que tingueu la nevera plena de cerveses, que de fons soni Tom Waits i que una rossa molt morena us esperi al final de l’escala! I a part de remoure-us els budells i de fatigar-vos el fetge potser el vell indecent de Los Angeles es converteix en algú amb qui no us hagués fet res compartir-hi una estona de barra i nit.

 a ver, si estuvieras dando clases de

escritura creativa, preguntó, ¿qué

les dirías?

les diría que tuviesen una relación amorosa                       

infeliz, hemorroides, mala dentadura             

y que bebieran vino peleón,

evitaran la ópera y el golf y el ajedrez,

que no dejasen de cambiar la cabecera de su

cama de una pared a otra

y luego les diría que tuvieran

otra relación amorosa infeliz

y que nunca usaran cinta de seda para la máquina

de escribir,

que evitasen las comidas familiares campestres

o ser fotografiados en una

rosaleda;

leed a Hemingway una sola vez,

pasad de Faulkner

ignorad a Gogol

contemplad fotos de Gertrude Stein

y leed a Sherwood Anderson en la cama

comiendo galletas saladas Ritz,

daos cuenta de que la gente que se pasa

la vida hablando de liberación sexual

está más asustada que vosotros.

Escuchad a E.Power Biggs darle al

Órgano en la radio mientras

liáis un Bull Durham en la oscuridad

en una ciudad extraña

con sólo un día más de alquiler pagado

tras haber renunciado a

amigos, familiares y empleos.

nunca os consideréis superiores ni/o

justos

 y nunca tratéis de serlo.

tened otra relación amorosa infeliz.

observad una mosca en una cortina de verano.

nunca intentaís triunfar.

no juguéis al billar.

enfadaos con razón cuando

descubráis que el coche tiene una rueda pinchada.

tomad vitaminas pero no hagáis pesas ni footing.

y después de todo esto

invertid el procedimiento.

tened una buena relación amorosa.

y lo que

aprenderéis

es que nadie sabe nada-

ni el Estado, ni los ratones

la manguera del jardín ni la Estrella Polar.

y si alguna vez me pilláis

dando una clase de escritura creativa

y me contestáis leyendo esto

os pondré un 10 redondo

y os lo meteré por donde amargan

los pepinos.