Aquests dies m'ha passat una cosa curiosa, però no ho digueu a ningú.
Resulta que, inexplicablement, no tenia cap ganes de llegir. Però gens. Així que totes les lectures que he tingut a les mans l'últim mes (des dels diaris d'Anaïs Nin fins a la poesia de Gabriel Ferrater, passant per Iris Murdoch, els contes de Txékhov, "L'elixir del diable" d'E.T.A Hoffmann o, fins i tot, el meu estimat Gran Gatsby) semblaven de plom, més que de paper, i entre les seves pàgines el temps m'hi pesava, més que no pas avançava.
Per tant, no he llegit. O almenys, no en el sentit trasbalsador, profund i vidacanviant de la paraula: més aviat, he lleginejat. Una pàgina d'aquí, una pàgina d'allà, un llibre que trobo avorrit i deixo a mitges, un altre que em sembla buit al cap de dos paràgrafs, llistes de llibres pendents que han deixat d'interessar-me i llibreries senceres que no tenen res a oferir-me. I... ja està, tampoc passa res.
Excepte que sí, que passa. Perquè encara que he dit que no tenia cap ganes de llegir, no he estat del tot exacta: de fet, me'n moria de ganes, de llegir! Però no hi havia manera de recuperar el plaer perdut... Ja no hi cabia, al Paradís. Precisament, ahir vaig aprendre un útil vocable que condensa aquesta sensació: "Sehnsucht" (és en alemany, evidentment, com tota paraula que obligui a fer servir el verb "condensa"). Si en busqueu el significat, m'estalviareu una explicació autocompassiva i dramàtica de la meva profunda desesperació, i jo podré anar al gra i explicar el que realment em ve de gust explicar:
Aclaparada per aquesta situació, ja dubtava si refugiar-me'n en avemaries i parenostres o fer-ho en garrafes d'alcohol, quan vaig decidir que el problema és que no trobava el llibre adequat, i vaig decidir donar-me una altra oportunitat de trobar-lo. Així que, en una llibreria, m'anava mirant amb desgana els títols, disculpant-m'hi telepàticament amb aquella frase tan gastada de "no eres tú, soy yo", quan... el vaig trobar.
(Segur que no us esperàveu aquest final, no? És clar que el vaig trobar. Al final el poder de la literatura sempre acaba guanyant, que per alguna cosa és el bàndol bo d'aquesta cançó èpic... vull dir, d'aquest blog).
Vosaltres podeu anar extraient les conclusions morals que vulgueu de tota aquesta divagació, que jo per fi he arribat al moment que m'interessava: el de mostrar amb un orgull gairebé matern la joia que m'ha retornat l'alegria lectora. És...
"The Oxford Book Of Literary Anecdotes", editat per James Sutherland!
I sí, és exactament tan fantàstic com sona. Ha aconseguit que em torni a sentir part d'aquesta excèntrica família d'afectats de literatiosi, i que m'hi senti acollida, a més. No us preocupeu, que ja compartiré amb vosaltres alguna de les anècdotes increïbles-però-certes que s'hi troben... Però si em disculpeu, ara el llibre m'espera.
Que tingueu tots un bon vespre!
Resulta que, inexplicablement, no tenia cap ganes de llegir. Però gens. Així que totes les lectures que he tingut a les mans l'últim mes (des dels diaris d'Anaïs Nin fins a la poesia de Gabriel Ferrater, passant per Iris Murdoch, els contes de Txékhov, "L'elixir del diable" d'E.T.A Hoffmann o, fins i tot, el meu estimat Gran Gatsby) semblaven de plom, més que de paper, i entre les seves pàgines el temps m'hi pesava, més que no pas avançava.
Per tant, no he llegit. O almenys, no en el sentit trasbalsador, profund i vidacanviant de la paraula: més aviat, he lleginejat. Una pàgina d'aquí, una pàgina d'allà, un llibre que trobo avorrit i deixo a mitges, un altre que em sembla buit al cap de dos paràgrafs, llistes de llibres pendents que han deixat d'interessar-me i llibreries senceres que no tenen res a oferir-me. I... ja està, tampoc passa res.
Excepte que sí, que passa. Perquè encara que he dit que no tenia cap ganes de llegir, no he estat del tot exacta: de fet, me'n moria de ganes, de llegir! Però no hi havia manera de recuperar el plaer perdut... Ja no hi cabia, al Paradís. Precisament, ahir vaig aprendre un útil vocable que condensa aquesta sensació: "Sehnsucht" (és en alemany, evidentment, com tota paraula que obligui a fer servir el verb "condensa"). Si en busqueu el significat, m'estalviareu una explicació autocompassiva i dramàtica de la meva profunda desesperació, i jo podré anar al gra i explicar el que realment em ve de gust explicar:
Aclaparada per aquesta situació, ja dubtava si refugiar-me'n en avemaries i parenostres o fer-ho en garrafes d'alcohol, quan vaig decidir que el problema és que no trobava el llibre adequat, i vaig decidir donar-me una altra oportunitat de trobar-lo. Així que, en una llibreria, m'anava mirant amb desgana els títols, disculpant-m'hi telepàticament amb aquella frase tan gastada de "no eres tú, soy yo", quan... el vaig trobar.
(Segur que no us esperàveu aquest final, no? És clar que el vaig trobar. Al final el poder de la literatura sempre acaba guanyant, que per alguna cosa és el bàndol bo d'aquesta cançó èpic... vull dir, d'aquest blog).
Vosaltres podeu anar extraient les conclusions morals que vulgueu de tota aquesta divagació, que jo per fi he arribat al moment que m'interessava: el de mostrar amb un orgull gairebé matern la joia que m'ha retornat l'alegria lectora. És...
"The Oxford Book Of Literary Anecdotes", editat per James Sutherland!
I sí, és exactament tan fantàstic com sona. Ha aconseguit que em torni a sentir part d'aquesta excèntrica família d'afectats de literatiosi, i que m'hi senti acollida, a més. No us preocupeu, que ja compartiré amb vosaltres alguna de les anècdotes increïbles-però-certes que s'hi troben... Però si em disculpeu, ara el llibre m'espera.
Que tingueu tots un bon vespre!
