Joyeux anniversaire, Marcel!

Quan un lector qualsevol o un crític important, Deleuze per exemple, s'han vist emportats per l'allau de "A la recerca del temps perdut" i pensen en Proust, la seva admiració només pot prendre una única forma: "... La mare que el va parir...!". Tant és si després fan servir paraules com "magne", "suprem", "ingent" o "inenarrable": al fons d'aquests adjectius hi ressona sempre la més primitiva de les admiracions, curulla d'astorament, d'una certa innegable enveja i de dificultat d'assimilació. "...La mare que el va parir...!"
Doncs bé, va ser avui, 10 de juliol. Tal dia com avui però de l'any 1871, l'estimada marona de Proust portava al món el seu "cher petit loup". Avui, doncs, hauria fet cent quaranta-dos anys.
Per commemorar aquest aniversari del més imprescindible dels escriptors, aquí teniu un document (fet al tren) que il.lustra fidedignament l'única trobada que va tenir lloc entre Proust i Joyce, les dues plomes (en més d'un sentit en el cas de Proust) que més van revolucionar el rumb de la literatura del s. XX. Desgraciadament, els dos genis no van acabar de congeniar, potser perquè Proust era un francès refinadíssim, florit i amant de les convencions socials, i Joyce era un irlandès taciturn, escatològic i poc amable. Aquesta és la conversa que els dos artistes de la paraula van mantenir:

Henry David Thoreau com a mesura de tots nosaltres

- Thoreau era un home.

- Un home, dius? Una d'aquelles patètiques criatures que no acaben de ser ben bé naturals, servils i destructives, que fan sorolls amb la boca i que passen les seves tristes vides donant voltes en una peixera plena de la seva pròpia porqueria, sense veure més enllà dels seus morros? Un tros de fang amb pretensions, estúpid i insignificant?

- No, no: un home, he dit.

La veu de Thoreau em fa pensar en la neu. Ell era un home, i la humanitat el decebia cada dia, i per això els seus textos són plens d'una còlera freda que fa avergonyir qualsevol lector que no sigui o molt cínic o molt excel·lent: la humanitat de Thoreau és la que tots creiem posseir i massa pocs tenen en realitat, i llegir-lo és adonar-se de la pròpia mediocritat. Fins i tot les millors persones que conec són esclaves i conformistes al seu costat, o veuen la realitat a través de prismes, o creuen en conceptes buits com "deure" o "societat".

En canvi, ell era lliure. I també valent, indòmit, lúcid, pur, autèntic. Absolutament passat de moda, doncs, evidentment... I potser per això tot el que diu és tan vàlid encara ara com ho era fa cent-cinquanta anys. I probablement, ho seguirà essent d'aquí cent-cinquanta anys més, perquè em costa molt imaginar un món on l'home segueixi existint i no calgui llegir Thoreau: el dia que això passi, aleshores potser sí que ens podrem sentir orgullosos a temps complert de pertànyer a aquesta espècie.

Mentrestant, però, només el tenim a ell per dir-nos amb veu clara coses que hauríem de tenir per descomptat: "no hi ha res, ni tan sols el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida mateixa, que aquest incessant treballar." O bé, "No existirà mai un Estat realment lliure i culte fins que no reconegui l'individu com un poder superior i independent, del que se'n derivin el seu propi poder i autoritat i que el tracti en conseqüència". O "hauríem de ser homes primer i ciutadans després. Allò desitjable no és cultivar el respecte per la llei, sinó per la justícia."

Avui dia es parla de molts tipus de consciència: tenim la consciència política, la consciència ecològica, la consciència social, i estic segura que en algun lloc també deuen mencionar barbaritats com la consciència lúdica o la consciència afectiva o alguna altra burrada semblant. En canvi, Thoreau només en tenia una, de consciència: la seva. La seva consciència era tan plena i tan íntegra que enganxar-li epítets hipòcrites com "antiimperialista", "pacifista" o "antiesclavista" és quedar-se tan curt com dir "cua" "orella" i "trompa" en parlar d'un elefant. I en feia cas, i actuava en conseqüència, i deia pa al pa i vi al vi. Si això no és revolucionari, què ho és?

En llegir diferents autors, puc sentir admiració per moltes coses: la bellesa de l'un, l'exactitud de l'altre, la perspicàcia del de més enllà. Però molt poques, poquíssimes vegades em passa el que em passa amb Thoreau: dels seus textos, no n'admiro una qualitat aïllada; l'admiro a ell. No el que diu, ni com ho diu, sinó qui ho diu: quan Thoreau parla, no ho fa en anglès ni en literari ni en swahili, sinó que parla en persona. Com si fos una ment (i quina ment!) parlant a la meva directament, sense paraules ni intermediaris.

Per això, crec sincerament que la seva obra provoca un efecte encara més extraordinari i difícil de trobar: ens millora, com una bronca ben donada. La història, i els especímens de la facultat de filologia, s'encarreguen de sobres de demostrar que una persona no és millor perquè hagi llegit la Bíblia, Marx, les memòries del Che Guevara o la saga complerta de Sherlock Holmes... Però en aquest cas, crec que Thoreau és tan gran com perquè llegir "Walden" o "Desobediència civil" o el meu preferit, "Una vida sense principis", no siguin una lectura més, sinó una vivència: passen coses, en llegir-lo, i crec de veritat que aquestes coses fan que qui les ha viscut sigui, d'alguna manera, millor que qui no ha tingut aquesta sort. Igual com un camp llaurat, amb la terra tota airejada i remoguda, és millor que un camp sense llaurar.