No sé si algú més s'hi ha fixat, però estan de moda els títols llargs. De fet, alguns ho són tan exageradament que a nivell editorial segurament seria més pràctic publicar els llibres al revés: el títol a dins, i el text en si, que ocupa menys espai, a la portada. Si no ho fan és només per qüestions comercials, perquè poca gent compraria el llibre si a dins només hi ha un títol i resulta que no és nobiliari ni acadèmic ni res d'això. Però la tendència és aquesta.
Parlo dels nostres temps, és clar. De com d'aquí unes dècades els lectors (si és que encara en queden) podran reconèixer que un llibre va ser escrit avui dia perquè tindran vista cansada abans de girar la portada. Abans no, abans era més aviat així:
- Avvans que em caiguin elz ditz al terrra contxelats a trrossos o pitjor, que ze m'acavvi el vodka, escric una obra de quatre volums, dues mil pàgines i més de cinc-cents personatges, hi reflexiono sobre la naturalesa del mal, l'amor, la història i el sentit de l'existència i hi entaforo totes les qüestions que puguin afectar la matèria de què està forjada l'ànima humana. La titularré "Guerra i pau" mateix, no enz estarrem paz perr hòstiez, arra!
(a més, els títols amb "i" es portaven molt, llavors: "Seny i sentiment", "El roig i el negre", "Orgull i prejudici"...etc.)
I en canvi, ara la cosa tira més cap aquí:
- He pensat un títol superguai: "Perdona pero quiero casarme contigo". El problema és que és tan evocador i tan superguai que hi he gastat tota la inspiració, i a dins només hi he posat palla, però segur que als lectors no els importarà. Estaran massa ocupats paint la profunditat del títol. He dit ja que és superguai? També l'he penjat al twitter. Ha estat un tweet superguai.
De vegades fins i tot m'imagino l'Albert Espinosa:
- He escrit un altre llibre sobre piruletes fetes amb sacarina en comptes de sucre perquè el càncer vol dir renunciar a algunes coses però trobar-hi substituts que encara són millors perquè permeten trobar-se a un mateix i veure que s'és especial i que s'aconsegueixen complir els somnis, i aquest cop es dirà "Si tu em dónes la mà jo tinc la mà agafada dins la teva perquè m'agafes la maneta"...
NO! Titula'l "Merda" i anirem més ràpid, home!
Sí, la moda és la moda, ja se sap. I jo potser sóc una antiquada. Però a mi, personalment, tota aquesta tendència de convertir els títols en sintagmes verbals... em cansa. En general, estic tan esgotada després de recórrer la vista pel títol que ja no em queden forces per arribar al contingut. De veritat! Un repàs al mostrador de les novetats editorials, per culpa d'aquesta tendència, acaba essent com llegir-se una (mala) novel·la sencera. I ho puc demostrar:
"Hasta que volvamos a vernos"
"Quédate con nosotros, Señor, porque atardece"
"No me iré sin decirte adónde voy"
"Me encontrarás en el fin del mundo"
"El corazón tiene muchas habitaciones"
"Nadie hace el amor los martes"
"Mientras los demás duermen"
"Los besos no se gastan"
"Canta solo para mí"
"No nos dejan ser niños"
"Cambio mis tacones por las ruedas de un tractor"
"Te dejo es jódete al revés"
Tots aquests són títols reals! De fet, he estat a punt de comprar-me'ls tots només per poder-los col·locar a la prestatgeria de casa en aquest ordre concret, però al final no ho he fet. He pensat que la tràgica història de luxúria fetitxista no corresposta que expliquen els lloms (llegiu la llista atentament i hi trobareu l'argument, de veritat!) devia ser molt més interessant que la gasòfia podrida de dintre. I encara n'he descobert un, de Baltasar Porcel, que m'ha deixat en un absolut estat de xoc imaginant-me una conversa amb algú que se l'estigués llegint. Primer, la pregunta clàssica:
- I què, què estàs llegint, ara?
- No, un del Porcel que han reeditat... mira, me'l va regalar la cunyada i tu, està prou bé...
- Ah, i com es diu?
- "Josep Pla investiga un crim al Delta de l'Ebre".
- ...
I què dius, a continuació? No pots preguntar "i de què va?" sense quedar com un idiota! Jo em posaria a plorar, em sembla. Un títol així és un problema! Mata el contingut del llibre, i no només això, sinó que també mata tota possible temptativa de parlar del llibre...
Però sembla que això també és el que es porta, tu. De fet, arran d'això, al segle XXI ha aparegut un nou gènere de novel·la: indiscutiblement, molts dels bestsellers dels nostres temps pertanyen a la categoria "Gent que fa coses rares". Probablement, aquest subgènere es va iniciar amb Stieg Larsson i "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina", però després d'aquest en van arribar molts més: "L'avi de cent anys que va saltar per la finestra", "La dona que va decidir no sortir del llit durant anys", "L'increïble viatge del faquir que es va quedar tancat dins d'un armari d'Ikea", "L'analfabeta que va salvar un país"... Arribant fins i tot a subvertir el gènere fent-ne protagonista un col·lectiu animal: "Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns".
Si "Madame Bovary" es publiqués ara, probablement s'integraria al gènere de "Gent que fa coses rares" amb algun títol com "La dona que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant". I "Anna Karènina", per diferenciar, es diria "La dona RUSSA que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant".
(en canvi, ambdues novel·les s'adherien a la moda dels títols amb noms propis: "Justine", "Robinson Crusoe", "Jane Eyre", "Adolphe"...)
Però bé, com que això de les modes va i ve, estic segura que aquesta durarà poc. Amb una mica de sort, quan comencin a fer-ne les adaptacions cinematogràfiques (una altra tendència moderna que es porta molt) i comencin a haver-hi allaus de suïcidis de dissenyadors gràfics que no poden encabir el títol i les cares dels protagonistes al mateix cartell, les editorials prendran consciència de la gravetat del problema, i tornaran a guardar de portades endintre les efusions dels autors que presumeixen de "mira-quantes-paraules-seguides-que-sé-posar". Encara que només sigui per estalviar tinta de color.
Parlo dels nostres temps, és clar. De com d'aquí unes dècades els lectors (si és que encara en queden) podran reconèixer que un llibre va ser escrit avui dia perquè tindran vista cansada abans de girar la portada. Abans no, abans era més aviat així:
- Avvans que em caiguin elz ditz al terrra contxelats a trrossos o pitjor, que ze m'acavvi el vodka, escric una obra de quatre volums, dues mil pàgines i més de cinc-cents personatges, hi reflexiono sobre la naturalesa del mal, l'amor, la història i el sentit de l'existència i hi entaforo totes les qüestions que puguin afectar la matèria de què està forjada l'ànima humana. La titularré "Guerra i pau" mateix, no enz estarrem paz perr hòstiez, arra!
(a més, els títols amb "i" es portaven molt, llavors: "Seny i sentiment", "El roig i el negre", "Orgull i prejudici"...etc.)
I en canvi, ara la cosa tira més cap aquí:
- He pensat un títol superguai: "Perdona pero quiero casarme contigo". El problema és que és tan evocador i tan superguai que hi he gastat tota la inspiració, i a dins només hi he posat palla, però segur que als lectors no els importarà. Estaran massa ocupats paint la profunditat del títol. He dit ja que és superguai? També l'he penjat al twitter. Ha estat un tweet superguai.
De vegades fins i tot m'imagino l'Albert Espinosa:
- He escrit un altre llibre sobre piruletes fetes amb sacarina en comptes de sucre perquè el càncer vol dir renunciar a algunes coses però trobar-hi substituts que encara són millors perquè permeten trobar-se a un mateix i veure que s'és especial i que s'aconsegueixen complir els somnis, i aquest cop es dirà "Si tu em dónes la mà jo tinc la mà agafada dins la teva perquè m'agafes la maneta"...
NO! Titula'l "Merda" i anirem més ràpid, home!
Sí, la moda és la moda, ja se sap. I jo potser sóc una antiquada. Però a mi, personalment, tota aquesta tendència de convertir els títols en sintagmes verbals... em cansa. En general, estic tan esgotada després de recórrer la vista pel títol que ja no em queden forces per arribar al contingut. De veritat! Un repàs al mostrador de les novetats editorials, per culpa d'aquesta tendència, acaba essent com llegir-se una (mala) novel·la sencera. I ho puc demostrar:
"Hasta que volvamos a vernos"
"Quédate con nosotros, Señor, porque atardece"
"No me iré sin decirte adónde voy"
"Me encontrarás en el fin del mundo"
"El corazón tiene muchas habitaciones"
"Nadie hace el amor los martes"
"Mientras los demás duermen"
"Los besos no se gastan"
"Canta solo para mí"
"No nos dejan ser niños"
"Cambio mis tacones por las ruedas de un tractor"
"Te dejo es jódete al revés"
Tots aquests són títols reals! De fet, he estat a punt de comprar-me'ls tots només per poder-los col·locar a la prestatgeria de casa en aquest ordre concret, però al final no ho he fet. He pensat que la tràgica història de luxúria fetitxista no corresposta que expliquen els lloms (llegiu la llista atentament i hi trobareu l'argument, de veritat!) devia ser molt més interessant que la gasòfia podrida de dintre. I encara n'he descobert un, de Baltasar Porcel, que m'ha deixat en un absolut estat de xoc imaginant-me una conversa amb algú que se l'estigués llegint. Primer, la pregunta clàssica:
- I què, què estàs llegint, ara?
- No, un del Porcel que han reeditat... mira, me'l va regalar la cunyada i tu, està prou bé...
- Ah, i com es diu?
- "Josep Pla investiga un crim al Delta de l'Ebre".
- ...
I què dius, a continuació? No pots preguntar "i de què va?" sense quedar com un idiota! Jo em posaria a plorar, em sembla. Un títol així és un problema! Mata el contingut del llibre, i no només això, sinó que també mata tota possible temptativa de parlar del llibre...
Però sembla que això també és el que es porta, tu. De fet, arran d'això, al segle XXI ha aparegut un nou gènere de novel·la: indiscutiblement, molts dels bestsellers dels nostres temps pertanyen a la categoria "Gent que fa coses rares". Probablement, aquest subgènere es va iniciar amb Stieg Larsson i "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina", però després d'aquest en van arribar molts més: "L'avi de cent anys que va saltar per la finestra", "La dona que va decidir no sortir del llit durant anys", "L'increïble viatge del faquir que es va quedar tancat dins d'un armari d'Ikea", "L'analfabeta que va salvar un país"... Arribant fins i tot a subvertir el gènere fent-ne protagonista un col·lectiu animal: "Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns".
Si "Madame Bovary" es publiqués ara, probablement s'integraria al gènere de "Gent que fa coses rares" amb algun títol com "La dona que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant". I "Anna Karènina", per diferenciar, es diria "La dona RUSSA que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant".
(en canvi, ambdues novel·les s'adherien a la moda dels títols amb noms propis: "Justine", "Robinson Crusoe", "Jane Eyre", "Adolphe"...)
Però bé, com que això de les modes va i ve, estic segura que aquesta durarà poc. Amb una mica de sort, quan comencin a fer-ne les adaptacions cinematogràfiques (una altra tendència moderna que es porta molt) i comencin a haver-hi allaus de suïcidis de dissenyadors gràfics que no poden encabir el títol i les cares dels protagonistes al mateix cartell, les editorials prendran consciència de la gravetat del problema, i tornaran a guardar de portades endintre les efusions dels autors que presumeixen de "mira-quantes-paraules-seguides-que-sé-posar". Encara que només sigui per estalviar tinta de color.
