"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)

12 sept 2014

Avui parlem amb:

Lucille Parmentier, cangur del Petit Príncep

Lucille Parmentier viu a Lió i té setze anys, i quan sigui gran li agradaria ser advocada. O maquilladora, encara no ho té clar. De moment, li agrada sortir amb les amigues, anar a la discoteca i viatjar a l'estranger. Quan no ha d'estudiar pels exàmens de l'institut (l'anglès se li dóna bé, però les mates se li resisteixen), es guanya alguns dinerons extra fent de baby-sitter. L'altre dia va cuidar el nen de la porta del costat, el cèlebre Petit Príncep. Avui ens explica la seva experiència!

- Abans de cuidar el Petit Príncep, havies fet mai de cangur abans, Lucille?
- Sí, un piló de vegades. La meva germana té un nen de tres anys, i també havia cuidat nanos d'amics dels meus pares quan volien anar al cine, o algo. O sigui que ja hi tinc experiència.

- I t'agraden, els nens?
- Sí, normalment sí. O sigui, no sóc d'aquelles persones que perden el cul per tenir-ne, com la meva amiga Manon, que només vol que ser mare encara que jo ja li dic que hi ha altres coses a la vida i que encara som súper joves, però sí que m'agraden, sí, són molt monos. O sigui, els nens normals, eh, vull dir?

- Què vols dir, els nens normals?
- Home, perquè aquest que m'entrevisteu, el Petit Príncep, no és normal, tio, és un nen... saco raro!

- "Saco raro"? Explica'ns per què ho dius, això.
- Aviam, sí... Per començar, com parla. Tu no em diràs que és normal, com parla. Vull dir que, avera, jo ja sé que no parlo súper bé, vale? Els meus pares, i els profes, i així, sempre s'estan queixant que dic paraulotes i que passo de cuidar com dic les coses. Però bueno, és lo normal per la meva edat, no? Ja parlaré millor d'aquí uns anys, jo què sé, no cal ratllar-se! Però el nen aquell... joder, és que sembla que s'hagi empassat un diccionari! T'ho juro, feia servir cada palabreja, que tombava, i la meitat del rato no sé ni què deia, el tio. En sèrio, això sí que no és normal per la seva edat! T'ho juro que parlava com... com un llibre!

- Deu ser un nen amb un bon vocabulari.
- Sí, però no és només això. Perquè, has vist com vesteix? Vull dir, que sí que els crios sempre van vestits com el cul, que es veu a totes les fotos de quan érem nyajus i a totes els nostres pares ens havien vestit de pena, que jo crec que és per enfotre-se'n de nosaltres o per fer-nos xantatge de grans o algo, perquè sinó no té sentit, però bueno, però lo seu és diferent, també. Perquè no és que vagi vestit com el cul, és que vesteix raro. Però raro pensat, no raro d'aquell de pare daltònic, saps? Si sembla que s'hagi de presentar a Eurovisión o algo, el nen, amb aquelles pintes que em du!

"amb aquelles pintes que em du!"

- Bé, val més que ens centrem en l'entrevista. Com és que et van dir de cuidar-lo, els seus pares?
- Perquè som veïns, suposo. Però no m'ho va dir pas el seu pare, m'ho va dir un tio que viu amb ell i que no és pas el seu pare, però que sembla que se l'estima un piló. És que es veu que va desaparèixer, el pare: que era aviador i que viatjava molt, i que un dia ja no li van veure més el pèl. Jo crec que també és per això que el nen és així raret, deu tenir un trauma, o algo...

- Parla'ns de l'experiència de fer-li de cangur.
- Vale. Doncs, o sigui, el tio aquest se'n va anar, i jo em vaig quedar sola amb ell. I vaig fer el que faig sempre quan faig de cangur, no? Li vaig dir si volia que miréssim una pel·li.

- I què va dir?
- Doncs el nen va i em diu que no! Que amb els ulls no hi veiem bé, i que només hi veiem bé amb el cor, o algo així, i que per això no volia mirar cap pel·li! Em va matar, eh? T'ho juro que em va matar! No va voler mirar ni "Piratas del Caribe" ni res. Un nen que no li agrada Disney?! És que és MOLT raro!

- I llavors, què vau fer?
- Doncs... Li vaig dir d'anar al parc, però resulta que en comptes de jugar amb els columpios es va dedicar a parlar amb les flors! En sèrio, eh? Amb les flors! I jo allà flipant... i morint-me de vergonya també, clar! Perquè... jo què sé, imagina't que en aquell moment passa per allà el nen que em mola i jo allà amb aquell crio vestit raro que parla amb les flors! Joder, és que em moro! No ho supero mai més, em sembla! Total, que vam haver de tornar a casa.

- I un cop allà, com vau acabar de passar l'estona?
- Pues el nen no em parava de xerrar però jo ja no li feia gaire cas, la veritat, perquè a part de parlar raro el començava a trobar tope repel·lent... Perquè era com si m'estigués donant lliçons tota l'estona i avera, que potser encara he d'aprendre moltes coses però sóc més gran que ell, i la cangur era jo, no? O sigui que vam acabar jugant al Pictionary, que tothom sap que amb dos és una merda però bueno, no se'm va acudir res més.

- I què, com va anar?
- Pffft... Pues un pal, clar! Perquè el nen feia trampes! Dibuixava coses súper òbvies, jo què sé, per exemple un barret, i quan jo ho endevinava perquè era tan súper obvi, llavors no volia perdre i s'inventava alguna trola, com que no era un barret, era una serp que s'havia menjat un elefant, i coses així. I quan era jo que dibuixava, també hi trobava mil pegues! Es passava súper de llest... Total, que ens vam acabar emprenyant. Sort que en aquell moment va tornar el tio que estava amb ell i me'n vaig poder tornar a casa. La veritat és que té molta imaginació, però...

- Però?
- Això, que és saco raro. Que ara encara, perquè és un nen i tal, però com segueixi
 així... joder, és que quan vagi a l'insti li faran bullying SEGUR!



No hay comentarios:

Publicar un comentario