"Lolita, llum de la meva vida, foc de les
meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.
Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres
passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.
Lo.Li.Ta.
Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta,
un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom
oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.
Tenia una precursora? Sí, sens dubte.
Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena
inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de
néixer la Lolita
com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena
d’imatges.
Senyores i senyors del jurat, la prova número
u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales
nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines."
Vivia plenament l’estiu abans de començar la universitat.
Tot i això, hipotecava els matins – no em sabia gens de greu- a treballar en
una llibreria, de fet, més que treballar m’hi estava per com bé es diu “amor a
l’art.” Com es d’esperar, els únics clients que entraven no responien a la categoria
de mamíferes... Mosques i mosquits. Resultava fantàstic! Tot el món embrancat
en l’exòtic viatge de fer camí cap a la piscina pública i mentrestant jo per “amor
a l’art” aguantava el zuuum zumm de quatre animals malparits que no entens el
perquè de la seva existència i a sobre resulten ser la cosa més emprenyadora
que et puguis trobar.
Per sort, “ la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.” (Gràcies Biedma per aquest fantàstic vers). I així
va ser com remenant entre els llibres de Butxaca – els quals s’haurien de
catalogar com a Patrimoni de la Humanitat- vaig trobar-hi Lolita, el vaig
començar a llegir i em va alegrar la vida. També puc assegurar que si en aquell moment arriba
entrar un client bípeda li hagués
mostrat el mateix tracte que a una mosca zumzumera!
Lolita és una fascinant història que
narra la intensa i obsessiva relació d’un home madur, Humbert Humbert, amb una adolescent; podria fins i tot considerar-se
un estudi del amor i el desig sexual. En aquesta obra es mostra un amor molt
diferent al convencional on el lector pot posa en dubte si es moral o no ho és,
però com tots els amors que hi ha és...SENYORS, ÉS! ÉS AMOR!!! I per molt boig
i malaltís que sigui posseeix un encant metafísic- afirmació que no penso
discutir amb ningú, puntualitzo, ningú!-. I pel que fa a la realitat que presenta,
a la història en si, crec sincerament que lo important no és aquí el tema sinó el
com es presenta, ja que en aquest com hi haurà el camí bifurcat de com s’arriba
entendre l’obra.
Opsció A, també coneguda com a Gent de ment tancada:
“ Humbert Humbert és un pederasta! Immoral i pervertit”
Opció B, també coneguda com a La meva:
“ Llàstima o fàstic, tendresa o ràbia,
amor o odi. Humbert Humbert i Lolita són tot això, com nosaltres. ”
En definitiva, Lolita va ser, és i serà una obra fantàstica. FANTÀSTICA! I ja només per això adoro Nabokov i el seu caça papallones! I m’atreveixo també a dir que em va colpir l’ànima, em va fer pessigolles al cor i em va emocionar d’unes maneres, fins al moment, insospitables per mi. Sigui el que sigui que em va passar amb aquest
llibre em captiva, l’estimo i mai el podré oblidar.
Deixo aquí uns versos que Humbert dedica a Lo cap al
final del llibre:
"Atenció: nena perduda. Es
diu
Lo Haze. Cabells
castanys. Llavis brillants.
La seva edat és cinc mil
tres-cents dies.
Professió: cap o
“comediant”.
On t’has ficat, on ets,
Dolores Haze?
T’has amagat i no sé pas
per què.
(Embarbussat, vaig per un
laberint,
No en puc sortir, piulava
l’estornell.)
El teu envol, cap a on
s’encamina?
De quin teixit és la teva
catifa?
Del teu capritx digue’m
marca i model.
De quin color és ton
màgic vehicle?
El teu heroi, és potser
un saltimbanqui?
Ton príncep blau qui és?
Vulgues parlar-me?
Dies divins i plàcides
platges,
i
cotxes, bars, i tu, la meva Carmen.
Els
tocadiscs dels bars, quin mal de cap!
Encara estàs ballant? (Us
veig tots dos,
texans gastats, camises
amb sets,
i esteu ballant, i jo en
el meu racó.)
L’home sortós ressegueix
els Estats
Units sembrant la
muller-criatura
a cada pas, un estat rere
l’altre.
Qui no voldrà afavorir la
natura?
Nina, joguet! Els seus
ulls eren grisos.
Els vaig besar i mai no
es van aclucar.
Que coneixeu el perfum
Soleil Vert?
Sou de París, per
casualitat?
“L’autre soir un air
froid d’opéra m’alita:
Son félé-bien fol est qui
s’y fie!
Il neige, le décor
s’éscroule, Lolita!
Lolita, qu’ai-je fait de
ta vie?
Agonitzant estic, Lolita
Haze.
Remordiment i odi em fan
morir.
Aixeco el puny de nou, el
puny pelut,
i et sento el plor de
nou, i et sento els crits.
Agent, agent, mireu qui
va per allà....
sota el ruixat, vora
l’aparador!
Mitjonets blancs porta la
meva nena
que estimo tant i es diu
Dolores, Lo.
Agent, agent mireu que
són allà,
Dolores Haze i el seu
enamorat!
Desenfundeu i seguiu
aquell cotxe.
Bocaterrosa i cobriu-vos
si us plau.
Atenció: s’ha perdut
Dolly Haze.
Ulls color gris que no
vacil·len mai.
Si fa no fa, pesa
quaranta quilos;
fa un metre i mig des
dels peus fins el cap.
Em sap greu, Lo, però em
fa figa el cotxe,
el darrer tros és l’etapa
més dura.
M’he estavellat en un
rostoll mustiu,
ja tot serà fum, pols i
floridura."
