"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)
Mostrando entradas con la etiqueta Gràcies per existir. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Gràcies per existir. Mostrar todas las entradas

12 mar 2015

Sir Terry Pratchett coneix The Reaper

Terry Pratchett deia (com el savi que era) que el món aniria millor amb uns quants orangutans més. Segur que ells opinen que uns quants Terry Pratchetts més tampoc hi farien cap mal...

Avui, tots els orangutans del món estan tristos.




I un bon grapat d'humans també. Però nosaltres tenim molta, molta sort.

Moltíssima.

Thank you for everything, sir.


---------------------------------------------------------------------------------------------

7 jul 2013

Henry David Thoreau com a mesura de tots nosaltres

- Thoreau era un home.

- Un home, dius? Una d'aquelles patètiques criatures que no acaben de ser ben bé naturals, servils i destructives, que fan sorolls amb la boca i que passen les seves tristes vides donant voltes en una peixera plena de la seva pròpia porqueria, sense veure més enllà dels seus morros? Un tros de fang amb pretensions, estúpid i insignificant?

- No, no: un home, he dit.

La veu de Thoreau em fa pensar en la neu. Ell era un home, i la humanitat el decebia cada dia, i per això els seus textos són plens d'una còlera freda que fa avergonyir qualsevol lector que no sigui o molt cínic o molt excel·lent: la humanitat de Thoreau és la que tots creiem posseir i massa pocs tenen en realitat, i llegir-lo és adonar-se de la pròpia mediocritat. Fins i tot les millors persones que conec són esclaves i conformistes al seu costat, o veuen la realitat a través de prismes, o creuen en conceptes buits com "deure" o "societat".

En canvi, ell era lliure. I també valent, indòmit, lúcid, pur, autèntic. Absolutament passat de moda, doncs, evidentment... I potser per això tot el que diu és tan vàlid encara ara com ho era fa cent-cinquanta anys. I probablement, ho seguirà essent d'aquí cent-cinquanta anys més, perquè em costa molt imaginar un món on l'home segueixi existint i no calgui llegir Thoreau: el dia que això passi, aleshores potser sí que ens podrem sentir orgullosos a temps complert de pertànyer a aquesta espècie.

Mentrestant, però, només el tenim a ell per dir-nos amb veu clara coses que hauríem de tenir per descomptat: "no hi ha res, ni tan sols el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida mateixa, que aquest incessant treballar." O bé, "No existirà mai un Estat realment lliure i culte fins que no reconegui l'individu com un poder superior i independent, del que se'n derivin el seu propi poder i autoritat i que el tracti en conseqüència". O "hauríem de ser homes primer i ciutadans després. Allò desitjable no és cultivar el respecte per la llei, sinó per la justícia."

Avui dia es parla de molts tipus de consciència: tenim la consciència política, la consciència ecològica, la consciència social, i estic segura que en algun lloc també deuen mencionar barbaritats com la consciència lúdica o la consciència afectiva o alguna altra burrada semblant. En canvi, Thoreau només en tenia una, de consciència: la seva. La seva consciència era tan plena i tan íntegra que enganxar-li epítets hipòcrites com "antiimperialista", "pacifista" o "antiesclavista" és quedar-se tan curt com dir "cua" "orella" i "trompa" en parlar d'un elefant. I en feia cas, i actuava en conseqüència, i deia pa al pa i vi al vi. Si això no és revolucionari, què ho és?

En llegir diferents autors, puc sentir admiració per moltes coses: la bellesa de l'un, l'exactitud de l'altre, la perspicàcia del de més enllà. Però molt poques, poquíssimes vegades em passa el que em passa amb Thoreau: dels seus textos, no n'admiro una qualitat aïllada; l'admiro a ell. No el que diu, ni com ho diu, sinó qui ho diu: quan Thoreau parla, no ho fa en anglès ni en literari ni en swahili, sinó que parla en persona. Com si fos una ment (i quina ment!) parlant a la meva directament, sense paraules ni intermediaris.

Per això, crec sincerament que la seva obra provoca un efecte encara més extraordinari i difícil de trobar: ens millora, com una bronca ben donada. La història, i els especímens de la facultat de filologia, s'encarreguen de sobres de demostrar que una persona no és millor perquè hagi llegit la Bíblia, Marx, les memòries del Che Guevara o la saga complerta de Sherlock Holmes... Però en aquest cas, crec que Thoreau és tan gran com perquè llegir "Walden" o "Desobediència civil" o el meu preferit, "Una vida sense principis", no siguin una lectura més, sinó una vivència: passen coses, en llegir-lo, i crec de veritat que aquestes coses fan que qui les ha viscut sigui, d'alguna manera, millor que qui no ha tingut aquesta sort. Igual com un camp llaurat, amb la terra tota airejada i remoguda, és millor que un camp sense llaurar.

25 abr 2013

El millor poema del món

Tant si s'és defensor del determinisme com si no, és impossible no adonar-se que algú amb un nom com Amado Nervo només tenia dues opcions a la vida: o treballar en un plató de Telecinco donant consells de moda a senyores siliconades... o dedicar-se a escriure poemes com aquest:

El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo. 


Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras. 


El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.


Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!


Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.


El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.


El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.


Per circumstàncies personals, geogràfiques i temporals (com ara el minúscul detall que encara no havia estat inventada la tele escombraries), va escollir la segona opció. I tots els amants de les lletres hauríem d'esclatar d'agraïment que fos així! No us encanta, que existeixi un poema com aquest?

Si no us vénen ganes de prorrompre en aplaudiments davant d'aquesta obra mestra, és perquè no l'heu llegida bé. De manera que permeteu-me una lectura una mica més detallada del text: us heu fixat bé en l'expressió "notas de Beethoven vibrando en cada rayo sus inefables cosas"? És un exemple sublim d'exactitud: com són les coses, si no inefables? Què és inefable, si no les coses? Ah, i què és més inefable que un poema que comença amb una estrofa tan prometedora...?

Per sort, la resta del poema fa justícia als primers versos, per més insuperables que semblessin: ja tenim la llum, la lluna plena, Beethoven, coses inefables i una extensió de roses... i a més a més s'hi afegeixen unes fuentes cristalinas que, en un altre prodigi d'exactitud, salten per les carenes... cristalinas, com no podia ser d'altra manera. Que quedi ben clar com són, no fos cas que algú es pogués confondre. En mètrica, aquesta figura res el nom de "novoliescaldoduestasses", i és un recurs que potencia la fixació d'una imatge concreta a la ment del lector, a més de tenir potents efectes mnemotècnics (Gertrude Stein el fa servir al seu poema "a rose is a rose is a rose is a rose", però aquí veiem com Amado Nervo va ser-ne un genial precursor).

Passaré la tercera estrofa molt per sobre, tot i les possibilitats infinites que m'ofereixen els arpegios nunca jamás oídos i, sobretot, l'expressió éxtasis de tus ojos, perquè he de reconèixer que estic impacient per arribar a la quarta estrofa, que per mi representa el punt àlgid del poema:

Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
La, laralalà, la la larà!
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente! 



És que és perfecte. No hi sobra ni una paraula. Cual rubias hermanitas irán las margaritas? I agafades de la mà? Per monts i prades, lluint... "golas cándidas"?! Que no sé què són, però que sigui el que sigui ha de ser per força digne de veure. Aquí el poeta aconsegueix que el lector es solidaritzi plenament amb la seva causa, creant unes expectatives tals que és impossible no pensar: "Jo això ho vull veure! Va, noia, estima'l, estima'l!" (que ja és irònic dir-se Amado i no ser correspost, també!).

He de confessar que, cada cop que llegeixo aquesta estrofa, al meu cap sona amb una veu molt més aguda del que és normal. I que l'he llegida tantes vegades, que me l'he acabat aprenent de memòria. I que l'"Apasionadamente!" final és com la cirereta del pastís en la peça de confiteria més adequadament ensucrada que pugui imaginar-me, com la traca final d'un espectacle de focs artificials o com la pregunta tonta feta a la classe més greu de la matèria més seriosa amb el professor més sever del món: un d'aquells condiments que aconsegueixen regenerar-me la fe en la vida en general. El món no pot estar tan malament com diuen, si segueixen existint versos així.

El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.

No és increïble, com aconsegueix sonar fúcsia? Els decadentistes haurien envejat profundament aquesta capacitat sinestèsica!

I ara, en sèrio: jo m'enamoraria d'un home que escriu aquestes coses. Temporalment, és clar, i amb una forma d'amor basada principalment en la diversió, però me n'enamoraria. I després el presentaria a un parell de pressumptes poetes que conec, igual de pretensiosos, i estic segura que tindrien tantes coses en comú i una conversa tan memorable, i seria tan i tan divertit veure'ls junts... que l'única cosa prudent aleshores seria marxar corrents, arraulir-se en un racó el més allunyat possible, tapar-se les orelles ben fort... i esperar l'explosió!

22 mar 2013

El Gran Scott

Borges va dir de les obres d'Oscar Wilde que són les úniques que tenen el sabor del xampany. Però s'equivocava, o s'oblidava d'un escriptor que estic segura que a Wilde li hauria encantat conèixer: Francis Scott Fitzgerald. Les seves obres també deixen un regust bombollejant de xampany francès, servit molt fred en copes de cristall tallades i pres amb els llavis pintats de color corall...

I són una meravella. Començant per "Aquest costat del paradís" i acabant per "Tendra és la nit", passant naturalment per "El gran Gatsby" i els seus contes tan eteris, em costa pensar en un estil on la bellesa inherent a la tragèdia i la tragèdia inherent a la bellesa hi siguin més presents: llegir una novel·la de Scott Fitzgerald és com trobar-se algú que té els ulls molt brillants i pensar-se que és d'alegria, quan de fet és perquè s'està aguantant les llàgrimes. Els seus personatges ("bells i maleïts") són com papallones, les seves idees són com notes d'una arpa, i les seves paraules són orquídies, magnòlies i glicines... I al darrere de tot això només hi ha un desesperat no-res.

He llegit poques coses tan tristes i precioses com "El gran Gatsby", i cap tan tràgica com "Aquest costat del paradís": aquests dos llibres són com els atrapasomnis on van quedar enganxades les fantasies de tota l'era del Jazz, i és una sort indescriptible que hi hagués un Scott Fitzgerald per a transcriure-les. Així, ara sabem que els feliços anys vint no van ser només una època d'hedonisme, desvergonyiment i diversions, sinó també una manera trencada de veure el món... I no és possible entendre per què Gertrude Stein dóna als seus escriptors l'epítet de "Generació perduda" sense entendre abans què significa ser un "cínic idealista" com Amory Blaine o tenir, com Jay Gatsby, "la ferma convicció que la gran roca del món està sòlidament assentada sobre les ales d'una fada".

Scott Fitzgerald és un dels meus escriptors preferits, i potser per això em costa dir-ne res més: com diu Lope de Vega, "quien lo probó lo sabe"... I qui no, doncs no, i tampoc no ho sabrà per més que m'esforci a explicar-ho. Però m'agradaria apuntar que l'època estripada en què va viure no era pas tan diferent de la nostra, i que llegir Scott Fitzgerald és, dolorosament, llegir la nostra pròpia generació... Amb la diferència que, ara no, ja ningú no escriu obres que tinguin el sabor del xampany, ni la delicadesa d'un petó, ni la fragància d'una posta de sol en un jardí, ni sembla adonar-se, com Gatsby, "que una rosa és una cosa molt grotesca".



3 feb 2013

A una iaia adorable! ( I Part )


Abans de dir qualsevol cosa sobre la poeta Wislawa Szymborska vull parlar de la Literatura Polonesa:
 A Polònia la gent llegeix!
 A Polònia hi ha tota una tradició literària! 
A Polònia hi han grans escriptors i poetes! 
BENVINGUTS AL MÓN!  Sou genials i cal que la gent ho sàpiga! 

La Literatura Polonesa val a dir que durant molt temps ha estat lligada a la història que patia el país. Un del segles on es pot dir que regnava l’esplendor tant a nivell històric com literari és el XVI. Tot i això, es torça tot de mala manera quan Polònia es repartida entre Rússia, Prússia i Àustria, i d’aquest fet la literatura en quedarà mal ferida. Dic això perquè en la Primera Guerra Mundial Polònia si bé recupera el seu estat, per altre cantó no abandonarà mai  la por a tornar a caure.
Un reflex d’això, òbviament, serà la literatura que es dedicarà a “Fer Pàtria.” I que entenem per això? Doncs que la literatura serà un simple instrument per tal de conversar la llengua i la cultura. Sembla fantàstic no? No ho és! Quin problema hi ha aquí? Mentre altres països exploren amb la seva literatura altres vies, experimenten en l’escriptura, les formes…. Ja s’entén per on vaig. La societat polonesa exigeix a la seva literatura una.. conservació?
I davant d’això aquesta no podrà fer altra cosa que esdevenir just allà, al mateix punt, immòbil, sense possibilitat d’avançar…  L’escriptor o el poeta tindran la única funció de profeta o guia. Buaaagh! Un desastre, la literatura condemnada a viure en un estany ple d’ànecs que no es moren mai!

Per sort, passen coses, sempre passen coses!  I durant el període d’entre guerres els escriptors obtindran una benedicció del cel, un espai de marge d’acció, i en aquest moment hi haurà un intent de tornar al joc d’escriure que vol dir a crear de nou.  Fins i tot!!!! Es donaran dues avantguardes i gran innovacions tant en prosa com en teatre!

Però, el Paradís Terrenal acaba esquitxat per l’Alemanya Nazi...

Arribats aquest punt faig una pausa. La gent està acostumada a obviar o esquivar un text si la quantitat de paraules o pàgines s’excedeix al límit que ralla el “em fa mandra continuar llegint”. I com que la meva intenció és que això es llegeixi de dalt a baix paro aquí.



Us deixo amb un fantàstic poema de Wislawa Szymborska i amb l’esperança de que algú torni al blog per saber com continua la història de la literatura polonesa!
UN TERRORISTA: ÉL OBSERVA

La bomba explotará en el bar a las trece veinte.
Ahora apenas son las trece y dieciséis.
Algunos todavía tendrán tiempo de salir.
Otros de entrar.

El terrorista ya se ha situado al otro lado de la calle.
Esa distancia lo protege de cualquier mal
Y se ve como en el cine:

Una mujer con una cazadora amarilla: Ella entra.
Un hombre con unas gafas oscuras: Él sale.
Unos chicos con vaqueros: Ellos están hablando.
Trece diecisiete y cuatro segundos.
Ese más bajo tiene suerte y sube a una moto,
y ese más alto entra.

Trece diecisiete y cuarenta segundos.
Una niña: Ella va andando con una cinta verde en el pelo,
Sólo que de repente ese autobús la tapa.

Trece dieciocho.
Ya no está la niña.
Habrá sido tan tonta como para entrar, no,
Eso ya se verá cuando vayan sacando.

Trece diecinueve.
Y ahora como que no entra nadie.
En vez de entrar aún hay un gordo calvo que sale.
Pero parece que busca algo en sus bolsillos y
A las trece veinte menos diez segundos
Vuelve a buscar sus miserables guantes.
Son las trece veinte.
Qué lento pasa el tiempo.
Parece que ya.
Todavía no.
Sí, ahora.
Una bomba: La bomba explota.
de Wislawa Szymborska 





23 ene 2013

"Boires de tendresa cobrien muntanyes de desig"


"Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.
Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.
Lo.Li.Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.

Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.

Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines."

Vivia plenament l’estiu abans de començar la universitat. Tot i això, hipotecava els matins – no em sabia gens de greu- a treballar en una llibreria, de fet, més que treballar m’hi estava per com bé es diu “amor a l’art.” Com es d’esperar, els únics clients que entraven no responien a la categoria de mamíferes... Mosques i mosquits. Resultava fantàstic! Tot el món embrancat en l’exòtic viatge de fer camí cap a la piscina pública i mentrestant jo per “amor a l’art” aguantava el zuuum zumm de quatre animals malparits que no entens el perquè de la seva existència i a sobre resulten ser la cosa més emprenyadora que et puguis trobar.

Per sort, “ la vida nos sujeta porque precisamente no es como la esperábamos.” (Gràcies Biedma per aquest fantàstic vers). I així va ser com remenant entre els llibres de Butxaca – els quals s’haurien de catalogar com a Patrimoni de la Humanitat- vaig trobar-hi Lolita, el vaig començar a llegir i em va alegrar la vida. També puc assegurar que si en aquell moment arriba entrar un client bípeda  li hagués mostrat el mateix tracte que a una mosca zumzumera!

Lolita és una fascinant història que narra la intensa i obsessiva relació d’un home madur, Humbert Humbert,  amb una adolescent; podria fins i tot considerar-se un estudi del amor i el desig sexual. En aquesta obra es mostra un amor molt diferent al convencional on el lector pot posa en dubte si es moral o no ho és, però com tots els amors que hi ha és...SENYORS, ÉS! ÉS AMOR!!! I per molt boig i malaltís que sigui posseeix un encant metafísic- afirmació que no penso discutir amb ningú, puntualitzo, ningú!-. I pel que fa a la realitat que presenta, a la història en si, crec sincerament que lo important no és aquí el tema sinó el com es presenta, ja que en aquest com hi haurà el camí bifurcat de com s’arriba entendre l’obra. 

Opsció A, també coneguda com a Gent de ment tancada: 
“ Humbert Humbert és un pederasta! Immoral i pervertit” 

Opció B, també coneguda com a La meva:
“ Llàstima o fàstic, tendresa o ràbia, amor o odi. Humbert Humbert i Lolita són tot això, com nosaltres. ”


En definitiva, Lolita va ser, és i serà una obra fantàstica. FANTÀSTICA! I ja  només per això adoro Nabokov i el seu caça papallones! I m’atreveixo també a dir que em va colpir l’ànima, em va fer pessigolles al cor i em va emocionar d’unes maneres, fins al moment, insospitables per mi. Sigui el que sigui que em va passar amb aquest llibre em captiva, l’estimo i mai el podré oblidar.
Deixo aquí uns versos que Humbert dedica a Lo cap al final del llibre:

 "Atenció: nena perduda. Es diu
Lo Haze. Cabells castanys. Llavis brillants.
La seva edat és cinc mil tres-cents dies.
Professió: cap o “comediant”.

On t’has ficat, on ets, Dolores Haze?
T’has amagat i no sé pas per què.
(Embarbussat, vaig per un laberint,
No en puc sortir, piulava l’estornell.)

El teu envol, cap a on s’encamina?
De quin teixit és la teva catifa?
Del teu capritx digue’m marca i model.
De quin color és ton màgic vehicle?
El teu heroi, és potser un saltimbanqui?
Ton príncep blau qui és? Vulgues parlar-me?
Dies divins i plàcides platges,
i cotxes, bars, i tu, la meva Carmen.
Els tocadiscs dels bars, quin mal de cap!
Encara estàs ballant? (Us veig tots dos,
texans gastats, camises amb sets,
i esteu ballant, i jo en el meu racó.)

L’home sortós ressegueix els Estats
Units sembrant la muller-criatura
a cada pas, un estat rere l’altre.
Qui no voldrà afavorir la natura?

Nina, joguet! Els seus ulls eren grisos.
Els vaig besar i mai no es van aclucar.
Que coneixeu el perfum Soleil Vert?
Sou de París, per casualitat?

“L’autre soir un air froid d’opéra m’alita:
Son félé-bien fol est qui s’y fie!
Il neige, le décor s’éscroule, Lolita!
Lolita, qu’ai-je fait de ta vie?

Agonitzant estic, Lolita Haze.
Remordiment i odi em fan morir.
Aixeco el puny de nou, el puny pelut,
i et sento el plor de nou, i et sento els crits.

Agent, agent, mireu qui va per allà....
sota el ruixat, vora l’aparador!
Mitjonets blancs porta la meva nena
que estimo tant i es diu Dolores, Lo.

Agent, agent mireu que són allà,
Dolores Haze i el seu enamorat!
Desenfundeu i seguiu aquell cotxe.
Bocaterrosa i cobriu-vos si us plau.

Atenció: s’ha perdut Dolly Haze.
Ulls color gris que no vacil·len mai.
Si fa no fa, pesa quaranta quilos;
fa un metre i mig des dels peus fins el cap.

Em sap greu, Lo, però em fa figa el cotxe,
el darrer tros és l’etapa més dura.
M’he estavellat en un rostoll mustiu,
ja tot serà fum, pols i floridura."

Com va dir Chesterton, "el més increïble dels miracles és que succeeixen".

Les maneres que tenim d'arribar als llibres són tan infinites com els llibres mateixos: podem arribar a un títol perquè ens han agradat més obres del mateix autor, perquè el duia sota el braç aquell noi al metro que semblava tan interessant, perquè ens l'hem trobar tirat pel carrer, perquè algun desaprensiu ens l'ha regalat sense saber què es feia o sabent-ho molt bé, perquè a algú se li omple la boca en parlar-ne, perquè se'ns ha espatllat la Play Station, perquè és un d'aquells llibres que ens fa vergonya no haver llegit, o perquè la portada combina amb el que portem posat.

Però d'entre les mil raons que hi ha per respondre "estic llegint això" davant la pregunta "i què estàs llegint, ara?", la meva preferida és la inexplicable: aquella barreja d'atzar, destí o impulsos de l'inconscient que fa que un lector i un llibre es trobin contra tot pronòstic i sorgeixi l'amour...

Així és com em va caure a les mans "Diccionari kházar", de Milorad Pavic. En principi, res indicava que aquell dia me l'acabaria enduent a casa: jo havia anat a la llibreria a buscar un volum molt concret per un regal, de la secció de biografies i memòries, i aquest llibre estava a la de llengües eslaves, que no freqüento ni tan sols quan no estic buscant res en particular. L'autor no em sonava de res, la literatura hipertextual serbocroata no es compta entre les meves passions (tot i que potser hauria de fer-ho), a la portada hi surt una mena d'híbrid entre cabra, humà i Shiva dibuixat per algú amb problemes de superposició i, digueu-me inculta, però no sabia que els khàzars eren una confederació tribal turca del s.V. I si ho hagués sabut, probablement tampoc m'hauria atret especialment un diccionari sobre els seus costums.



Així que no, jo tampoc no ho entenc, i no sabria explicar ni sota tortura quina mena d'instint em va impulsar a treure aquest llibre de la prestatgeria que compartia amb altres desenes de llibres i a llegir-ne una pàgina qualsevol. Només sé que és una de les sorpreses més desconcertants, inexplicables i fantàstiques que m'he endut en la meva vida de lectora, i que vaig saber a l'acte que havia de comprar-me aquella novel·la.

Actualment, després d'haver-la devorat en vàries direccions (perquè és un llibre que es pot llegir en l'ordre que et doni la gana), haver-ne llegit tots dos exemplars (perquè hi ha la versió masculina i la femenina, diferenciades per un únic paràgraf que fa canviar tot el sentit de moltes coses), haver-hi rigut (perquè és molt divertit), haver-hi vessat alguna llàgrima (perquè és força tràgic), haver-hi pensat (perquè està ple de reflexions molt interessants), haver-m'hi embadalit (perquè és increïblement poètic), haver-hi confós realitat i ficció i haver-hi après dades enciclopèdiques tan estranyes que no surten a cap Trivial del món, m'estic plantejant dedicar la meva vida a fundar una religió que hi estigui basada, i encara no he aconseguit dominar el sentiment de pura exaltació que em provoca saber que existeix una obra així.

Així que la moral de la història és òbvia: quan necessitis un llibre, sobretot si és per a una altra persona, i sobretot si no et sobren els diners, val més que et gastis el pressupost que hi està destinat a un llibre que no necessitis en absolut. És una actitud molt més responsable, seràs molt més feliç, i estaràs més a prop de l'autèntic significat de llegir.