Sir Terry Pratchett coneix The Reaper

Terry Pratchett deia (com el savi que era) que el món aniria millor amb uns quants orangutans més. Segur que ells opinen que uns quants Terry Pratchetts més tampoc hi farien cap mal...

Avui, tots els orangutans del món estan tristos.

I un bon grapat d'humans també. Però nosaltres tenim molta, molta sort.

Moltíssima.

Thank you for everything, sir.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Escenes eliminades de "Crim i càstig":

Ja fa temps, però la meva opinió no ha canviat.

Antagonismes

És veritat que a molta gent de lletres el futbol no els diu res. És perquè estan per sobre del maniqueisme abstrús i gremial de la pertinença a un equip, perquè abasten l’absoluta complexitat ontològica i perquè són conscients, a la manera d’Heràclit, que allò que anomenem “lluita de contraris” no és més que un engany metafísic sobre la realitat, la unitat perfecta de la qual és discernible mitjançant el logos?

Potser, en algun cas. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que és més aviat perquè tenen les seves pròpies rivalitats, tan acèrrimes com l’etern Rollings/ Beatles, Madrid/Barça o Cola Cao/Nesquick. Queda molt bé fer veure que no és així, i que ens estimem tots, però en el fons tots sabem que pertànyer al bàndol equivocat, en alguns passadissos foscos de les biblioteques…  pot significar sortir-ne amb el cor, la vida o el fèmur trencats.

Avui m’he dedicat a confeccionar una llista d’aquests oponents literaris! Si resulta que realment no en sabíeu res, i no sabeu a quin bàndol pertanyen els vostres éssers estimats, i voleu conservar la pau d’esperit… no pregunteu. It’s a tough world, babes.

Al ring:

•  Homer / Virgili
•  Borges / Cortázar
•  Alexandre Dumas / Victor Hugo
•  Tòlstoi / Dostoievski
•  Shakespeare / Molière
•  Dante / Petrarca
•  Wordsworth / Coleridge
•  Proust / Joyce
•  Baudelaire / Rimbaud
•  Emily Brontë / Charlotte Brontë
•  Germanes Brontë / Jane Austen
•  Scott Fitzgerald / Hemingway
•  Hesse / Salinger
•  Rowling / Tolkien
•  Camus / Sartre
•  Goethe / Resta del món

- Repeteix això que acabes de dir sobre "La nàusea", si goses!
- Fins i tot "El mite de Sísif" li dóna mil voltes! Algun problema?

Balenes balenes balenes

No sé què balenes he estat fent fins ara amb la meva vida. Avui he ahabat de llegir "Moby Dick", i no entenc pequod no l'havia llegit abans...

Si voleu que us digui la veritat, crec que no ho havia fet perquè em pensava que ja sabia de què anava (m'equivocava), i em pensava que no m'interessava (també m'equivocava). Com diu Italo Calvino, "Els clàssics són aquells llibres que com més hom creu conèixer-los d'oïda, tant més nous, inesperats, inèdits es tornen en llegir-los de veritat".

Això és tot el que jo em pensava que sabia sobre "Moby Dick", i el que he descobert que és realment:

- És un relat d'aventures. Fals. Bona sort venent així un llibre on no hi passa pràcticament res fins que queden trenta pàgines...! Segurament, jo visc més aventures en un sol dia, només sortint al carrer, que tota la tripulació del "Pequod" en tres anys. I si ens parem a pensar-ho, té molt sentit que sigui així, perquè res deu ser més buit d'esdeveniments que passar-te uns quants anys tancat en un vaixell, veient sempre la mateixa gent, fent sempre el mateix, escoltant els mateixos sermons i esperant a trobar-te amb alguna balena de tant en tant, sense veure terra i quan encara no existia internet. L'únic de tot el llibre a qui passa alguna cosa semblant a una aventura és... el lector.

De fet, si realment (realment realment realment) hagués d'inscriure "Moby Dick" en un gènere, jo diria que és la millor novel·la de terror que he llegit MAI. El món que descriu, fantasmagòric i poblat de monstres inhumans, la desesperació, la bogeria de què és impossible escapar-se, l'horror còsmic... hi pertanyen més, trobo.

- Està farcit de divagacions inútils. Fals. És veritat que dedica molts capítols a parlar de cetologia, descriure les tècniques de pesca i esquarterament, disseccionar cetacis i enumerar baleners famosos. Però tots els estudiants saben que, al final, la diferència entre adormir-se a classe o no perdre-se'n ni una paraula no és la matèria, sinó el professor: i quan Melville s'estén sobre les balenes, alenes balenes i anheles balenes.

A part que, d'inútils, no en són gens, ja que des del punt de vista literari, converteixen "Moby Dick" justament en el que és. I des del punt de vista no literari, poden llegir-se com un tractat sobre la perspectiva del baleneig al s. XIX, de manera que és la menys inútil de les proses literàries!

- És una al·legoria religiosa. Això és cert, però no ho és del tipus que em pensava. Per alguna raó, jo em creia que el tema principal de la novel·la era la redempció, i una de les sorpreses més grans que m'he endut ha estat descobrir que, llegida en aquesta clau, "Moby Dick" és totalment blasfema. De redempció, res: ni sentit, ni propòsit, ni humanitat. Només caos.

Tampoc no sabia, abans, que Melville s'assemblés tant a Shakespeare en aquesta visió. Sobretot cap al final del llibre, hi ha fragments que podrien perfectament haver estat escrits per Shakespeare: "Estàs tan mancat de principis com els déus, i ets un set-ciències com ells", o "Que en són, d'insubstancials, totes les substàncies!", o l'escruixidor monòleg final del capità Ahab, tan macbethià...

- És molt seriós. Fals. Ha estat meravellós descobrir que hi ha trossos fantàsticament còmics en "Moby Dick". Per exemple, aquesta excusa barata: "Però com? Geni en el catxalot? Ha escrit mai un llibre el catxalot, o ha pronunciat cap discurs? No, el seu gran geni es demostra en el seu no fer res de particular per demostrar-ho. A més, també es demostra pel seu silenci piramidal."

O aquest discurs genial d'en Melindro, el cuiner, als taurons:

"- La votda vodacitat, gedmans taudons, no teniu culpa, è de natuda, i no s'hi pot fed dè; pedò dominar aquesta natuda pedvedsa, això heu de fer. Sou taudons, vitat, però si domineu el taudó que hi ha vatdus, què, doncs aiavòdens sedeu àngels, pedquè un àngel no è altda cosa que un taudó ben dominat."

- És illegible de tan avorrit. Amb una mica de sort, a hores d'ara ja us he convençut que no. Però m'alegro que tingui aquesta mala fama, perquè així puc disfressar d'apologia el meu missatge cec d'amor... que ve a ser, és clar: "tothom hauria de llegir "Moby Dick" perquè a mi m'ha encantat!" (quan en sóc jo la receptora, sóc la primera a desaprovar un argument tan poc crític, però quan és a l'inrevés, m'he de contenir per no omplir les pàgines de cors.)

I no he dit res sobre el capità Ahab, expressament, perquè podria passar-m'hi dies sencers i perquè així tinc un tema per a algun altre dia... per la resta dels meus dies, de fet. Baleneïts siguin ell, Herman Melville, i els seus arpons.

Constantin Gannitus: visionari o víctima?

Constantin Gannitus, avui dia rarament conegut fora d’alguns cercles molt reduïts, fou el pare de la despotríquica literària, una disciplina que lamentablement també va començar a caure en desús a partir del seu traspàs, l’any 1863. Iconoclasta pensador, les seves idees no van ser sempre ben rebudes, i va sofrir el rebuig, la indignació i fins i tot l’ostracisme per part de molts dels seus contemporanis. Però si bé la seva tasca ha estat condemnada a l’oblit, no així la seva veu, que ha arribat indemne als nostres dies. Des d’aquí considerem que ha arribat l’hora de reivindicar-lo com a precursor.

Constantin Gannitus, circa 1860

Constantin Gannitus va néixer a Jena l’any 1827. Ja de ben petit va donar mostres de la inquietud intel·lectual que acabaria conformant la tasca de tota una vida, en decretar, per exemple, que les lectures de l’escola “eren molt avorrides”. Aquest incident, que va succeir tot just l’any 1836 i es troba relatat a la primera edició de les Gespräche mit Goethe  de J.P. Eckermann, va desaparèixer de les edicions posteriors, a mesura que un Gannitus adolescent s’enemistava irreversiblement amb les dues figures de Weimar a causa de declaracions com “Goethe és un pedant i Eckermann un llepaculs” (diari personal de Constantin Gannitus, 1842). Pocs mesos després, el febrer de 1843, escrivia: “he llegit The Raven, poema d’un tal Poe. M’havien dit que em faria por;  en fa tanta com un Pfannkuchen de vainilla”.

“La paraula és nova, però la forma és vella”, deia Montaigne sobre l’assaig. De la mateixa manera, és possible rastrejar actituds que podrien inscriure’s al corrent de la despotríquica literària abans i tot que Constantin Gannitus el consolidés com a tal, sense que sigui necessari anar gaire lluny: de Josephine von Grambel, àvia de Gannitus, es deia que havia deixat verda a la mateixa Mme de Staël, decretant que era “una vaca burra”. Implacable matriarca, va exercir una poderosa influència sobre el seu nét. En una carta de 1850, Gannitus, que s’havia traslladat a París, li exposava un interrogant que seria decisiu per al plantejament de la nova disciplina: “Per què conformar-se amb criticar quan hom pot despotricar?”.

Josephine von Grambel, figura maternal.

“Ets un carallot i estic segura que agafaràs sífil·lis”, replicava ella, que sempre va brindar-li un vigorós suport intel·lectual. Esperonat per aquest exemple i per les seves múltiples lectures, el visionari Gannitus va començar a donar forma a la despotríquica literària. Va dedicar-se, per exemple, a aprofundir en la lírica anglesa: “insofrible. Si llegeixo un altre poema sòmines sobre un llac, em llanço al primer que trobi”. “Balzac ha mort. I massa que ha tardat, el molt plasta”, escrivia aquell mateix any.

Aquella va ser l’època de formació, en la qual va anar forjant opinions negatives sobre un volum d’obres i autors més que remarcable. Intenta publicar, sense gaire èxit, Schopenhauer es podria pentinar (1853),  Parnasse, my ass (1854) i Flaubert fa adormir les pedres (1857). En canvi, Per què Baudelaire fa fàstic (1860) va tenir una modesta acollida, sobretot entre els primers decadentistes. Però no va ser fins el 1862, el mateix any de la publicació de Els miserables (“hi ha més gafes per pàgina que a les necrològiques d’un diari”, en fou la seva opinió), que va acunyar, en el seu tractat teòric Així rebentin, el terme que definiria la seva particular visió de la literatura, i que el convertiria en el pare d'aquesta branca de la crítica.

"Si despotricar és un grau més que criticar, també la despotríquica literària serà superior a la crítica literària", anunciava orgullós per carta a una ja centenària Josephine von Grambel. "Deixa't estar de merdes i busca't una feina normal" fou la seva entusiàstica resposta, "Et moriràs de gana, gandul".

Tot i que el veredicte resultà ser inexacte, l'estirabot de l'àvia contenia alguna cosa de profètic: uns mesos més tard, Constantin Gannitus moria enverinat. La causa de la seva mort prematura estava en uns amaretti (eren els seus dolços preferits, segons confien els germans Goncourt al seu Journal, abans de titllar-lo de "panoli insuportable"), intoxicats amb estricnina per una mà encara avui desconeguda. "Hauria pogut ser qualsevol", deia el titular de Le Monde que féu ressó del succés.

Rebutjat durant tota la seva vida per una societat que li feia el buit (Villiers de l'Isle-Adam, per exemple, basà posteriorment un dels seus Contes cruels en el relat de com el va convidar a sopar una vegada per no fer-ho mai més), després de la seva mort el nom de Constantin Gannitus es convertí en un exemple de com, de vegades, la història es mostra desagraïda amb aquells que han contribuït a donar-li forma, i no obtingué mai el reconeixement que mereixeria en el camp dels estudis literaris. Fou, malgrat tot, un intel·lectual avant la lettre que forjà opinions represes posteriorment per veus més reconegudes, i que han aconseguit fer-se un lloc merescut en l'imaginari col·lectiu.

Les seves despulles foren retornades a la seva Jena natal, on reposa, i el missatge lúcid del seu epitafi segueix ressonant a través dels segles, desafiant i contundent com el primer dia:

"Que us bombin a tots".

Avui parlem amb:

Lucille Parmentier, cangur del Petit Príncep

Lucille Parmentier viu a Lió i té setze anys, i quan sigui gran li agradaria ser advocada. O maquilladora, encara no ho té clar. De moment, li agrada sortir amb les amigues, anar a la discoteca i viatjar a l'estranger. Quan no ha d'estudiar pels exàmens de l'institut (l'anglès se li dóna bé, però les mates se li resisteixen), es guanya alguns dinerons extra fent de baby-sitter. L'altre dia va cuidar el nen de la porta del costat, el cèlebre Petit Príncep. Avui ens explica la seva experiència!

- Abans de cuidar el Petit Príncep, havies fet mai de cangur abans, Lucille?
- Sí, un piló de vegades. La meva germana té un nen de tres anys, i també havia cuidat nanos d'amics dels meus pares quan volien anar al cine, o algo. O sigui que ja hi tinc experiència.

- I t'agraden, els nens?
- Sí, normalment sí. O sigui, no sóc d'aquelles persones que perden el cul per tenir-ne, com la meva amiga Manon, que només vol que ser mare encara que jo ja li dic que hi ha altres coses a la vida i que encara som súper joves, però sí que m'agraden, sí, són molt monos. O sigui, els nens normals, eh, vull dir?

- Què vols dir, els nens normals?
- Home, perquè aquest que m'entrevisteu, el Petit Príncep, no és normal, tio, és un nen... saco raro!

- "Saco raro"? Explica'ns per què ho dius, això.
- Aviam, sí... Per començar, com parla. Tu no em diràs que és normal, com parla. Vull dir que, avera, jo ja sé que no parlo súper bé, vale? Els meus pares, i els profes, i així, sempre s'estan queixant que dic paraulotes i que passo de cuidar com dic les coses. Però bueno, és lo normal per la meva edat, no? Ja parlaré millor d'aquí uns anys, jo què sé, no cal ratllar-se! Però el nen aquell... joder, és que sembla que s'hagi empassat un diccionari! T'ho juro, feia servir cada palabreja, que tombava, i la meitat del rato no sé ni què deia, el tio. En sèrio, això sí que no és normal per la seva edat! T'ho juro que parlava com... com un llibre!

- Deu ser un nen amb un bon vocabulari.
- Sí, però no és només això. Perquè, has vist com vesteix? Vull dir, que sí que els crios sempre van vestits com el cul, que es veu a totes les fotos de quan érem nyajus i a totes els nostres pares ens havien vestit de pena, que jo crec que és per enfotre-se'n de nosaltres o per fer-nos xantatge de grans o algo, perquè sinó no té sentit, però bueno, però lo seu és diferent, també. Perquè no és que vagi vestit com el cul, és que vesteix raro. Però raro pensat, no raro d'aquell de pare daltònic, saps? Si sembla que s'hagi de presentar a Eurovisión o algo, el nen, amb aquelles pintes que em du!

"amb aquelles pintes que em du!"

- Bé, val més que ens centrem en l'entrevista. Com és que et van dir de cuidar-lo, els seus pares?
- Perquè som veïns, suposo. Però no m'ho va dir pas el seu pare, m'ho va dir un tio que viu amb ell i que no és pas el seu pare, però que sembla que se l'estima un piló. És que es veu que va desaparèixer, el pare: que era aviador i que viatjava molt, i que un dia ja no li van veure més el pèl. Jo crec que també és per això que el nen és així raret, deu tenir un trauma, o algo...

- Parla'ns de l'experiència de fer-li de cangur.
- Vale. Doncs, o sigui, el tio aquest se'n va anar, i jo em vaig quedar sola amb ell. I vaig fer el que faig sempre quan faig de cangur, no? Li vaig dir si volia que miréssim una pel·li.

- I què va dir?
- Doncs el nen va i em diu que no! Que amb els ulls no hi veiem bé, i que només hi veiem bé amb el cor, o algo així, i que per això no volia mirar cap pel·li! Em va matar, eh? T'ho juro que em va matar! No va voler mirar ni "Piratas del Caribe" ni res. Un nen que no li agrada Disney?! És que és MOLT raro!

- I llavors, què vau fer?
- Doncs... Li vaig dir d'anar al parc, però resulta que en comptes de jugar amb els columpios es va dedicar a parlar amb les flors! En sèrio, eh? Amb les flors! I jo allà flipant... i morint-me de vergonya també, clar! Perquè... jo què sé, imagina't que en aquell moment passa per allà el nen que em mola i jo allà amb aquell crio vestit raro que parla amb les flors! Joder, és que em moro! No ho supero mai més, em sembla! Total, que vam haver de tornar a casa.

- I un cop allà, com vau acabar de passar l'estona?
- Pues el nen no em parava de xerrar però jo ja no li feia gaire cas, la veritat, perquè a part de parlar raro el començava a trobar tope repel·lent... Perquè era com si m'estigués donant lliçons tota l'estona i avera, que potser encara he d'aprendre moltes coses però sóc més gran que ell, i la cangur era jo, no? O sigui que vam acabar jugant al Pictionary, que tothom sap que amb dos és una merda però bueno, no se'm va acudir res més.

- I què, com va anar?
- Pffft... Pues un pal, clar! Perquè el nen feia trampes! Dibuixava coses súper òbvies, jo què sé, per exemple un barret, i quan jo ho endevinava perquè era tan súper obvi, llavors no volia perdre i s'inventava alguna trola, com que no era un barret, era una serp que s'havia menjat un elefant, i coses així. I quan era jo que dibuixava, també hi trobava mil pegues! Es passava súper de llest... Total, que ens vam acabar emprenyant. Sort que en aquell moment va tornar el tio que estava amb ell i me'n vaig poder tornar a casa. La veritat és que té molta imaginació, però...

- Però?
- Això, que és saco raro. Que ara encara, perquè és un nen i tal, però com segueixi
 així... joder, és que quan vagi a l'insti li faran bullying SEGUR!