Joyeux anniversaire, Marcel!

Quan un lector qualsevol o un crític important, Deleuze per exemple, s'han vist emportats per l'allau de "A la recerca del temps perdut" i pensen en Proust, la seva admiració només pot prendre una única forma: "... La mare que el va parir...!". Tant és si després fan servir paraules com "magne", "suprem", "ingent" o "inenarrable": al fons d'aquests adjectius hi ressona sempre la més primitiva de les admiracions, curulla d'astorament, d'una certa innegable enveja i de dificultat d'assimilació. "...La mare que el va parir...!"
Doncs bé, va ser avui, 10 de juliol. Tal dia com avui però de l'any 1871, l'estimada marona de Proust portava al món el seu "cher petit loup". Avui, doncs, hauria fet cent quaranta-dos anys.
Per commemorar aquest aniversari del més imprescindible dels escriptors, aquí teniu un document (fet al tren) que il.lustra fidedignament l'única trobada que va tenir lloc entre Proust i Joyce, les dues plomes (en més d'un sentit en el cas de Proust) que més van revolucionar el rumb de la literatura del s. XX. Desgraciadament, els dos genis no van acabar de congeniar, potser perquè Proust era un francès refinadíssim, florit i amant de les convencions socials, i Joyce era un irlandès taciturn, escatològic i poc amable. Aquesta és la conversa que els dos artistes de la paraula van mantenir:

Henry David Thoreau com a mesura de tots nosaltres

- Thoreau era un home.

- Un home, dius? Una d'aquelles patètiques criatures que no acaben de ser ben bé naturals, servils i destructives, que fan sorolls amb la boca i que passen les seves tristes vides donant voltes en una peixera plena de la seva pròpia porqueria, sense veure més enllà dels seus morros? Un tros de fang amb pretensions, estúpid i insignificant?

- No, no: un home, he dit.

La veu de Thoreau em fa pensar en la neu. Ell era un home, i la humanitat el decebia cada dia, i per això els seus textos són plens d'una còlera freda que fa avergonyir qualsevol lector que no sigui o molt cínic o molt excel·lent: la humanitat de Thoreau és la que tots creiem posseir i massa pocs tenen en realitat, i llegir-lo és adonar-se de la pròpia mediocritat. Fins i tot les millors persones que conec són esclaves i conformistes al seu costat, o veuen la realitat a través de prismes, o creuen en conceptes buits com "deure" o "societat".

En canvi, ell era lliure. I també valent, indòmit, lúcid, pur, autèntic. Absolutament passat de moda, doncs, evidentment... I potser per això tot el que diu és tan vàlid encara ara com ho era fa cent-cinquanta anys. I probablement, ho seguirà essent d'aquí cent-cinquanta anys més, perquè em costa molt imaginar un món on l'home segueixi existint i no calgui llegir Thoreau: el dia que això passi, aleshores potser sí que ens podrem sentir orgullosos a temps complert de pertànyer a aquesta espècie.

Mentrestant, però, només el tenim a ell per dir-nos amb veu clara coses que hauríem de tenir per descomptat: "no hi ha res, ni tan sols el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida mateixa, que aquest incessant treballar." O bé, "No existirà mai un Estat realment lliure i culte fins que no reconegui l'individu com un poder superior i independent, del que se'n derivin el seu propi poder i autoritat i que el tracti en conseqüència". O "hauríem de ser homes primer i ciutadans després. Allò desitjable no és cultivar el respecte per la llei, sinó per la justícia."

Avui dia es parla de molts tipus de consciència: tenim la consciència política, la consciència ecològica, la consciència social, i estic segura que en algun lloc també deuen mencionar barbaritats com la consciència lúdica o la consciència afectiva o alguna altra burrada semblant. En canvi, Thoreau només en tenia una, de consciència: la seva. La seva consciència era tan plena i tan íntegra que enganxar-li epítets hipòcrites com "antiimperialista", "pacifista" o "antiesclavista" és quedar-se tan curt com dir "cua" "orella" i "trompa" en parlar d'un elefant. I en feia cas, i actuava en conseqüència, i deia pa al pa i vi al vi. Si això no és revolucionari, què ho és?

En llegir diferents autors, puc sentir admiració per moltes coses: la bellesa de l'un, l'exactitud de l'altre, la perspicàcia del de més enllà. Però molt poques, poquíssimes vegades em passa el que em passa amb Thoreau: dels seus textos, no n'admiro una qualitat aïllada; l'admiro a ell. No el que diu, ni com ho diu, sinó qui ho diu: quan Thoreau parla, no ho fa en anglès ni en literari ni en swahili, sinó que parla en persona. Com si fos una ment (i quina ment!) parlant a la meva directament, sense paraules ni intermediaris.

Per això, crec sincerament que la seva obra provoca un efecte encara més extraordinari i difícil de trobar: ens millora, com una bronca ben donada. La història, i els especímens de la facultat de filologia, s'encarreguen de sobres de demostrar que una persona no és millor perquè hagi llegit la Bíblia, Marx, les memòries del Che Guevara o la saga complerta de Sherlock Holmes... Però en aquest cas, crec que Thoreau és tan gran com perquè llegir "Walden" o "Desobediència civil" o el meu preferit, "Una vida sense principis", no siguin una lectura més, sinó una vivència: passen coses, en llegir-lo, i crec de veritat que aquestes coses fan que qui les ha viscut sigui, d'alguna manera, millor que qui no ha tingut aquesta sort. Igual com un camp llaurat, amb la terra tota airejada i remoguda, és millor que un camp sense llaurar.

Confessió

Aquests dies m'ha passat una cosa curiosa, però no ho digueu a ningú.

Resulta que, inexplicablement, no tenia cap ganes de llegir. Però gens. Així que totes les lectures que he tingut a les mans l'últim mes (des dels diaris d'Anaïs Nin fins a la poesia de Gabriel Ferrater, passant per Iris Murdoch, els contes de Txékhov, "L'elixir del diable" d'E.T.A Hoffmann o, fins i tot, el meu estimat Gran Gatsby) semblaven de plom, més que de paper, i entre les seves pàgines el temps m'hi pesava, més que no pas avançava.

Per tant, no he llegit. O almenys, no en el sentit trasbalsador, profund i vidacanviant de la paraula: més aviat, he lleginejat. Una pàgina d'aquí, una pàgina d'allà, un llibre que trobo avorrit i deixo a mitges, un altre que em sembla buit al cap de dos paràgrafs, llistes de llibres pendents que han deixat d'interessar-me i llibreries senceres que no tenen res a oferir-me. I... ja està, tampoc passa res.

Excepte que sí, que passa. Perquè encara que he dit que no tenia cap ganes de llegir, no he estat del tot exacta: de fet, me'n moria de ganes, de llegir! Però no hi havia manera de recuperar el plaer perdut... Ja no hi cabia, al Paradís. Precisament, ahir vaig aprendre un útil vocable que condensa aquesta sensació: "Sehnsucht" (és en alemany, evidentment, com tota paraula que obligui a fer servir el verb "condensa"). Si en busqueu el significat, m'estalviareu una explicació autocompassiva i dramàtica de la meva profunda desesperació, i jo podré anar al gra i explicar el que realment em ve de gust explicar:

Aclaparada per aquesta situació, ja dubtava si refugiar-me'n en avemaries i parenostres o fer-ho en garrafes d'alcohol, quan vaig decidir que el problema és que no trobava el llibre adequat, i vaig decidir donar-me una altra oportunitat de trobar-lo. Així que, en una llibreria, m'anava mirant amb desgana els títols, disculpant-m'hi telepàticament amb aquella frase tan gastada de "no eres tú, soy yo", quan... el vaig trobar.

(Segur que no us esperàveu aquest final, no? És clar que el vaig trobar. Al final el poder de la literatura sempre acaba guanyant, que per alguna cosa és el bàndol bo d'aquesta cançó èpic... vull dir, d'aquest blog).

Vosaltres podeu anar extraient les conclusions morals que vulgueu de tota aquesta divagació, que jo per fi he arribat al moment que m'interessava: el de mostrar amb un orgull gairebé matern la joia que m'ha retornat l'alegria lectora. És...

"The Oxford Book Of Literary Anecdotes", editat per James Sutherland!

I sí, és exactament tan fantàstic com sona. Ha aconseguit que em torni a sentir part d'aquesta excèntrica família d'afectats de literatiosi, i que m'hi senti acollida, a més. No us preocupeu, que ja compartiré amb vosaltres alguna de les anècdotes increïbles-però-certes que s'hi troben... Però si em disculpeu, ara el llibre m'espera.

Que tingueu tots un bon vespre!

Chanel Nº Llibre

Tinc una teoria, segons la qual no hi ha res sobre (ni sota) la capa de la terra que en envellir faci tan bona olor com un llibre.

Pensem-hi, pensem en coses passant-se: els formatges? Com més podrits, més pestilents. Els vins? Al final, de tant fermentar, es tornen agres. Nosaltres? ... Val més que no en parlem i, sobretot, que no mencionem els cadàvers. Fins i tot un element tan inofensiu com l'aigua és una bufetada a l'olfacte si s'estanca massa temps. I fins i tot les flors, les meravelloses flors que barregem amb esperma de balena i fems de vaca per elaborar perfums caríssims, deixen de fer bona olor quan caduquen.

La norma general és que l'antigor va afegint tuf a les coses. En canvi, els llibres... Ah, els llibres són tota una altra cosa, la més aromàtica de les excepcions!

No he trobat mai cap volum antic o vell que no desprengui un perfum que, per mi, és més exquisit que cap altre del món: quan el tinc al nas, que no em parlin de pa calent ni d'herba acabada de segar. És una olor paperosa i delicada que no s'assembla a cap altra, una mica picant per la cola vetusta i una mica terrossa per la tinta resseca, i el millor de tot és quan a aquesta barreja s'hi afegeixen notes d'humitat. Si depengués de mi, els llibres vindrien amb una etiqueta: "conservar en lugar fresco y no seco", i així amb el temps tots quedarien impregnats d'aquell resclosit prometedor que ens porta a pensar, inevitablement, que en un llibre trobarem les respostes que busquem. Estic convençuda que, amb l'estímul olfactiu adequat, el títol o el tema del llibre es converteixen en merament decoratius, i "Dell ars practicarum hemossucladen cum sangonerum" o "Leprosem et pestiferos sui bubonicam sui neros as divinus castigem sucumbiam" ens podrien omplir d'inspiració per la nostra vida diària: la humitat i l'antigor, als llibres, els donen autoritat, i fan que ens creiem millors per escoltar què diuen (si apliquéssim el mateix principi a les persones, el món aniria com una seda, però això ja és un altre tema).

Però hi ha una cosa encara millor que un llibre humit: molts, llibres humits. Aquella flaire vampírica de soterrani atapeït, de pàgines ondulades i lloms desenganxats, amb la quantitat justa de xampinyonets decoratius... Una altra prova que estem fent malament les coses la tenim en què als supermercats no trobem un ambientador així, entre l'espígol de la Provença i les llimones del Carib.

És clar que, falta d'humitat, la polsegor tampoc no està gens malament. De fet, hi ha llibres (la Bíblia n'és un) que com més pols tinguin a sobre, millor; i els llibres polsosos tenen també un bouquet molt especial, una nota respectable, impertorbable i un puntet fantasmagòrica. Si les civilitzacions fessin olor, aquesta és sens dubte la que faria Europa, que és el continent amb més llibres polsosos del món. I a més, aquests volums esternudosos ofereixen una altra satisfacció, gairebé tan agradable com l'olfactiva: l'haver-se de rentar les mans després de la seva lectura. Acabar amb les puntes dels dits grisoses ens dóna el plaer inanerrable de saber amb tota seguretat que mereixem un lloc al calendari de les feines brutes, entre mecànics untats d'oli de motor i bombers plens de sutge... I si això hi sumem que a més a més hem fet treballar l'intel·lecte, no entenc que es puguin tenir problemes d'autoestima, francament.

Considerant tot això, una ànima més conspiranoide que la meva podria preguntar-se per què els llibres actuals fan una olor tan insípida i com mastegada, amb l'excepció dels bestsellers, que tenen un punt gomós una mica més interessant, encara que tampoc no és res de l'altre món. Es tracta d'un sabotatge per anestesiar-nos inconscientment el gust (o potser hauria de dir l'olfacte) pels bons llibres? Alguna organització governamental pretén anular-nos el sentit crític començant pels narius? És un parany perquè sucumbim al llibre electrònic i ens veiem presos de les seves inacabables actualitzacions?

Estic segura que una acurada reflexió al respecte podria donar lloc a teories apassionants. Si algú s'hi dedica, però, que tingui en compte un parell d'obstacles desconcertants: el primer és l'au fènix de les olors llibresques. És a dir, aquella flaire màgica que fan els llibres de text a principi de cada curs, que mor al juny i reneix el setembre de les pròpies cendres, que omple els estudiants d'expectatives any rere any, i que arriba al seu punt sublim quan es barreja amb la de l'aironfix. Si realment hi ha una conspiració per desalfabetitzar-nos, no pot ser que els llibres d'escola facin tan bona olor... Encara que, veient el seu preu i la seva ínfima qualitat pedagògica, potser és que ens trobem davant un enginyós muntatge de màrketing que també forma part de la trama. No ho sé.

I el segon dels obstacles són els còmics, que també destaquen aromàticament en aquest món inodor i asèptic. Els còmics, sobretot si, com ha de ser, vénen curosament preservats amb una funda de plàstic, fan una olor sorprenentment rotunda de paper saturat, que desvetlla els sentits i ens torna la fe. No és tan magnífica com la dels llibres de vell, però a nivell quantitatiu és igual de penetrant. Cal tenir en compte també aquesta excepció, doncs, que potser és una mostra més de l'esperit independent i rebel del còmic (un medi que sempre ha gaudit de més llibertat que el dels llibres sense dibuixos).

Com veiem, el tema de les olors dels llibres és una qüestió molt seriosa, a la qual no es dóna la importància que mereix. No només és possible enllaçar-la amb qüestions polítiques, històriques i socials, sinó que és la clau que ens permet respirar vertaderament una lectura i omplir-nos-en els pulmons. És veritat que, amb el mateix objectiu, les pàgines també poden fumar-se... Però això ja és una altra història.

Hypocrite lecteur

65 grans obres

(sona el telèfon)

- Sí? Per qui toquen, les campanes?

- Lolita! Que no em coneixes?

- Emma, nena! Això sí que no m'ho esperava! L'altre dia vaig preguntar per tu al nostre amic comú, ja saps, en Bartleby, l'escrivent, però em va dir que tampoc no en sabia res: que era com si se t'hagués empassat el cor de les tenebres. Quina sorpresa! I què expliques, de nou? Com prova, la vida de casada?

- Oh, ni t'ho imagines... En Werther és un marit ideal. Ja érem els promesos més feliços del món, però ara que estem en ple matrimoni i que es posa a prova la nostra convivència, la nostra... educació sentimental, per dir-ho d'alguna manera, és com viure en una casa de nines. Tenim moments de guerra i pau, és clar, com tothom, però en general, no saps la divina comèdia que és estar casada amb aquest home!

- M'alegro de sentir-te dir això! T'he de confessar que em preocupava una mica que t'enduguessis un desengany... Ja se sap, és que a l'edat de la innocència en què estàs, de vegades una es fa grans esperances, però al final pot acabar amb les il·lusions perdudes i preguntant-se per què es va casar amb l'idiota aquell.

- T'asseguro que, de moment, no és pas el cas. Tinc molta sort d'haver-lo trobat, encara que ja saps que al principi em semblava un home sense atributs... Però no deixaven de ser manies, orgull i prejudici per part meva. I tu què? A veure si algun dia seràs tu, la dama de blanc, eh?

- Pots comptar... Jo, això meu, són cent anys de soletat, i ja veig que me n'esperen cent més!

- Quines coses de dir, així a sang freda... Ja veuràs com un dia d'aquests coneixeràs l'estrany que acabarà essent l'home de la teva vida! Però has de posar-hi de part teva: parla amb estranys, en un tren, per exemple... O si una nit d'hivern un viatger et pregunta una adreça desconeguda, emporta-te'l a casa, i... feu un viatge al fons de la nit! Oh, espera, i el professor aquell del casal d'avis que t'agradava tant? Aquell que deies que ensenyava amb amor i pedagogia...

- Va, calla, calla, que em fas venir la nàusea només de pensar-hi. Ja en sou de descarades, les donetes d'avui dia, ja...!

- Espero que comptis amb mi pel casament, eh? Que encara no he aconseguit estrenar aquells vestits nous que vaig comprar-me l'any passat a Marienbad, ja saps, el roig, i el negre... Oh, i pots comptar amb el meu home perquè sigui el senyor dels anells, eh, si necessites el padrí?

- No, el teu home ja deu tenir prou feina amb l'amansiment de l'harpia que ets! Jo també... Mira que agafar el telèfon a les amistats perilloses com tu... Va, val més que en comptes de dir bajanades m'expliquis com va anar, el viatge a l'Índia.

- Oh, i tant, que t'ho explicaré! De fet, t'ho deixaré llegir, perquè vaig endur-me el quadern gris i vaig apuntar-ho tot, perquè aquests dies no es convertissin en un Paradís perdut. Va ser tota una experiència! Jo mai no havia creuat el tròpic de càncer, i és tot un altre món. Un món feliç, no et pensis! És clar que els miserables de l'Índia ho són molt més que els d'aquí, però, malgrat tot... A Occident tenim les ànimes mortes, saps? Allà, la insostenible lleugeresa de l'ésser no se'n fa tant, d'insostenible. És un país espectacular, i no saps la transformació que hi he fet... Tot el dia a la carretera viatjant, nord i sud, i quan tornàvem a l'hotel, que estava davant del mar, sentíem la remor de les onades... Cada matí passejàvem fins al far. Oh, i vaig fer unes fotos! De les palmeres salvatges, dels trens plens de ratolins i d'homes, de les muntanyes, que no saps els cims borrascosos que tenen... A tu t'agradaria una que vaig fer pensant en tu, i que és el retrat d'una dama, ja te l'ensenyaré!

- Ah, sí, això t'anava a dir! Quan ens veiem? Jo, aquesta setmana, estic passant aquestes últimes tardes amb la Teresa, que ja saps que sempre m'explica la seva vida privada, però la veritat és que tinc ganes de veure't i que m'expliquis tot això, que hem d'anar a la recerca del temps perdut.

- Ja, jo també! Però... de fet, encara és d'hora, i tendra és la nit! Per què no ens veiem avui mateix?

- Ai, no, nena, avui no puc. És que estic esperant Godot, el meu lampista, que és polonès. És que l'altre dia les canonades van començar a fer el soroll i la fúria aquell que fan quan s'estan a punt d'espatllar, saps? Mira que no em passava des del 1984, quan encara vivia a la Plaça del Diamant, però ja m'ho conec, ja, i no tinc ganes que es repeteixi...

- D'acord, doncs. De fet jo estic cansada, també, que aquesta nit he dormit malament i ja se sap que la vida és son... Ens veiem demà?

- Sí, truca'm abans que es faci fosc i ja quedarem enteses!

- Molt bé, quedem així. Que acabi d'anar bé, el que queda del dia!

III i IV tributs a l'abril

Avui toquen uns quants versos cultivats a Catalunya:



http://www.youtube.com/watch?v=T_VZtcsH0jQ


Posseït de Gabriel Ferrater






http://www.youtube.com/watch?v=OIA8fvSZ4Cg


Ara mateix de Miquel Martí i Pol