Constantin Gannitus: visionari o víctima?

Constantin Gannitus, avui dia rarament conegut fora d’alguns cercles molt reduïts, fou el pare de la despotríquica literària, una disciplina que lamentablement també va començar a caure en desús a partir del seu traspàs, l’any 1863. Iconoclasta pensador, les seves idees no van ser sempre ben rebudes, i va sofrir el rebuig, la indignació i fins i tot l’ostracisme per part de molts dels seus contemporanis. Però si bé la seva tasca ha estat condemnada a l’oblit, no així la seva veu, que ha arribat indemne als nostres dies. Des d’aquí considerem que ha arribat l’hora de reivindicar-lo com a precursor.

Constantin Gannitus, circa 1860

Constantin Gannitus va néixer a Jena l’any 1827. Ja de ben petit va donar mostres de la inquietud intel·lectual que acabaria conformant la tasca de tota una vida, en decretar, per exemple, que les lectures de l’escola “eren molt avorrides”. Aquest incident, que va succeir tot just l’any 1836 i es troba relatat a la primera edició de les Gespräche mit Goethe  de J.P. Eckermann, va desaparèixer de les edicions posteriors, a mesura que un Gannitus adolescent s’enemistava irreversiblement amb les dues figures de Weimar a causa de declaracions com “Goethe és un pedant i Eckermann un llepaculs” (diari personal de Constantin Gannitus, 1842). Pocs mesos després, el febrer de 1843, escrivia: “he llegit The Raven, poema d’un tal Poe. M’havien dit que em faria por;  en fa tanta com un Pfannkuchen de vainilla”.

“La paraula és nova, però la forma és vella”, deia Montaigne sobre l’assaig. De la mateixa manera, és possible rastrejar actituds que podrien inscriure’s al corrent de la despotríquica literària abans i tot que Constantin Gannitus el consolidés com a tal, sense que sigui necessari anar gaire lluny: de Josephine von Grambel, àvia de Gannitus, es deia que havia deixat verda a la mateixa Mme de Staël, decretant que era “una vaca burra”. Implacable matriarca, va exercir una poderosa influència sobre el seu nét. En una carta de 1850, Gannitus, que s’havia traslladat a París, li exposava un interrogant que seria decisiu per al plantejament de la nova disciplina: “Per què conformar-se amb criticar quan hom pot despotricar?”.

Josephine von Grambel, figura maternal.

“Ets un carallot i estic segura que agafaràs sífil·lis”, replicava ella, que sempre va brindar-li un vigorós suport intel·lectual. Esperonat per aquest exemple i per les seves múltiples lectures, el visionari Gannitus va començar a donar forma a la despotríquica literària. Va dedicar-se, per exemple, a aprofundir en la lírica anglesa: “insofrible. Si llegeixo un altre poema sòmines sobre un llac, em llanço al primer que trobi”. “Balzac ha mort. I massa que ha tardat, el molt plasta”, escrivia aquell mateix any.

Aquella va ser l’època de formació, en la qual va anar forjant opinions negatives sobre un volum d’obres i autors més que remarcable. Intenta publicar, sense gaire èxit, Schopenhauer es podria pentinar (1853),  Parnasse, my ass (1854) i Flaubert fa adormir les pedres (1857). En canvi, Per què Baudelaire fa fàstic (1860) va tenir una modesta acollida, sobretot entre els primers decadentistes. Però no va ser fins el 1862, el mateix any de la publicació de Els miserables (“hi ha més gafes per pàgina que a les necrològiques d’un diari”, en fou la seva opinió), que va acunyar, en el seu tractat teòric Així rebentin, el terme que definiria la seva particular visió de la literatura, i que el convertiria en el pare d'aquesta branca de la crítica.

"Si despotricar és un grau més que criticar, també la despotríquica literària serà superior a la crítica literària", anunciava orgullós per carta a una ja centenària Josephine von Grambel. "Deixa't estar de merdes i busca't una feina normal" fou la seva entusiàstica resposta, "Et moriràs de gana, gandul".

Tot i que el veredicte resultà ser inexacte, l'estirabot de l'àvia contenia alguna cosa de profètic: uns mesos més tard, Constantin Gannitus moria enverinat. La causa de la seva mort prematura estava en uns amaretti (eren els seus dolços preferits, segons confien els germans Goncourt al seu Journal, abans de titllar-lo de "panoli insuportable"), intoxicats amb estricnina per una mà encara avui desconeguda. "Hauria pogut ser qualsevol", deia el titular de Le Monde que féu ressó del succés.

Rebutjat durant tota la seva vida per una societat que li feia el buit (Villiers de l'Isle-Adam, per exemple, basà posteriorment un dels seus Contes cruels en el relat de com el va convidar a sopar una vegada per no fer-ho mai més), després de la seva mort el nom de Constantin Gannitus es convertí en un exemple de com, de vegades, la història es mostra desagraïda amb aquells que han contribuït a donar-li forma, i no obtingué mai el reconeixement que mereixeria en el camp dels estudis literaris. Fou, malgrat tot, un intel·lectual avant la lettre que forjà opinions represes posteriorment per veus més reconegudes, i que han aconseguit fer-se un lloc merescut en l'imaginari col·lectiu.

Les seves despulles foren retornades a la seva Jena natal, on reposa, i el missatge lúcid del seu epitafi segueix ressonant a través dels segles, desafiant i contundent com el primer dia:

"Que us bombin a tots".

Avui parlem amb:

Lucille Parmentier, cangur del Petit Príncep

Lucille Parmentier viu a Lió i té setze anys, i quan sigui gran li agradaria ser advocada. O maquilladora, encara no ho té clar. De moment, li agrada sortir amb les amigues, anar a la discoteca i viatjar a l'estranger. Quan no ha d'estudiar pels exàmens de l'institut (l'anglès se li dóna bé, però les mates se li resisteixen), es guanya alguns dinerons extra fent de baby-sitter. L'altre dia va cuidar el nen de la porta del costat, el cèlebre Petit Príncep. Avui ens explica la seva experiència!

- Abans de cuidar el Petit Príncep, havies fet mai de cangur abans, Lucille?
- Sí, un piló de vegades. La meva germana té un nen de tres anys, i també havia cuidat nanos d'amics dels meus pares quan volien anar al cine, o algo. O sigui que ja hi tinc experiència.

- I t'agraden, els nens?
- Sí, normalment sí. O sigui, no sóc d'aquelles persones que perden el cul per tenir-ne, com la meva amiga Manon, que només vol que ser mare encara que jo ja li dic que hi ha altres coses a la vida i que encara som súper joves, però sí que m'agraden, sí, són molt monos. O sigui, els nens normals, eh, vull dir?

- Què vols dir, els nens normals?
- Home, perquè aquest que m'entrevisteu, el Petit Príncep, no és normal, tio, és un nen... saco raro!

- "Saco raro"? Explica'ns per què ho dius, això.
- Aviam, sí... Per començar, com parla. Tu no em diràs que és normal, com parla. Vull dir que, avera, jo ja sé que no parlo súper bé, vale? Els meus pares, i els profes, i així, sempre s'estan queixant que dic paraulotes i que passo de cuidar com dic les coses. Però bueno, és lo normal per la meva edat, no? Ja parlaré millor d'aquí uns anys, jo què sé, no cal ratllar-se! Però el nen aquell... joder, és que sembla que s'hagi empassat un diccionari! T'ho juro, feia servir cada palabreja, que tombava, i la meitat del rato no sé ni què deia, el tio. En sèrio, això sí que no és normal per la seva edat! T'ho juro que parlava com... com un llibre!

- Deu ser un nen amb un bon vocabulari.
- Sí, però no és només això. Perquè, has vist com vesteix? Vull dir, que sí que els crios sempre van vestits com el cul, que es veu a totes les fotos de quan érem nyajus i a totes els nostres pares ens havien vestit de pena, que jo crec que és per enfotre-se'n de nosaltres o per fer-nos xantatge de grans o algo, perquè sinó no té sentit, però bueno, però lo seu és diferent, també. Perquè no és que vagi vestit com el cul, és que vesteix raro. Però raro pensat, no raro d'aquell de pare daltònic, saps? Si sembla que s'hagi de presentar a Eurovisión o algo, el nen, amb aquelles pintes que em du!

"amb aquelles pintes que em du!"

- Bé, val més que ens centrem en l'entrevista. Com és que et van dir de cuidar-lo, els seus pares?
- Perquè som veïns, suposo. Però no m'ho va dir pas el seu pare, m'ho va dir un tio que viu amb ell i que no és pas el seu pare, però que sembla que se l'estima un piló. És que es veu que va desaparèixer, el pare: que era aviador i que viatjava molt, i que un dia ja no li van veure més el pèl. Jo crec que també és per això que el nen és així raret, deu tenir un trauma, o algo...

- Parla'ns de l'experiència de fer-li de cangur.
- Vale. Doncs, o sigui, el tio aquest se'n va anar, i jo em vaig quedar sola amb ell. I vaig fer el que faig sempre quan faig de cangur, no? Li vaig dir si volia que miréssim una pel·li.

- I què va dir?
- Doncs el nen va i em diu que no! Que amb els ulls no hi veiem bé, i que només hi veiem bé amb el cor, o algo així, i que per això no volia mirar cap pel·li! Em va matar, eh? T'ho juro que em va matar! No va voler mirar ni "Piratas del Caribe" ni res. Un nen que no li agrada Disney?! És que és MOLT raro!

- I llavors, què vau fer?
- Doncs... Li vaig dir d'anar al parc, però resulta que en comptes de jugar amb els columpios es va dedicar a parlar amb les flors! En sèrio, eh? Amb les flors! I jo allà flipant... i morint-me de vergonya també, clar! Perquè... jo què sé, imagina't que en aquell moment passa per allà el nen que em mola i jo allà amb aquell crio vestit raro que parla amb les flors! Joder, és que em moro! No ho supero mai més, em sembla! Total, que vam haver de tornar a casa.

- I un cop allà, com vau acabar de passar l'estona?
- Pues el nen no em parava de xerrar però jo ja no li feia gaire cas, la veritat, perquè a part de parlar raro el començava a trobar tope repel·lent... Perquè era com si m'estigués donant lliçons tota l'estona i avera, que potser encara he d'aprendre moltes coses però sóc més gran que ell, i la cangur era jo, no? O sigui que vam acabar jugant al Pictionary, que tothom sap que amb dos és una merda però bueno, no se'm va acudir res més.

- I què, com va anar?
- Pffft... Pues un pal, clar! Perquè el nen feia trampes! Dibuixava coses súper òbvies, jo què sé, per exemple un barret, i quan jo ho endevinava perquè era tan súper obvi, llavors no volia perdre i s'inventava alguna trola, com que no era un barret, era una serp que s'havia menjat un elefant, i coses així. I quan era jo que dibuixava, també hi trobava mil pegues! Es passava súper de llest... Total, que ens vam acabar emprenyant. Sort que en aquell moment va tornar el tio que estava amb ell i me'n vaig poder tornar a casa. La veritat és que té molta imaginació, però...

- Però?
- Això, que és saco raro. Que ara encara, perquè és un nen i tal, però com segueixi
 així... joder, és que quan vagi a l'insti li faran bullying SEGUR!

Els escriptors que no estimaven les obres però estimaven els títols a les portades amb el seu nom a sota

No sé si algú més s'hi ha fixat, però estan de moda els títols llargs. De fet, alguns ho són tan exageradament que a nivell editorial segurament seria més pràctic publicar els llibres al revés: el títol a dins, i el text en si, que ocupa menys espai, a la portada. Si no ho fan és només per qüestions comercials, perquè poca gent compraria el llibre si a dins només hi ha un títol i resulta que no és nobiliari ni acadèmic ni res d'això. Però la tendència és aquesta.

Parlo dels nostres temps, és clar. De com d'aquí unes dècades els lectors (si és que encara en queden) podran reconèixer que un llibre va ser escrit avui dia perquè tindran vista cansada abans de girar la portada. Abans no, abans era més aviat així:

- Avvans que em caiguin elz ditz al terrra contxelats a trrossos o pitjor, que ze m'acavvi el vodka, escric una obra de quatre volums, dues mil pàgines i més de cinc-cents personatges, hi reflexiono sobre la naturalesa del mal, l'amor, la història i el sentit de l'existència i hi entaforo totes les qüestions que puguin afectar la matèria de què està forjada l'ànima humana. La titularré "Guerra i pau" mateix, no enz estarrem paz perr hòstiez, arra!

(a més, els títols amb "i" es portaven molt, llavors: "Seny i sentiment", "El roig i el negre", "Orgull i prejudici"...etc.)

I en canvi, ara la cosa tira més cap aquí:

- He pensat un títol superguai: "Perdona pero quiero casarme contigo". El problema és que és tan evocador i tan superguai que hi he gastat tota la inspiració, i a dins només hi he posat palla, però segur que als lectors no els importarà. Estaran massa ocupats paint la profunditat del títol. He dit ja que és superguai? També l'he penjat al twitter. Ha estat un tweet superguai.
 
De vegades fins i tot m'imagino l'Albert Espinosa:

- He escrit un altre llibre sobre piruletes fetes amb sacarina en comptes de sucre perquè el càncer vol dir renunciar a algunes coses però trobar-hi substituts que encara són millors perquè permeten trobar-se a un mateix i veure que s'és especial i que s'aconsegueixen complir els somnis, i aquest cop es dirà "Si tu em dónes la mà jo tinc la mà agafada dins la teva perquè m'agafes la maneta"...

NO! Titula'l "Merda" i anirem més ràpid, home!

Sí, la moda és la moda, ja se sap. I jo potser sóc una antiquada. Però a mi, personalment, tota aquesta tendència de convertir els títols en sintagmes verbals... em cansa. En general, estic tan esgotada després de recórrer la vista pel títol que ja no em queden forces per arribar al contingut. De veritat! Un repàs al mostrador de les novetats editorials, per culpa d'aquesta tendència, acaba essent com llegir-se una (mala) novel·la sencera. I ho puc demostrar:

"Hasta que volvamos a vernos"
"Quédate con nosotros, Señor, porque atardece"
"No me iré sin decirte adónde voy"
"Me encontrarás en el fin del mundo"
"El corazón tiene muchas habitaciones"
"Nadie hace el amor los martes"
"Mientras los demás duermen"
"Los besos no se gastan"
"Canta solo para mí"
"No nos dejan ser niños"
"Cambio mis tacones por las ruedas de un tractor"
 "Te dejo es jódete al revés"

Tots aquests són títols reals! De fet, he estat a punt de comprar-me'ls tots només per poder-los col·locar a la prestatgeria de casa en aquest ordre concret, però al final no ho he fet. He pensat que la tràgica història de luxúria fetitxista no corresposta que expliquen els lloms (llegiu la llista atentament i hi trobareu l'argument, de veritat!) devia ser molt més interessant que la gasòfia podrida de dintre. I encara n'he descobert un, de Baltasar Porcel, que m'ha deixat en un absolut estat de xoc imaginant-me una conversa amb algú que se l'estigués llegint. Primer, la pregunta clàssica:

- I què, què estàs llegint, ara?
- No, un del Porcel que han reeditat... mira, me'l va regalar la cunyada i tu, està prou bé...
- Ah, i com es diu?
- "Josep Pla investiga un crim al Delta de l'Ebre".
- ...

I què dius, a continuació? No pots preguntar "i de què va?" sense quedar com un idiota! Jo em posaria a plorar, em sembla. Un títol així és un problema! Mata el contingut del llibre, i no només això, sinó que també mata tota possible temptativa de parlar del llibre...

Però sembla que això també és el que es porta, tu. De fet, arran d'això, al segle XXI ha aparegut un nou gènere de novel·la: indiscutiblement, molts dels bestsellers dels nostres temps pertanyen a la categoria "Gent que fa coses rares". Probablement, aquest subgènere es va iniciar amb Stieg Larsson i "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina", però després d'aquest en van arribar molts més: "L'avi de cent anys que va saltar per la finestra", "La dona que va decidir no sortir del llit durant anys", "L'increïble viatge del faquir que es va quedar tancat dins d'un armari d'Ikea", "L'analfabeta que va salvar un país"... Arribant fins i tot a subvertir el gènere fent-ne protagonista un col·lectiu animal: "Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns".

Si "Madame Bovary" es publiqués ara, probablement s'integraria al gènere de "Gent que fa coses rares" amb algun títol com "La dona que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant". I "Anna Karènina", per diferenciar, es diria "La dona RUSSA que havia llegit massa i tenia un amant i es va acabar suïcidant".

(en canvi, ambdues novel·les s'adherien a la moda dels títols amb noms propis: "Justine", "Robinson Crusoe", "Jane Eyre", "Adolphe"...)

Però bé, com que això de les modes va i ve, estic segura que aquesta durarà poc. Amb una mica de sort, quan comencin a fer-ne les adaptacions cinematogràfiques (una altra tendència moderna que es porta molt) i comencin a haver-hi allaus de suïcidis de dissenyadors gràfics que no poden encabir el títol i les cares dels protagonistes al mateix cartell, les editorials prendran consciència de la gravetat del problema, i tornaran a guardar de portades endintre les efusions dels autors que presumeixen de "mira-quantes-paraules-seguides-que-sé-posar". Encara que només sigui per estalviar tinta de color.

Joyeux anniversaire, Marcel!

Quan un lector qualsevol o un crític important, Deleuze per exemple, s'han vist emportats per l'allau de "A la recerca del temps perdut" i pensen en Proust, la seva admiració només pot prendre una única forma: "... La mare que el va parir...!". Tant és si després fan servir paraules com "magne", "suprem", "ingent" o "inenarrable": al fons d'aquests adjectius hi ressona sempre la més primitiva de les admiracions, curulla d'astorament, d'una certa innegable enveja i de dificultat d'assimilació. "...La mare que el va parir...!"
Doncs bé, va ser avui, 10 de juliol. Tal dia com avui però de l'any 1871, l'estimada marona de Proust portava al món el seu "cher petit loup". Avui, doncs, hauria fet cent quaranta-dos anys.
Per commemorar aquest aniversari del més imprescindible dels escriptors, aquí teniu un document (fet al tren) que il.lustra fidedignament l'única trobada que va tenir lloc entre Proust i Joyce, les dues plomes (en més d'un sentit en el cas de Proust) que més van revolucionar el rumb de la literatura del s. XX. Desgraciadament, els dos genis no van acabar de congeniar, potser perquè Proust era un francès refinadíssim, florit i amant de les convencions socials, i Joyce era un irlandès taciturn, escatològic i poc amable. Aquesta és la conversa que els dos artistes de la paraula van mantenir:

Henry David Thoreau com a mesura de tots nosaltres

- Thoreau era un home.

- Un home, dius? Una d'aquelles patètiques criatures que no acaben de ser ben bé naturals, servils i destructives, que fan sorolls amb la boca i que passen les seves tristes vides donant voltes en una peixera plena de la seva pròpia porqueria, sense veure més enllà dels seus morros? Un tros de fang amb pretensions, estúpid i insignificant?

- No, no: un home, he dit.

La veu de Thoreau em fa pensar en la neu. Ell era un home, i la humanitat el decebia cada dia, i per això els seus textos són plens d'una còlera freda que fa avergonyir qualsevol lector que no sigui o molt cínic o molt excel·lent: la humanitat de Thoreau és la que tots creiem posseir i massa pocs tenen en realitat, i llegir-lo és adonar-se de la pròpia mediocritat. Fins i tot les millors persones que conec són esclaves i conformistes al seu costat, o veuen la realitat a través de prismes, o creuen en conceptes buits com "deure" o "societat".

En canvi, ell era lliure. I també valent, indòmit, lúcid, pur, autèntic. Absolutament passat de moda, doncs, evidentment... I potser per això tot el que diu és tan vàlid encara ara com ho era fa cent-cinquanta anys. I probablement, ho seguirà essent d'aquí cent-cinquanta anys més, perquè em costa molt imaginar un món on l'home segueixi existint i no calgui llegir Thoreau: el dia que això passi, aleshores potser sí que ens podrem sentir orgullosos a temps complert de pertànyer a aquesta espècie.

Mentrestant, però, només el tenim a ell per dir-nos amb veu clara coses que hauríem de tenir per descomptat: "no hi ha res, ni tan sols el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida mateixa, que aquest incessant treballar." O bé, "No existirà mai un Estat realment lliure i culte fins que no reconegui l'individu com un poder superior i independent, del que se'n derivin el seu propi poder i autoritat i que el tracti en conseqüència". O "hauríem de ser homes primer i ciutadans després. Allò desitjable no és cultivar el respecte per la llei, sinó per la justícia."

Avui dia es parla de molts tipus de consciència: tenim la consciència política, la consciència ecològica, la consciència social, i estic segura que en algun lloc també deuen mencionar barbaritats com la consciència lúdica o la consciència afectiva o alguna altra burrada semblant. En canvi, Thoreau només en tenia una, de consciència: la seva. La seva consciència era tan plena i tan íntegra que enganxar-li epítets hipòcrites com "antiimperialista", "pacifista" o "antiesclavista" és quedar-se tan curt com dir "cua" "orella" i "trompa" en parlar d'un elefant. I en feia cas, i actuava en conseqüència, i deia pa al pa i vi al vi. Si això no és revolucionari, què ho és?

En llegir diferents autors, puc sentir admiració per moltes coses: la bellesa de l'un, l'exactitud de l'altre, la perspicàcia del de més enllà. Però molt poques, poquíssimes vegades em passa el que em passa amb Thoreau: dels seus textos, no n'admiro una qualitat aïllada; l'admiro a ell. No el que diu, ni com ho diu, sinó qui ho diu: quan Thoreau parla, no ho fa en anglès ni en literari ni en swahili, sinó que parla en persona. Com si fos una ment (i quina ment!) parlant a la meva directament, sense paraules ni intermediaris.

Per això, crec sincerament que la seva obra provoca un efecte encara més extraordinari i difícil de trobar: ens millora, com una bronca ben donada. La història, i els especímens de la facultat de filologia, s'encarreguen de sobres de demostrar que una persona no és millor perquè hagi llegit la Bíblia, Marx, les memòries del Che Guevara o la saga complerta de Sherlock Holmes... Però en aquest cas, crec que Thoreau és tan gran com perquè llegir "Walden" o "Desobediència civil" o el meu preferit, "Una vida sense principis", no siguin una lectura més, sinó una vivència: passen coses, en llegir-lo, i crec de veritat que aquestes coses fan que qui les ha viscut sigui, d'alguna manera, millor que qui no ha tingut aquesta sort. Igual com un camp llaurat, amb la terra tota airejada i remoguda, és millor que un camp sense llaurar.

Confessió

Aquests dies m'ha passat una cosa curiosa, però no ho digueu a ningú.

Resulta que, inexplicablement, no tenia cap ganes de llegir. Però gens. Així que totes les lectures que he tingut a les mans l'últim mes (des dels diaris d'Anaïs Nin fins a la poesia de Gabriel Ferrater, passant per Iris Murdoch, els contes de Txékhov, "L'elixir del diable" d'E.T.A Hoffmann o, fins i tot, el meu estimat Gran Gatsby) semblaven de plom, més que de paper, i entre les seves pàgines el temps m'hi pesava, més que no pas avançava.

Per tant, no he llegit. O almenys, no en el sentit trasbalsador, profund i vidacanviant de la paraula: més aviat, he lleginejat. Una pàgina d'aquí, una pàgina d'allà, un llibre que trobo avorrit i deixo a mitges, un altre que em sembla buit al cap de dos paràgrafs, llistes de llibres pendents que han deixat d'interessar-me i llibreries senceres que no tenen res a oferir-me. I... ja està, tampoc passa res.

Excepte que sí, que passa. Perquè encara que he dit que no tenia cap ganes de llegir, no he estat del tot exacta: de fet, me'n moria de ganes, de llegir! Però no hi havia manera de recuperar el plaer perdut... Ja no hi cabia, al Paradís. Precisament, ahir vaig aprendre un útil vocable que condensa aquesta sensació: "Sehnsucht" (és en alemany, evidentment, com tota paraula que obligui a fer servir el verb "condensa"). Si en busqueu el significat, m'estalviareu una explicació autocompassiva i dramàtica de la meva profunda desesperació, i jo podré anar al gra i explicar el que realment em ve de gust explicar:

Aclaparada per aquesta situació, ja dubtava si refugiar-me'n en avemaries i parenostres o fer-ho en garrafes d'alcohol, quan vaig decidir que el problema és que no trobava el llibre adequat, i vaig decidir donar-me una altra oportunitat de trobar-lo. Així que, en una llibreria, m'anava mirant amb desgana els títols, disculpant-m'hi telepàticament amb aquella frase tan gastada de "no eres tú, soy yo", quan... el vaig trobar.

(Segur que no us esperàveu aquest final, no? És clar que el vaig trobar. Al final el poder de la literatura sempre acaba guanyant, que per alguna cosa és el bàndol bo d'aquesta cançó èpic... vull dir, d'aquest blog).

Vosaltres podeu anar extraient les conclusions morals que vulgueu de tota aquesta divagació, que jo per fi he arribat al moment que m'interessava: el de mostrar amb un orgull gairebé matern la joia que m'ha retornat l'alegria lectora. És...

"The Oxford Book Of Literary Anecdotes", editat per James Sutherland!

I sí, és exactament tan fantàstic com sona. Ha aconseguit que em torni a sentir part d'aquesta excèntrica família d'afectats de literatiosi, i que m'hi senti acollida, a més. No us preocupeu, que ja compartiré amb vosaltres alguna de les anècdotes increïbles-però-certes que s'hi troben... Però si em disculpeu, ara el llibre m'espera.

Que tingueu tots un bon vespre!

Chanel Nº Llibre

Tinc una teoria, segons la qual no hi ha res sobre (ni sota) la capa de la terra que en envellir faci tan bona olor com un llibre.

Pensem-hi, pensem en coses passant-se: els formatges? Com més podrits, més pestilents. Els vins? Al final, de tant fermentar, es tornen agres. Nosaltres? ... Val més que no en parlem i, sobretot, que no mencionem els cadàvers. Fins i tot un element tan inofensiu com l'aigua és una bufetada a l'olfacte si s'estanca massa temps. I fins i tot les flors, les meravelloses flors que barregem amb esperma de balena i fems de vaca per elaborar perfums caríssims, deixen de fer bona olor quan caduquen.

La norma general és que l'antigor va afegint tuf a les coses. En canvi, els llibres... Ah, els llibres són tota una altra cosa, la més aromàtica de les excepcions!

No he trobat mai cap volum antic o vell que no desprengui un perfum que, per mi, és més exquisit que cap altre del món: quan el tinc al nas, que no em parlin de pa calent ni d'herba acabada de segar. És una olor paperosa i delicada que no s'assembla a cap altra, una mica picant per la cola vetusta i una mica terrossa per la tinta resseca, i el millor de tot és quan a aquesta barreja s'hi afegeixen notes d'humitat. Si depengués de mi, els llibres vindrien amb una etiqueta: "conservar en lugar fresco y no seco", i així amb el temps tots quedarien impregnats d'aquell resclosit prometedor que ens porta a pensar, inevitablement, que en un llibre trobarem les respostes que busquem. Estic convençuda que, amb l'estímul olfactiu adequat, el títol o el tema del llibre es converteixen en merament decoratius, i "Dell ars practicarum hemossucladen cum sangonerum" o "Leprosem et pestiferos sui bubonicam sui neros as divinus castigem sucumbiam" ens podrien omplir d'inspiració per la nostra vida diària: la humitat i l'antigor, als llibres, els donen autoritat, i fan que ens creiem millors per escoltar què diuen (si apliquéssim el mateix principi a les persones, el món aniria com una seda, però això ja és un altre tema).

Però hi ha una cosa encara millor que un llibre humit: molts, llibres humits. Aquella flaire vampírica de soterrani atapeït, de pàgines ondulades i lloms desenganxats, amb la quantitat justa de xampinyonets decoratius... Una altra prova que estem fent malament les coses la tenim en què als supermercats no trobem un ambientador així, entre l'espígol de la Provença i les llimones del Carib.

És clar que, falta d'humitat, la polsegor tampoc no està gens malament. De fet, hi ha llibres (la Bíblia n'és un) que com més pols tinguin a sobre, millor; i els llibres polsosos tenen també un bouquet molt especial, una nota respectable, impertorbable i un puntet fantasmagòrica. Si les civilitzacions fessin olor, aquesta és sens dubte la que faria Europa, que és el continent amb més llibres polsosos del món. I a més, aquests volums esternudosos ofereixen una altra satisfacció, gairebé tan agradable com l'olfactiva: l'haver-se de rentar les mans després de la seva lectura. Acabar amb les puntes dels dits grisoses ens dóna el plaer inanerrable de saber amb tota seguretat que mereixem un lloc al calendari de les feines brutes, entre mecànics untats d'oli de motor i bombers plens de sutge... I si això hi sumem que a més a més hem fet treballar l'intel·lecte, no entenc que es puguin tenir problemes d'autoestima, francament.

Considerant tot això, una ànima més conspiranoide que la meva podria preguntar-se per què els llibres actuals fan una olor tan insípida i com mastegada, amb l'excepció dels bestsellers, que tenen un punt gomós una mica més interessant, encara que tampoc no és res de l'altre món. Es tracta d'un sabotatge per anestesiar-nos inconscientment el gust (o potser hauria de dir l'olfacte) pels bons llibres? Alguna organització governamental pretén anular-nos el sentit crític començant pels narius? És un parany perquè sucumbim al llibre electrònic i ens veiem presos de les seves inacabables actualitzacions?

Estic segura que una acurada reflexió al respecte podria donar lloc a teories apassionants. Si algú s'hi dedica, però, que tingui en compte un parell d'obstacles desconcertants: el primer és l'au fènix de les olors llibresques. És a dir, aquella flaire màgica que fan els llibres de text a principi de cada curs, que mor al juny i reneix el setembre de les pròpies cendres, que omple els estudiants d'expectatives any rere any, i que arriba al seu punt sublim quan es barreja amb la de l'aironfix. Si realment hi ha una conspiració per desalfabetitzar-nos, no pot ser que els llibres d'escola facin tan bona olor... Encara que, veient el seu preu i la seva ínfima qualitat pedagògica, potser és que ens trobem davant un enginyós muntatge de màrketing que també forma part de la trama. No ho sé.

I el segon dels obstacles són els còmics, que també destaquen aromàticament en aquest món inodor i asèptic. Els còmics, sobretot si, com ha de ser, vénen curosament preservats amb una funda de plàstic, fan una olor sorprenentment rotunda de paper saturat, que desvetlla els sentits i ens torna la fe. No és tan magnífica com la dels llibres de vell, però a nivell quantitatiu és igual de penetrant. Cal tenir en compte també aquesta excepció, doncs, que potser és una mostra més de l'esperit independent i rebel del còmic (un medi que sempre ha gaudit de més llibertat que el dels llibres sense dibuixos).

Com veiem, el tema de les olors dels llibres és una qüestió molt seriosa, a la qual no es dóna la importància que mereix. No només és possible enllaçar-la amb qüestions polítiques, històriques i socials, sinó que és la clau que ens permet respirar vertaderament una lectura i omplir-nos-en els pulmons. És veritat que, amb el mateix objectiu, les pàgines també poden fumar-se... Però això ja és una altra història.