"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)

11 nov 2015

Seguim parlant de balenes

"Digueu-me Ismael"...

De vegades es dóna un fenomen curiós, que batejaré amb el nom de "frase metonímia" perquè "frase maledicció" queda molt poc formal (i és ben sabut que aquí respirem formalitat). Recordem que una metonímia és una figura que atribueix el significat d'un conjunt a només una part de si mateix: a l'escola, l'exemple més gastat era el de "la vela és a l'horitzó", per referir-se, de fet, a "tot al vaixell" (a l'horitzó o on fos).

De la mateixa manera, crec que hi ha una tendència a apropar-se metonímicament a alguns textos: és a dir, agafant-ne una part pel tot, com si aquella part fos el text sencer. El discurs de Martin Luther King, per exemple: sí, tothom coneix la part de "I have a dream", però algú, a part del guionista que en va fer la pel·lícula i es va haver de documentar, sap com continua? Algú sap quin era, aquest somni, i és capaç d'expressar-lo amb unes paraules més o menys semblants a les seves?

No. Per això m'han vingut ganes de dir-ne "frase maledicció", perquè m'imagino els autors d'aquesta mena de frases carrisquejant de dents en un univers paral·lel, i lamentant-se que la gent ja en té prou amb això, i que ningú acaba d'escoltar-los per saber ben bé què dimoni volien dir amb "I have a dream", "je est un autre", o "penso, per tant existeixo" (sospito que en filosofia aquest fenomen és encara més freqüent).

Però estàvem parlant de balenes. Teòricament, Moby Dick comença amb una de les primeres frases més famoses de la història de la literatura: "Digueu-me Ismael".

...Excepte que no, que no hi comença. Abans d'aquesta frase metonímia, tenim tres capítols de coses interessants: possibles etimologies de la paraula "whale"; un glossari de com es diu en diferents idiomes; i vint pàgines de cites sobre balenes extretes de les fonts més diverses, des del Levític fins a Wordsworth. Tècnicament, la primera frase de Moby Dick és la descripció del fanàtic de les gramàtiques ("un difunt uixer tísic d'una escola secundària", en la traducció de Maria-Antònia Oliver) que ha recopilat les etimologies:

Aquell empal·lidit uixer, gastat de vestit, de cor, de cos i de cervell: el veig encara ara.
I continua amb el retrat psicològic més exacte que és possible fer d'algú en quatre línies:
S'estava sempre espolsant els seus vells diccionaris i gramàtiques amb un estrambòtic mocador burletament adornat amb totes les llampants banderes de totes les nacions conegudes del món. Li agradava espolsar les seves velles gramàtiques; això li recordava lleument la seva mortalitat.
No m'allargaré, però la descripció del sots-sots-bibliotecari que ha rastrejat totes les referències a balenes hagudes i per haver (i abans de google, que té el seu mèrit!) també és pura literatura. Es fa evident que acabem de començar una novel·la abans d'arribar a "Digueu-me Ismael"... i que el protagonista són les balenes.

I aquí és on volia arribar. Identificar Moby Dick amb aquesta suposada primera frase em sembla una metonímia flagrant... però a més a més, mal trobada. No sé com ha pogut passar, tot i que m'imagino que té a veure amb el fet que és curta i, per tant, extremament fàcil de recordar. I que deu ser la frase que encapçala totes les edicions mutilades abreujades que mai se n'han fet.

I per què ho trobo tan inexacte? El cas és que "Digueu-me Ismael" podria fer suposar que les cinc-centes pàgines que segueixen narren les aventures i desventures d'un tal Ismael, fos qui fos. Podria continuar amb alguna cosa com:

Digueu-me Ismael. Sí, jo sóc Ismael, fill d'Osmithiel i Galadriel, hereu d'Angorian el Brau i portador de la fidel espasa màgica d'Eleth-Durnil...

O bé:

Digueu-me Ismael. El meu pare volia dir-me Abraham, però la meva soferta mare va insistir a posar-me el nom del seu germà, que es va tornar goy. Ah! Com la recordo a la cuina, preparant els latkes per la meva bar mitzvah, just quan vaig començar a anar al psicoanalista! ...

O mil exemples més, quan de fet si la frase és buida i ambígua és precisament perquè la seva autèntica voluntat és aquesta:
Digueu-me Ismael mateix, és igual. Com si em voleu dir Pere de la Cullera o el que us surti de la barretina. Tant se val, perquè jo no sóc ningú, i el protagonista del que ara explicaré ara no sóc pas jo...

Perquè aquest és el quid de la qüestió. Moby Dick no és una història humana, sinó que parla de BALENES. Les balenes són allò que perdura quan les històries han desaparegut, els seus protagonistes s'han oblidat i tot allò contingent ha estat reduït a pols: allò que està dins, però més enllà, dels homes.

Pot semblar un matís. Ho és. Podem seguir citant la famosa frase sense ser conscients de què representa en el conjunt del llibre, i no passarà res: no hi haurà més malària al món, no us deixaré de parlar (...probablement), i no es morirà cap balena per això. Però no deixa de semblar-me una elecció desafortunada. I per tant, i perquè està bé tenir causes nobles per les quals lluitar, reivindico que, posats a trobar una "frase metonímia" per a Moby Dick, l'última és molt més adequada:

La gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava.

... perquè, després de tot, seguim parlant de balenes, fins i tot quan no estem parlant de balenes.

26 mar 2015

Una afectació que provoca afecte

Un dia, el pobre Neruda es va confondre, i en comptes de fer el rapsode va fer el so de rap (bullit). Concretament, mentre recitava el seu poema número 20 de "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", aquell que diu, molt encertadament: Puedo escribir los versos más tristes esta noche..., i no pas: Puedo recitar los versos más tristes esta noche...

Si mireu aquest vídeo, n'entendreu ràpidament el per què (i a més a més us partireu de riure):



Però, senyor Neruda! Què són, aquesta mena de mugits braquiocefàlics, aquests bramuls marsuïnics, aquesta luctuosa lletania? Què és aquest artificiós estirar de paraules, a mig camí entre l'embriaguesa i la capcinada? Home, siguem seriosos! Que té un Nobel, vostè...!

Seria massa fàcil citar Marx amb impropietat i descontextualitzar-li el "primer com a tragèdia, després com a farsa", així que no ho faré. Només repetiré que Neruda és molt, molt divertit. No deixeu que ningú us digui mai el contrari. No us deixeu enganyar pels seus títols aparentment depriments. No féu ni cas als adolescents autocompassius que ploren per les cantonades recitant versos seus amb la veu entretallada per les llàgrimes. Segur que després d'escoltar aquesta espècie de melopea, els que encara insisteixen a conservar el mite clamen, inevitablement:

Pablo, me gustas cuando callas! 

12 mar 2015

Sir Terry Pratchett coneix The Reaper

Terry Pratchett deia (com el savi que era) que el món aniria millor amb uns quants orangutans més. Segur que ells opinen que uns quants Terry Pratchetts més tampoc hi farien cap mal...

Avui, tots els orangutans del món estan tristos.




I un bon grapat d'humans també. Però nosaltres tenim molta, molta sort.

Moltíssima.

Thank you for everything, sir.


---------------------------------------------------------------------------------------------

17 ene 2015

Antagonismes

És veritat que a molta gent de lletres el futbol no els diu res. És perquè estan per sobre del maniqueisme abstrús i gremial de la pertinença a un equip, perquè abasten l’absoluta complexitat ontològica i perquè són conscients, a la manera d’Heràclit, que allò que anomenem “lluita de contraris” no és més que un engany metafísic sobre la realitat, la unitat perfecta de la qual és discernible mitjançant el logos?

Potser, en algun cas. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que és més aviat perquè tenen les seves pròpies rivalitats, tan acèrrimes com l’etern Rollings/ Beatles, Madrid/Barça o Cola Cao/Nesquick. Queda molt bé fer veure que no és així, i que ens estimem tots, però en el fons tots sabem que pertànyer al bàndol equivocat, en alguns passadissos foscos de les biblioteques…  pot significar sortir-ne amb el cor, la vida o el fèmur trencats.

Avui m’he dedicat a confeccionar una llista d’aquests oponents literaris! Si resulta que realment no en sabíeu res, i no sabeu a quin bàndol pertanyen els vostres éssers estimats, i voleu conservar la pau d’esperit… no pregunteu. It’s a tough world, babes.

Al ring:

  •  Homer / Virgili
  •  Borges / Cortázar
  •  Alexandre Dumas / Victor Hugo
  •  Tòlstoi / Dostoievski
  •  Shakespeare / Molière
  •  Dante / Petrarca
  •  Wordsworth / Coleridge
  •  Proust / Joyce
  •  Baudelaire / Rimbaud
  •  Emily Brontë / Charlotte Brontë
  •  Germanes Brontë / Jane Austen
  •  Scott Fitzgerald / Hemingway
  •  Hesse / Salinger
  •  Rowling / Tolkien
  •  Camus / Sartre
  •  Goethe / Resta del món

- Repeteix això que acabes de dir sobre "La nàusea", si goses!
- Fins i tot "El mite de Sísif" li dóna mil voltes! Algun problema?



5 ene 2015

Balenes balenes balenes



No sé què balenes he estat fent fins ara amb la meva vida. Avui he ahabat de llegir "Moby Dick", i no entenc pequod no l'havia llegit abans...

Si voleu que us digui la veritat, crec que no ho havia fet perquè em pensava que ja sabia de què anava (m'equivocava), i em pensava que no m'interessava (també m'equivocava). Com diu Italo Calvino, "Els clàssics són aquells llibres que com més hom creu conèixer-los d'oïda, tant més nous, inesperats, inèdits es tornen en llegir-los de veritat".

Això és tot el que jo em pensava que sabia sobre "Moby Dick", i el que he descobert que és realment:

- És un relat d'aventures. Fals. Bona sort venent així un llibre on no hi passa pràcticament res fins que queden trenta pàgines...! Segurament, jo visc més aventures en un sol dia, només sortint al carrer, que tota la tripulació del "Pequod" en tres anys. I si ens parem a pensar-ho, té molt sentit que sigui així, perquè res deu ser més buit d'esdeveniments que passar-te uns quants anys tancat en un vaixell, veient sempre la mateixa gent, fent sempre el mateix, escoltant els mateixos sermons i esperant a trobar-te amb alguna balena de tant en tant, sense veure terra i quan encara no existia internet. L'únic de tot el llibre a qui passa alguna cosa semblant a una aventura és... el lector.

De fet, si realment (realment realment realment) hagués d'inscriure "Moby Dick" en un gènere, jo diria que és la millor novel·la de terror que he llegit MAI. El món que descriu, fantasmagòric i poblat de monstres inhumans, la desesperació, la bogeria de què és impossible escapar-se, l'horror còsmic... hi pertanyen més, trobo.

- Està farcit de divagacions inútils. Fals. És veritat que dedica molts capítols a parlar de cetologia, descriure les tècniques de pesca i esquarterament, disseccionar cetacis i enumerar baleners famosos. Però tots els estudiants saben que, al final, la diferència entre adormir-se a classe o no perdre-se'n ni una paraula no és la matèria, sinó el professor: i quan Melville s'estén sobre les balenes, alenes balenes i anheles balenes.

A part que, d'inútils, no en són gens, ja que des del punt de vista literari, converteixen "Moby Dick" justament en el que és. I des del punt de vista no literari, poden llegir-se com un tractat sobre la perspectiva del baleneig al s. XIX, de manera que és la menys inútil de les proses literàries!

- És una al·legoria religiosa. Això és cert, però no ho és del tipus que em pensava. Per alguna raó, jo em creia que el tema principal de la novel·la era la redempció, i una de les sorpreses més grans que m'he endut ha estat descobrir que, llegida en aquesta clau, "Moby Dick" és totalment blasfema. De redempció, res: ni sentit, ni propòsit, ni humanitat. Només caos.

Tampoc no sabia, abans, que Melville s'assemblés tant a Shakespeare en aquesta visió. Sobretot cap al final del llibre, hi ha fragments que podrien perfectament haver estat escrits per Shakespeare: "Estàs tan mancat de principis com els déus, i ets un set-ciències com ells", o "Que en són, d'insubstancials, totes les substàncies!", o l'escruixidor monòleg final del capità Ahab, tan macbethià...

- És molt seriós. Fals. Ha estat meravellós descobrir que hi ha trossos fantàsticament còmics en "Moby Dick". Per exemple, aquesta excusa barata: "Però com? Geni en el catxalot? Ha escrit mai un llibre el catxalot, o ha pronunciat cap discurs? No, el seu gran geni es demostra en el seu no fer res de particular per demostrar-ho. A més, també es demostra pel seu silenci piramidal."

O aquest discurs genial d'en Melindro, el cuiner, als taurons:

"- La votda vodacitat, gedmans taudons, no teniu culpa, è de natuda, i no s'hi pot fed dè; pedò dominar aquesta natuda pedvedsa, això heu de fer. Sou taudons, vitat, però si domineu el taudó que hi ha vatdus, què, doncs aiavòdens sedeu àngels, pedquè un àngel no è altda cosa que un taudó ben dominat."

- És illegible de tan avorrit. Amb una mica de sort, a hores d'ara ja us he convençut que no. Però m'alegro que tingui aquesta mala fama, perquè així puc disfressar d'apologia el meu missatge cec d'amor... que ve a ser, és clar: "tothom hauria de llegir "Moby Dick" perquè a mi m'ha encantat!" (quan en sóc jo la receptora, sóc la primera a desaprovar un argument tan poc crític, però quan és a l'inrevés, m'he de contenir per no omplir les pàgines de cors.)

I no he dit res sobre el capità Ahab, expressament, perquè podria passar-m'hi dies sencers i perquè així tinc un tema per a algun altre dia... per la resta dels meus dies, de fet. Baleneïts siguin ell, Herman Melville, i els seus arpons.