"Boires de tendresa cobrien muntanyes de desig"

"Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.

Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.

Lo.Li.Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.

Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.

Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines."

Vivia plenament l’estiu abans de començar la universitat. Tot i això, hipotecava els matins – no em sabia gens de greu- a treballar en una llibreria, de fet, més que treballar m’hi estava per com bé es diu “amor a l’art.” Com es d’esperar, els únics clients que entraven no responien a la categoria de mamíferes... Mosques i mosquits. Resultava fantàstic! Tot el món embrancat en l’exòtic viatge de fer camí cap a la piscina pública i mentrestant jo per “amor a l’art” aguantava el zuuum zumm de quatre animals malparits que no entens el perquè de la seva existència i a sobre resulten ser la cosa més emprenyadora que et puguis trobar.

Per sort, “ la vida nos sujeta porque precisamente no es como la esperábamos.” (Gràcies Biedma per aquest fantàstic vers). I així va ser com remenant entre els llibres de Butxaca – els quals s’haurien de catalogar com a Patrimoni de la Humanitat- vaig trobar-hi Lolita, el vaig començar a llegir i em va alegrar la vida. També puc assegurar que si en aquell moment arriba entrar un client bípeda  li hagués mostrat el mateix tracte que a una mosca zumzumera!

Lolita és una fascinant història que narra la intensa i obsessiva relació d’un home madur, Humbert Humbert,  amb una adolescent; podria fins i tot considerar-se un estudi del amor i el desig sexual. En aquesta obra es mostra un amor molt diferent al convencional on el lector pot posa en dubte si es moral o no ho és, però com tots els amors que hi ha és...SENYORS, ÉS! ÉS AMOR!!! I per molt boig i malaltís que sigui posseeix un encant metafísic- afirmació que no penso discutir amb ningú, puntualitzo, ningú!-. I pel que fa a la realitat que presenta, a la història en si, crec sincerament que lo important no és aquí el tema sinó el com es presenta, ja que en aquest com hi haurà el camí bifurcat de com s’arriba entendre l’obra. 

Opsció A, també coneguda com a Gent de ment tancada: 

“ Humbert Humbert és un pederasta! Immoral i pervertit” 

Opció B, també coneguda com a La meva:
“ Llàstima o fàstic, tendresa o ràbia, amor o odi. Humbert Humbert i Lolita són tot això, com nosaltres. ”

En definitiva, Lolita va ser, és i serà una obra fantàstica. FANTÀSTICA! I ja  només per això adoro Nabokov i el seu caça papallones! I m’atreveixo també a dir que em va colpir l’ànima, em va fer pessigolles al cor i em va emocionar d’unes maneres, fins al moment, insospitables per mi. Sigui el que sigui que em va passar amb aquest llibre em captiva, l’estimo i mai el podré oblidar.

Deixo aquí uns versos que Humbert dedica a Lo cap al final del llibre:

 "Atenció: nena perduda. Es diu

Lo Haze. Cabells castanys. Llavis brillants.

La seva edat és cinc mil tres-cents dies.

Professió: cap o “comediant”.

On t’has ficat, on ets, Dolores Haze?

T’has amagat i no sé pas per què.

(Embarbussat, vaig per un laberint,

No en puc sortir, piulava l’estornell.)

El teu envol, cap a on s’encamina?

De quin teixit és la teva catifa?

Del teu capritx digue’m marca i model.

De quin color és ton màgic vehicle?

El teu heroi, és potser un saltimbanqui?

Ton príncep blau qui és? Vulgues parlar-me?

Dies divins i plàcides platges,

i cotxes, bars, i tu, la meva Carmen.

Els tocadiscs dels bars, quin mal de cap!

Encara estàs ballant? (Us veig tots dos,

texans gastats, camises amb sets,

i esteu ballant, i jo en el meu racó.)

L’home sortós ressegueix els Estats

Units sembrant la muller-criatura

a cada pas, un estat rere l’altre.

Qui no voldrà afavorir la natura?

Nina, joguet! Els seus ulls eren grisos.

Els vaig besar i mai no es van aclucar.

Que coneixeu el perfum Soleil Vert?

Sou de París, per casualitat?

“L’autre soir un air froid d’opéra m’alita:

Son félé-bien fol est qui s’y fie!

Il neige, le décor s’éscroule, Lolita!

Lolita, qu’ai-je fait de ta vie?

Agonitzant estic, Lolita Haze.

Remordiment i odi em fan morir.

Aixeco el puny de nou, el puny pelut,

i et sento el plor de nou, i et sento els crits.

Agent, agent, mireu qui va per allà....

sota el ruixat, vora l’aparador!

Mitjonets blancs porta la meva nena

que estimo tant i es diu Dolores, Lo.

Agent, agent mireu que són allà,

Dolores Haze i el seu enamorat!

Desenfundeu i seguiu aquell cotxe.

Bocaterrosa i cobriu-vos si us plau.

Atenció: s’ha perdut Dolly Haze.

Ulls color gris que no vacil·len mai.

Si fa no fa, pesa quaranta quilos;

fa un metre i mig des dels peus fins el cap.

Em sap greu, Lo, però em fa figa el cotxe,

el darrer tros és l’etapa més dura.

M’he estavellat en un rostoll mustiu,

ja tot serà fum, pols i floridura."