(sona el telèfon)
- Sí? Per qui toquen, les campanes?
- Lolita! Que no em coneixes?
- Emma, nena! Això sí que no m'ho esperava! L'altre dia vaig preguntar per tu al nostre amic comú, ja saps, en Bartleby, l'escrivent, però em va dir que tampoc no en sabia res: que era com si se t'hagués empassat el cor de les tenebres. Quina sorpresa! I què expliques, de nou? Com prova, la vida de casada?
- Oh, ni t'ho imagines... En Werther és un marit ideal. Ja érem els promesos més feliços del món, però ara que estem en ple matrimoni i que es posa a prova la nostra convivència, la nostra... educació sentimental, per dir-ho d'alguna manera, és com viure en una casa de nines. Tenim moments de guerra i pau, és clar, com tothom, però en general, no saps la divina comèdia que és estar casada amb aquest home!
- M'alegro de sentir-te dir això! T'he de confessar que em preocupava una mica que t'enduguessis un desengany... Ja se sap, és que a l'edat de la innocència en què estàs, de vegades una es fa grans esperances, però al final pot acabar amb les il·lusions perdudes i preguntant-se per què es va casar amb l'idiota aquell.
- T'asseguro que, de moment, no és pas el cas. Tinc molta sort d'haver-lo trobat, encara que ja saps que al principi em semblava un home sense atributs... Però no deixaven de ser manies, orgull i prejudici per part meva. I tu què? A veure si algun dia seràs tu, la dama de blanc, eh?
- Pots comptar... Jo, això meu, són cent anys de soletat, i ja veig que me n'esperen cent més!
- Quines coses de dir, així a sang freda... Ja veuràs com un dia d'aquests coneixeràs l'estrany que acabarà essent l'home de la teva vida! Però has de posar-hi de part teva: parla amb estranys, en un tren, per exemple... O si una nit d'hivern un viatger et pregunta una adreça desconeguda, emporta-te'l a casa, i... feu un viatge al fons de la nit! Oh, espera, i el professor aquell del casal d'avis que t'agradava tant? Aquell que deies que ensenyava amb amor i pedagogia...
- Va, calla, calla, que em fas venir la nàusea només de pensar-hi. Ja en sou de descarades, les donetes d'avui dia, ja...!
- Espero que comptis amb mi pel casament, eh? Que encara no he aconseguit estrenar aquells vestits nous que vaig comprar-me l'any passat a Marienbad, ja saps, el roig, i el negre... Oh, i pots comptar amb el meu home perquè sigui el senyor dels anells, eh, si necessites el padrí?
- No, el teu home ja deu tenir prou feina amb l'amansiment de l'harpia que ets! Jo també... Mira que agafar el telèfon a les amistats perilloses com tu... Va, val més que en comptes de dir bajanades m'expliquis com va anar, el viatge a l'Índia.
- Oh, i tant, que t'ho explicaré! De fet, t'ho deixaré llegir, perquè vaig endur-me el quadern gris i vaig apuntar-ho tot, perquè aquests dies no es convertissin en un Paradís perdut. Va ser tota una experiència! Jo mai no havia creuat el tròpic de càncer, i és tot un altre món. Un món feliç, no et pensis! És clar que els miserables de l'Índia ho són molt més que els d'aquí, però, malgrat tot... A Occident tenim les ànimes mortes, saps? Allà, la insostenible lleugeresa de l'ésser no se'n fa tant, d'insostenible. És un país espectacular, i no saps la transformació que hi he fet... Tot el dia a la carretera viatjant, nord i sud, i quan tornàvem a l'hotel, que estava davant del mar, sentíem la remor de les onades... Cada matí passejàvem fins al far. Oh, i vaig fer unes fotos! De les palmeres salvatges, dels trens plens de ratolins i d'homes, de les muntanyes, que no saps els cims borrascosos que tenen... A tu t'agradaria una que vaig fer pensant en tu, i que és el retrat d'una dama, ja te l'ensenyaré!
- Ah, sí, això t'anava a dir! Quan ens veiem? Jo, aquesta setmana, estic passant aquestes últimes tardes amb la Teresa, que ja saps que sempre m'explica la seva vida privada, però la veritat és que tinc ganes de veure't i que m'expliquis tot això, que hem d'anar a la recerca del temps perdut.
- Ja, jo també! Però... de fet, encara és d'hora, i tendra és la nit! Per què no ens veiem avui mateix?
- Ai, no, nena, avui no puc. És que estic esperant Godot, el meu lampista, que és polonès. És que l'altre dia les canonades van començar a fer el soroll i la fúria aquell que fan quan s'estan a punt d'espatllar, saps? Mira que no em passava des del 1984, quan encara vivia a la Plaça del Diamant, però ja m'ho conec, ja, i no tinc ganes que es repeteixi...
- D'acord, doncs. De fet jo estic cansada, també, que aquesta nit he dormit malament i ja se sap que la vida és son... Ens veiem demà?
- Sí, truca'm abans que es faci fosc i ja quedarem enteses!
- Molt bé, quedem així. Que acabi d'anar bé, el que queda del dia!
- Sí? Per qui toquen, les campanes?
- Lolita! Que no em coneixes?
- Emma, nena! Això sí que no m'ho esperava! L'altre dia vaig preguntar per tu al nostre amic comú, ja saps, en Bartleby, l'escrivent, però em va dir que tampoc no en sabia res: que era com si se t'hagués empassat el cor de les tenebres. Quina sorpresa! I què expliques, de nou? Com prova, la vida de casada?
- Oh, ni t'ho imagines... En Werther és un marit ideal. Ja érem els promesos més feliços del món, però ara que estem en ple matrimoni i que es posa a prova la nostra convivència, la nostra... educació sentimental, per dir-ho d'alguna manera, és com viure en una casa de nines. Tenim moments de guerra i pau, és clar, com tothom, però en general, no saps la divina comèdia que és estar casada amb aquest home!
- M'alegro de sentir-te dir això! T'he de confessar que em preocupava una mica que t'enduguessis un desengany... Ja se sap, és que a l'edat de la innocència en què estàs, de vegades una es fa grans esperances, però al final pot acabar amb les il·lusions perdudes i preguntant-se per què es va casar amb l'idiota aquell.
- T'asseguro que, de moment, no és pas el cas. Tinc molta sort d'haver-lo trobat, encara que ja saps que al principi em semblava un home sense atributs... Però no deixaven de ser manies, orgull i prejudici per part meva. I tu què? A veure si algun dia seràs tu, la dama de blanc, eh?
- Pots comptar... Jo, això meu, són cent anys de soletat, i ja veig que me n'esperen cent més!
- Quines coses de dir, així a sang freda... Ja veuràs com un dia d'aquests coneixeràs l'estrany que acabarà essent l'home de la teva vida! Però has de posar-hi de part teva: parla amb estranys, en un tren, per exemple... O si una nit d'hivern un viatger et pregunta una adreça desconeguda, emporta-te'l a casa, i... feu un viatge al fons de la nit! Oh, espera, i el professor aquell del casal d'avis que t'agradava tant? Aquell que deies que ensenyava amb amor i pedagogia...
- Va, calla, calla, que em fas venir la nàusea només de pensar-hi. Ja en sou de descarades, les donetes d'avui dia, ja...!
- Espero que comptis amb mi pel casament, eh? Que encara no he aconseguit estrenar aquells vestits nous que vaig comprar-me l'any passat a Marienbad, ja saps, el roig, i el negre... Oh, i pots comptar amb el meu home perquè sigui el senyor dels anells, eh, si necessites el padrí?
- No, el teu home ja deu tenir prou feina amb l'amansiment de l'harpia que ets! Jo també... Mira que agafar el telèfon a les amistats perilloses com tu... Va, val més que en comptes de dir bajanades m'expliquis com va anar, el viatge a l'Índia.
- Oh, i tant, que t'ho explicaré! De fet, t'ho deixaré llegir, perquè vaig endur-me el quadern gris i vaig apuntar-ho tot, perquè aquests dies no es convertissin en un Paradís perdut. Va ser tota una experiència! Jo mai no havia creuat el tròpic de càncer, i és tot un altre món. Un món feliç, no et pensis! És clar que els miserables de l'Índia ho són molt més que els d'aquí, però, malgrat tot... A Occident tenim les ànimes mortes, saps? Allà, la insostenible lleugeresa de l'ésser no se'n fa tant, d'insostenible. És un país espectacular, i no saps la transformació que hi he fet... Tot el dia a la carretera viatjant, nord i sud, i quan tornàvem a l'hotel, que estava davant del mar, sentíem la remor de les onades... Cada matí passejàvem fins al far. Oh, i vaig fer unes fotos! De les palmeres salvatges, dels trens plens de ratolins i d'homes, de les muntanyes, que no saps els cims borrascosos que tenen... A tu t'agradaria una que vaig fer pensant en tu, i que és el retrat d'una dama, ja te l'ensenyaré!
- Ah, sí, això t'anava a dir! Quan ens veiem? Jo, aquesta setmana, estic passant aquestes últimes tardes amb la Teresa, que ja saps que sempre m'explica la seva vida privada, però la veritat és que tinc ganes de veure't i que m'expliquis tot això, que hem d'anar a la recerca del temps perdut.
- Ja, jo també! Però... de fet, encara és d'hora, i tendra és la nit! Per què no ens veiem avui mateix?
- Ai, no, nena, avui no puc. És que estic esperant Godot, el meu lampista, que és polonès. És que l'altre dia les canonades van començar a fer el soroll i la fúria aquell que fan quan s'estan a punt d'espatllar, saps? Mira que no em passava des del 1984, quan encara vivia a la Plaça del Diamant, però ja m'ho conec, ja, i no tinc ganes que es repeteixi...
- D'acord, doncs. De fet jo estic cansada, també, que aquesta nit he dormit malament i ja se sap que la vida és son... Ens veiem demà?
- Sí, truca'm abans que es faci fosc i ja quedarem enteses!
- Molt bé, quedem així. Que acabi d'anar bé, el que queda del dia!
Les ones del teu discurs em porten a pensar en el final del viatge cap al far, on un dilluns o un dimarts em trobaré amb la senyora Dalloway i parlarem sobre els anys en els quals Orlando intentava construir la seva cambra pròpia prop de Kew Gardens, atès que estava gelós de l'habitació de Jacob. Però tot això queda entre els actes de la trama quotidiana i potser només es tracta d'una ficció moderna per a un lector comú.
ResponderEliminar(És francament divertit! Hauríem d'instaurar-ho com a nova escola post-post-avantguardista)