Chanel Nº Llibre

Tinc una teoria, segons la qual no hi ha res sobre (ni sota) la capa de la terra que en envellir faci tan bona olor com un llibre.

Pensem-hi, pensem en coses passant-se: els formatges? Com més podrits, més pestilents. Els vins? Al final, de tant fermentar, es tornen agres. Nosaltres? ... Val més que no en parlem i, sobretot, que no mencionem els cadàvers. Fins i tot un element tan inofensiu com l'aigua és una bufetada a l'olfacte si s'estanca massa temps. I fins i tot les flors, les meravelloses flors que barregem amb esperma de balena i fems de vaca per elaborar perfums caríssims, deixen de fer bona olor quan caduquen.

La norma general és que l'antigor va afegint tuf a les coses. En canvi, els llibres... Ah, els llibres són tota una altra cosa, la més aromàtica de les excepcions!

No he trobat mai cap volum antic o vell que no desprengui un perfum que, per mi, és més exquisit que cap altre del món: quan el tinc al nas, que no em parlin de pa calent ni d'herba acabada de segar. És una olor paperosa i delicada que no s'assembla a cap altra, una mica picant per la cola vetusta i una mica terrossa per la tinta resseca, i el millor de tot és quan a aquesta barreja s'hi afegeixen notes d'humitat. Si depengués de mi, els llibres vindrien amb una etiqueta: "conservar en lugar fresco y no seco", i així amb el temps tots quedarien impregnats d'aquell resclosit prometedor que ens porta a pensar, inevitablement, que en un llibre trobarem les respostes que busquem. Estic convençuda que, amb l'estímul olfactiu adequat, el títol o el tema del llibre es converteixen en merament decoratius, i "Dell ars practicarum hemossucladen cum sangonerum" o "Leprosem et pestiferos sui bubonicam sui neros as divinus castigem sucumbiam" ens podrien omplir d'inspiració per la nostra vida diària: la humitat i l'antigor, als llibres, els donen autoritat, i fan que ens creiem millors per escoltar què diuen (si apliquéssim el mateix principi a les persones, el món aniria com una seda, però això ja és un altre tema).

Però hi ha una cosa encara millor que un llibre humit: molts, llibres humits. Aquella flaire vampírica de soterrani atapeït, de pàgines ondulades i lloms desenganxats, amb la quantitat justa de xampinyonets decoratius... Una altra prova que estem fent malament les coses la tenim en què als supermercats no trobem un ambientador així, entre l'espígol de la Provença i les llimones del Carib.

És clar que, falta d'humitat, la polsegor tampoc no està gens malament. De fet, hi ha llibres (la Bíblia n'és un) que com més pols tinguin a sobre, millor; i els llibres polsosos tenen també un bouquet molt especial, una nota respectable, impertorbable i un puntet fantasmagòrica. Si les civilitzacions fessin olor, aquesta és sens dubte la que faria Europa, que és el continent amb més llibres polsosos del món. I a més, aquests volums esternudosos ofereixen una altra satisfacció, gairebé tan agradable com l'olfactiva: l'haver-se de rentar les mans després de la seva lectura. Acabar amb les puntes dels dits grisoses ens dóna el plaer inanerrable de saber amb tota seguretat que mereixem un lloc al calendari de les feines brutes, entre mecànics untats d'oli de motor i bombers plens de sutge... I si això hi sumem que a més a més hem fet treballar l'intel·lecte, no entenc que es puguin tenir problemes d'autoestima, francament.

Considerant tot això, una ànima més conspiranoide que la meva podria preguntar-se per què els llibres actuals fan una olor tan insípida i com mastegada, amb l'excepció dels bestsellers, que tenen un punt gomós una mica més interessant, encara que tampoc no és res de l'altre món. Es tracta d'un sabotatge per anestesiar-nos inconscientment el gust (o potser hauria de dir l'olfacte) pels bons llibres? Alguna organització governamental pretén anular-nos el sentit crític començant pels narius? És un parany perquè sucumbim al llibre electrònic i ens veiem presos de les seves inacabables actualitzacions?

Estic segura que una acurada reflexió al respecte podria donar lloc a teories apassionants. Si algú s'hi dedica, però, que tingui en compte un parell d'obstacles desconcertants: el primer és l'au fènix de les olors llibresques. És a dir, aquella flaire màgica que fan els llibres de text a principi de cada curs, que mor al juny i reneix el setembre de les pròpies cendres, que omple els estudiants d'expectatives any rere any, i que arriba al seu punt sublim quan es barreja amb la de l'aironfix. Si realment hi ha una conspiració per desalfabetitzar-nos, no pot ser que els llibres d'escola facin tan bona olor... Encara que, veient el seu preu i la seva ínfima qualitat pedagògica, potser és que ens trobem davant un enginyós muntatge de màrketing que també forma part de la trama. No ho sé.

I el segon dels obstacles són els còmics, que també destaquen aromàticament en aquest món inodor i asèptic. Els còmics, sobretot si, com ha de ser, vénen curosament preservats amb una funda de plàstic, fan una olor sorprenentment rotunda de paper saturat, que desvetlla els sentits i ens torna la fe. No és tan magnífica com la dels llibres de vell, però a nivell quantitatiu és igual de penetrant. Cal tenir en compte també aquesta excepció, doncs, que potser és una mostra més de l'esperit independent i rebel del còmic (un medi que sempre ha gaudit de més llibertat que el dels llibres sense dibuixos).

Com veiem, el tema de les olors dels llibres és una qüestió molt seriosa, a la qual no es dóna la importància que mereix. No només és possible enllaçar-la amb qüestions polítiques, històriques i socials, sinó que és la clau que ens permet respirar vertaderament una lectura i omplir-nos-en els pulmons. És veritat que, amb el mateix objectiu, les pàgines també poden fumar-se... Però això ja és una altra història.