"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)

23 oct 2014

Constantin Gannitus: visionari o víctima?

Constantin Gannitus, avui dia rarament conegut fora d’alguns cercles molt reduïts, fou el pare de la despotríquica literària, una disciplina que lamentablement també va començar a caure en desús a partir del seu traspàs, l’any 1863. Iconoclasta pensador, les seves idees no van ser sempre ben rebudes, i va sofrir el rebuig, la indignació i fins i tot l’ostracisme per part de molts dels seus contemporanis. Però si bé la seva tasca ha estat condemnada a l’oblit, no així la seva veu, que ha arribat indemne als nostres dies. Des d’aquí considerem que ha arribat l’hora de reivindicar-lo com a precursor.

Constantin Gannitus, circa 1860


Constantin Gannitus va néixer a Jena l’any 1827. Ja de ben petit va donar mostres de la inquietud intel·lectual que acabaria conformant la tasca de tota una vida, en decretar, per exemple, que les lectures de l’escola “eren molt avorrides”. Aquest incident, que va succeir tot just l’any 1836 i es troba relatat a la primera edició de les Gespräche mit Goethe  de J.P. Eckermann, va desaparèixer de les edicions posteriors, a mesura que un Gannitus adolescent s’enemistava irreversiblement amb les dues figures de Weimar a causa de declaracions com “Goethe és un pedant i Eckermann un llepaculs” (diari personal de Constantin Gannitus, 1842). Pocs mesos després, el febrer de 1843, escrivia: “he llegit The Raven, poema d’un tal Poe. M’havien dit que em faria por;  en fa tanta com un Pfannkuchen de vainilla”.

“La paraula és nova, però la forma és vella”, deia Montaigne sobre l’assaig. De la mateixa manera, és possible rastrejar actituds que podrien inscriure’s al corrent de la despotríquica literària abans i tot que Constantin Gannitus el consolidés com a tal, sense que sigui necessari anar gaire lluny: de Josephine von Grambel, àvia de Gannitus, es deia que havia deixat verda a la mateixa Mme de Staël, decretant que era “una vaca burra”. Implacable matriarca, va exercir una poderosa influència sobre el seu nét. En una carta de 1850, Gannitus, que s’havia traslladat a París, li exposava un interrogant que seria decisiu per al plantejament de la nova disciplina: “Per què conformar-se amb criticar quan hom pot despotricar?”.

Josephine von Grambel, figura maternal.
“Ets un carallot i estic segura que agafaràs sífil·lis”, replicava ella, que sempre va brindar-li un vigorós suport intel·lectual. Esperonat per aquest exemple i per les seves múltiples lectures, el visionari Gannitus va començar a donar forma a la despotríquica literària. Va dedicar-se, per exemple, a aprofundir en la lírica anglesa: “insofrible. Si llegeixo un altre poema sòmines sobre un llac, em llanço al primer que trobi”. “Balzac ha mort. I massa que ha tardat, el molt plasta”, escrivia aquell mateix any.


Aquella va ser l’època de formació, en la qual va anar forjant opinions negatives sobre un volum d’obres i autors més que remarcable. Intenta publicar, sense gaire èxit, Schopenhauer es podria pentinar (1853),  Parnasse, my ass (1854) i Flaubert fa adormir les pedres (1857). En canvi, Per què Baudelaire fa fàstic (1860) va tenir una modesta acollida, sobretot entre els primers decadentistes. Però no va ser fins el 1862, el mateix any de la publicació de Els miserables (“hi ha més gafes per pàgina que a les necrològiques d’un diari”, en fou la seva opinió), que va acunyar, en el seu tractat teòric Així rebentin, el terme que definiria la seva particular visió de la literatura, i que el convertiria en el pare d'aquesta branca de la crítica.

"Si despotricar és un grau més que criticar, també la despotríquica literària serà superior a la crítica literària", anunciava orgullós per carta a una ja centenària Josephine von Grambel. "Deixa't estar de merdes i busca't una feina normal" fou la seva entusiàstica resposta, "Et moriràs de gana, gandul".

Tot i que el veredicte resultà ser inexacte, l'estirabot de l'àvia contenia alguna cosa de profètic: uns mesos més tard, Constantin Gannitus moria enverinat. La causa de la seva mort prematura estava en uns amaretti (eren els seus dolços preferits, segons confien els germans Goncourt al seu Journal, abans de titllar-lo de "panoli insuportable"), intoxicats amb estricnina per una mà encara avui desconeguda. "Hauria pogut ser qualsevol", deia el titular de Le Monde que féu ressó del succés.

Rebutjat durant tota la seva vida per una societat que li feia el buit (Villiers de l'Isle-Adam, per exemple, basà posteriorment un dels seus Contes cruels en el relat de com el va convidar a sopar una vegada per no fer-ho mai més), després de la seva mort el nom de Constantin Gannitus es convertí en un exemple de com, de vegades, la història es mostra desagraïda amb aquells que han contribuït a donar-li forma, i no obtingué mai el reconeixement que mereixeria en el camp dels estudis literaris. Fou, malgrat tot, un intel·lectual avant la lettre que forjà opinions represes posteriorment per veus més reconegudes, i que han aconseguit fer-se un lloc merescut en l'imaginari col·lectiu.

Les seves despulles foren retornades a la seva Jena natal, on reposa, i el missatge lúcid del seu epitafi segueix ressonant a través dels segles, desafiant i contundent com el primer dia:

"Que us bombin a tots".

No hay comentarios:

Publicar un comentario