Constantin Gannitus, avui dia rarament conegut fora d’alguns cercles molt
reduïts, fou el pare de la despotríquica literària, una disciplina que
lamentablement també va començar a caure en desús a partir del seu traspàs,
l’any 1863. Iconoclasta pensador, les seves idees no van ser sempre ben
rebudes, i va sofrir el rebuig, la indignació i fins i tot l’ostracisme per
part de molts dels seus contemporanis. Però si bé la seva tasca ha estat
condemnada a l’oblit, no així la seva veu, que ha arribat indemne als nostres
dies. Des d’aquí considerem que ha arribat l’hora de reivindicar-lo com a
precursor.
Constantin Gannitus, circa 1860 |
Constantin Gannitus va néixer a Jena l’any 1827. Ja de ben petit va donar
mostres de la inquietud intel·lectual que acabaria conformant la tasca de tota
una vida, en decretar, per exemple, que les lectures de l’escola “eren molt avorrides”. Aquest incident,
que va succeir tot just l’any 1836 i es troba relatat a la primera edició de
les Gespräche mit Goethe de J.P. Eckermann, va desaparèixer de les
edicions posteriors, a mesura que un Gannitus adolescent s’enemistava
irreversiblement amb les dues figures de Weimar a causa de declaracions com “Goethe és un pedant i Eckermann un llepaculs”
(diari personal de Constantin Gannitus, 1842). Pocs mesos després, el febrer de
1843, escrivia: “he llegit The Raven,
poema d’un tal Poe. M’havien dit que em faria por; en fa tanta com un Pfannkuchen de vainilla”.
“La paraula és nova, però la forma
és vella”, deia Montaigne sobre
l’assaig. De la mateixa manera, és possible rastrejar actituds que podrien
inscriure’s al corrent de la despotríquica literària abans i tot que Constantin
Gannitus el consolidés com a tal, sense que sigui necessari anar gaire lluny: de
Josephine von Grambel, àvia de Gannitus, es deia que havia deixat verda a la
mateixa Mme de Staël, decretant que era “una
vaca burra”. Implacable matriarca, va exercir una poderosa influència sobre
el seu nét. En una carta de 1850, Gannitus, que s’havia traslladat a París, li exposava
un interrogant que seria decisiu per al plantejament de la nova disciplina: “Per què conformar-se amb criticar quan hom
pot despotricar?”.
Josephine von Grambel, figura maternal. |
Aquella va ser l’època de formació, en la qual va anar forjant opinions
negatives sobre un volum d’obres i autors més que remarcable. Intenta publicar,
sense gaire èxit, Schopenhauer es podria
pentinar (1853), Parnasse, my ass (1854) i Flaubert fa adormir les pedres (1857). En canvi, Per què Baudelaire fa fàstic (1860) va tenir una modesta acollida, sobretot entre els primers decadentistes. Però
no va ser fins el 1862, el mateix any de la publicació de Els miserables (“hi ha més
gafes per pàgina que a les necrològiques d’un diari”, en fou la seva opinió),
que va acunyar, en el seu tractat teòric Així rebentin, el terme que definiria la seva particular visió de la
literatura, i que el convertiria en el pare d'aquesta branca de la crítica.
"Si despotricar és un grau més que criticar, també la despotríquica literària serà superior a la crítica literària", anunciava orgullós per carta a una ja centenària Josephine von Grambel. "Deixa't estar de merdes i busca't una feina normal" fou la seva entusiàstica resposta, "Et moriràs de gana, gandul".
Tot i que el veredicte resultà ser inexacte, l'estirabot de l'àvia contenia alguna cosa de profètic: uns mesos més tard, Constantin Gannitus moria enverinat. La causa de la seva mort prematura estava en uns amaretti (eren els seus dolços preferits, segons confien els germans Goncourt al seu Journal, abans de titllar-lo de "panoli insuportable"), intoxicats amb estricnina per una mà encara avui desconeguda. "Hauria pogut ser qualsevol", deia el titular de Le Monde que féu ressó del succés.
Rebutjat durant tota la seva vida per una societat que li feia el buit (Villiers de l'Isle-Adam, per exemple, basà posteriorment un dels seus Contes cruels en el relat de com el va convidar a sopar una vegada per no fer-ho mai més), després de la seva mort el nom de Constantin Gannitus es convertí en un exemple de com, de vegades, la història es mostra desagraïda amb aquells que han contribuït a donar-li forma, i no obtingué mai el reconeixement que mereixeria en el camp dels estudis literaris. Fou, malgrat tot, un intel·lectual avant la lettre que forjà opinions represes posteriorment per veus més reconegudes, i que han aconseguit fer-se un lloc merescut en l'imaginari col·lectiu.
Les seves despulles foren retornades a la seva Jena natal, on reposa, i el missatge lúcid del seu epitafi segueix ressonant a través dels segles, desafiant i contundent com el primer dia:
"Que us bombin a tots".
Tot i que el veredicte resultà ser inexacte, l'estirabot de l'àvia contenia alguna cosa de profètic: uns mesos més tard, Constantin Gannitus moria enverinat. La causa de la seva mort prematura estava en uns amaretti (eren els seus dolços preferits, segons confien els germans Goncourt al seu Journal, abans de titllar-lo de "panoli insuportable"), intoxicats amb estricnina per una mà encara avui desconeguda. "Hauria pogut ser qualsevol", deia el titular de Le Monde que féu ressó del succés.
Rebutjat durant tota la seva vida per una societat que li feia el buit (Villiers de l'Isle-Adam, per exemple, basà posteriorment un dels seus Contes cruels en el relat de com el va convidar a sopar una vegada per no fer-ho mai més), després de la seva mort el nom de Constantin Gannitus es convertí en un exemple de com, de vegades, la història es mostra desagraïda amb aquells que han contribuït a donar-li forma, i no obtingué mai el reconeixement que mereixeria en el camp dels estudis literaris. Fou, malgrat tot, un intel·lectual avant la lettre que forjà opinions represes posteriorment per veus més reconegudes, i que han aconseguit fer-se un lloc merescut en l'imaginari col·lectiu.
Les seves despulles foren retornades a la seva Jena natal, on reposa, i el missatge lúcid del seu epitafi segueix ressonant a través dels segles, desafiant i contundent com el primer dia:
"Que us bombin a tots".
No hay comentarios:
Publicar un comentario