El Gran Scott

Borges va dir de les obres d'Oscar Wilde que són les úniques que tenen el sabor del xampany. Però s'equivocava, o s'oblidava d'un escriptor que estic segura que a Wilde li hauria encantat conèixer: Francis Scott Fitzgerald. Les seves obres també deixen un regust bombollejant de xampany francès, servit molt fred en copes de cristall tallades i pres amb els llavis pintats de color corall...

I són una meravella. Començant per "Aquest costat del paradís" i acabant per "Tendra és la nit", passant naturalment per "El gran Gatsby" i els seus contes tan eteris, em costa pensar en un estil on la bellesa inherent a la tragèdia i la tragèdia inherent a la bellesa hi siguin més presents: llegir una novel·la de Scott Fitzgerald és com trobar-se algú que té els ulls molt brillants i pensar-se que és d'alegria, quan de fet és perquè s'està aguantant les llàgrimes. Els seus personatges ("bells i maleïts") són com papallones, les seves idees són com notes d'una arpa, i les seves paraules són orquídies, magnòlies i glicines... I al darrere de tot això només hi ha un desesperat no-res.

He llegit poques coses tan tristes i precioses com "El gran Gatsby", i cap tan tràgica com "Aquest costat del paradís": aquests dos llibres són com els atrapasomnis on van quedar enganxades les fantasies de tota l'era del Jazz, i és una sort indescriptible que hi hagués un Scott Fitzgerald per a transcriure-les. Així, ara sabem que els feliços anys vint no van ser només una època d'hedonisme, desvergonyiment i diversions, sinó també una manera trencada de veure el món... I no és possible entendre per què Gertrude Stein dóna als seus escriptors l'epítet de "Generació perduda" sense entendre abans què significa ser un "cínic idealista" com Amory Blaine o tenir, com Jay Gatsby, "la ferma convicció que la gran roca del món està sòlidament assentada sobre les ales d'una fada".

Scott Fitzgerald és un dels meus escriptors preferits, i potser per això em costa dir-ne res més: com diu Lope de Vega, "quien lo probó lo sabe"... I qui no, doncs no, i tampoc no ho sabrà per més que m'esforci a explicar-ho. Però m'agradaria apuntar que l'època estripada en què va viure no era pas tan diferent de la nostra, i que llegir Scott Fitzgerald és, dolorosament, llegir la nostra pròpia generació... Amb la diferència que, ara no, ja ningú no escriu obres que tinguin el sabor del xampany, ni la delicadesa d'un petó, ni la fragància d'una posta de sol en un jardí, ni sembla adonar-se, com Gatsby, "que una rosa és una cosa molt grotesca".