Homofonia

El món de la literatura és infinit però no tant, de manera que està ple de correspondències, repeticions, paral·lelismes, ecos i recurrències. Estudiar-les és absolutament fascinant, gairebé tan divertit com el més divertit que se us pugui acudir (per exemple, jugar al paintball amb un orangutan, un pterodàctil i Groucho Marx, tots vestits d'època, en un tobogan d'espiral que va a a parar a un riu de xocolata desfeta), però trobar-se-les per casualitat, en noms propis que no són tan propis, pot crear confusió i provocar danys irreversibles a l'escorça cerebral: confondre Auster i Austen pot ser molt perillós, així com equivocar-se entre Borges i Forges. Thomas Bernhardt i Thomas Bertram s'assemblen tant entre ells com Harold Bloom a Leopold Bloom, Italo Calvino i Italo Svevo tenen poc a veure i... no, Schiller, Schlegel, Schelling i Shelley no eren la mateixa persona.

Però cap d'aquestes confusions és tan terrible com la que em va passar fa relativament poc... Una nit de tempesta en què bufava un vent que semblava venir de les entranyes mateixes de Satanàs i assotava els cadàvers penjats de les branques dels arbres despullats, entre corbs que grallaven "Nevermore" i laments d'animes condemnades fent xerricar cadenes rovellades...

Una amiga meva, fent referència a una altra noia que coneixem, i que anomenaré Pancràcia Espaminonda per mantenir-la en l'anonimat, em va dir, amb les paraules supurant-li d'horror:

- Saps què s'està llegint, la Pancràcia Espaminonda? I que se'l llegeixi no és el pitjor, el pitjor és que li encanta! I algun dia vol ser professora de literatura! És espantós que el futur de les lletres es trobi en mans de gent amb tan mal gust! Execrable! Lamentable! Abominable!

- No, què?

La meva amiga va fer una pausa dramàtica...

- Spinoza, s'està llegint. I diu que li ha semblat més bo que Dickens!

I jo, inconscient de mi, jo, vaig riure, sense saber que era la meva última rialla d'innocent de cor...

- Home, però... M'havies espantat... Spinoza? Però si l'últim cop estava llegint Paulo Coelho, la Pancràcia Espaminonda! Quina millora! És veritat que parla massa de Déu i totes aquestes tonteries, però va ser molt avançat, per l'època! I era un dels grans! Que Spinoza va influir en Hegel, no fotem...!

I aleshores, la meva amiga em va dirigir una mirada de profunda commiseració i, amb un to que hauria fet glaçar la sang a les venes dels més valents, va pronunciar les paraules fatals...

- No, no... No parlava de Baruch Spinoza. Parlava d'Albert Espinosa.

- ... ... ...