Les Badallades Líriques

Aquí els tenim, en plena rauxa romàntica

Wordsworth i Coleridge eren amics, molt amics, amiquíssims: eren el Tintín i el Capità Haddock de principis del s. XIX anglès. Junts feien excursions a llacs, contemplaven el paisatge, compartien les visions produïdes per l'opi, introduïen el moviment romàntic a Anglaterra i tenien llargues converses, probablement insuportables, sobre poesia i misticisme.

 I d'entre les mil aventures plenes d'emoció que vivien els dos amics, cal destacar, l'any 1798, la publicació de les Lyrical Ballads, en català Badallades líriques (fent referència, el títol, a l'efecte que provoquen en el lector). Encara que de tots dos, devia ser Wordsworth qui estava més entusiasmat amb la idea, ja que Coleridge només va aportar quatre dels poemes (els més llargs, tot s'ha de dir. Devien repartir-s'ho per paraules, i no per títols).

Se suposa que aquest cèlebre recull marca un abans i un després en la història de la literatura anglesa, perquè no s'havia publicat mai res tan avorrit , perquè el fet que es publiqués sota el títol de Balades líriques i no hi apareguessin ni balades, ni lirismes, va causar una commoció terrible en el públic de l'època, que tenia la pell molt més fina que el del nostre curat d'espants segle XXI.

Aquest parell eren així de provocadors, i a més d'aquest inconcebible atreviment, també van fer servir un llenguatge planer (anaven molt al gra, sí, com es pot veure al pròleg de quinze pàgines), i temes quotidians del dia a dia, com són ara una conversa amb un rossinyol o la descripció d'una mare boja que té una relació força sospitosa amb el seu fill (... com deia: quotidians, del dia a dia).

I a més de tot això, per demostrar que eren progres i revolucionaris, provocació entre les provocacions: van basar els seus poemes en la poesia popular que s'entretenien recitant els camperols, els pastors, els pescadors, i totes les varietats possibles de baixa extracció social.

És a partir d'aquest últim argument que, basant-me en la lectura (realitzada contra la meva voluntat) de l'obra, només puc establir dues hipòtesis possibles:

•  La primera: que van mentir descaradament per fer-se els guais.
•  I la segona: que, cas que diguessin la veritat, avui en dia la xusma la classe obrera ja no és el que era (probablement per culpa de Marx i totes les males interpretacions que se'n van fer).

Si no, no ho entenc! Com és possible que aleshores la poesia popular fos d'aquest tipus:

                                         "How rich the wave, in front, imprest
                                          With evening-twilight's summer hues,
                                          While, facing thus the crimson west,
                                          The boat her silent path pursues!
                                          And see how dark the backward stream!
                                          A little moment past, so smiling!
                                          And still, perhaps, with faithless gleam,
                                          Some other loiterer beguiling."

... quan el mateix experiment, realitzat als nostres temps, ens donaria més aviat joies com la que segueix?! 

                                                   "Teta que cubre la mano,
                                                    más que teta, es grano;
                                                    teta que la mano no cubre,
                                                    no es teta, que es ubre."

Definitivament, no, no ho entenc.

Això sí: estic segura que les Lyrical Ballads haguessis estat molt més entretingudes, si aquell parell de fleumes haguessin anat a preguntar als paletes adequats!