En un món perfecte, per la televisió només farien pel·lícules escandinaves. Tots escoltaríem Mozart, vestiríem d'Armani i quedaríem els divendres a la nit per anar al museu. A les escoles, una de les lectures obligatòries per a P-5 seria "Finnegan's wake", encara que la majoria de nens ja l'hauria llegit a casa pel seu compte. Les màquines dispensadores repartirien Moët Chandon, viuríem en edificis de Frank Lloyd Wright i no diríem mai paraulotes.
És una sort, doncs, que no visquem en un món així. En primer lloc, si fos el cas, estic segura que no em deixarien sortir al carrer, ja que ni sóc de raça ària ni tinc els membres proporcionats segons el nombre d'or (tot i que, ara que hi penso, no m'he parat mai a comprovar-ho!). I en segon lloc, hauria de renunciar a molts dels petits plaers que més adoro, i que només m'ofereix aquest imperfecte món nostre: les pel·lícules de Bollywood, les canciones del verano, les sèries sudamericanes, les meves estimades sabates de xarol vermelles amb estampat de serp, els còmics de Mortadelo, les gominoles fetes de petroli i química...
I sobretot, els llibres dolents!
Perquè, sí, sóc una ferma defensora dels mals llibres. Aquelles novel·les sensacionalistes i enganxoses, tan adequades per llegir a la platja, que moltes vegades han estat algun moment en alguna llista de "més venuts", que després del seu moment de glòria acaben regalant amb el diari, que s'obliden al cap de dos dies i que algú ha fet i deixat estar: m'encanten! Sí, estan mal escrites. Sí, les llegeixen milions de persones. No, no aporten absolutament res. Però és que a aquests arguments també puc al·legar que Dostoievski escrivia de pena, que al seu moment la gent feia cua a les llibreries per comprar la nova novel·la de Dickens o de Victor Hugo, i que, ben mirat, llegir "El discurs del mètode" tampoc no aporta absolutament res, més que una manera més de passar el temps en aquest planeta.
Així que, sempre que em cau a les mans algun d'aquests llibres que els anglesos anomenen, gràficament, "pageturners", m'ho passo d'allò més bé refrescant-me de tant Beckett i tant Flaubert entre les seves pàgines, i crec que no hi ha una millor manera d'apreciar la literatura realment bona que tenir referents amb què comparar-la. És més, estic segura que no es pot trobar ni un sol lector que no comencés a estimar la lectura perquè en algun moment va quedar captivat per una història ben superficial i planera que ara segurament li semblaria una porqueria.
Hi ha crítics a qui els best sellers posen de mal humor: bé, pitjor per a ells. Personalment, prefereixo un llibre pensat únicament per a vendre exemplars com xurros que una obra mediocre plena de pretensions... I per posar un exemple, em treu més improperis i renecs el suplement de "cultura" de La Vanguardia, que cada setmana està més vergonyosament mal escrit, que no pas un nou llançament del senyor Dan Brown al món editorial.
Dit això, és més que probable que en aquest blog critiqui molts best sellers. Cert: per alguna raó, molts dels llibres que m'han avorrit, desagradat o semblat directament lamentables han fet arribar a l'èxtasi riuades de lectors, sense que jo aconsegueixi entendre'n ni remotament el per què. Però si he escrit aquesta (preventiva) entrada, és per deixar clar que el que jo pensi i digui no és més que la meva opinió personal, tan legítima com qualsevol altra, i que, com deixa clar Daniel Pennac a "Comme un roman", tanta llibertat es té de llegir com de no llegir, com d'opinar, com de mantenir la boca tancada, i que ja està bé de tantes susceptibilitats, home!
(Podeu consultar aquí els seus "Drets imprescriptibles del lector", que a més de ser genials per si sols, estan il·lustrats adorablement per Quentin Blake)
És una sort, doncs, que no visquem en un món així. En primer lloc, si fos el cas, estic segura que no em deixarien sortir al carrer, ja que ni sóc de raça ària ni tinc els membres proporcionats segons el nombre d'or (tot i que, ara que hi penso, no m'he parat mai a comprovar-ho!). I en segon lloc, hauria de renunciar a molts dels petits plaers que més adoro, i que només m'ofereix aquest imperfecte món nostre: les pel·lícules de Bollywood, les canciones del verano, les sèries sudamericanes, les meves estimades sabates de xarol vermelles amb estampat de serp, els còmics de Mortadelo, les gominoles fetes de petroli i química...
I sobretot, els llibres dolents!
Perquè, sí, sóc una ferma defensora dels mals llibres. Aquelles novel·les sensacionalistes i enganxoses, tan adequades per llegir a la platja, que moltes vegades han estat algun moment en alguna llista de "més venuts", que després del seu moment de glòria acaben regalant amb el diari, que s'obliden al cap de dos dies i que algú ha fet i deixat estar: m'encanten! Sí, estan mal escrites. Sí, les llegeixen milions de persones. No, no aporten absolutament res. Però és que a aquests arguments també puc al·legar que Dostoievski escrivia de pena, que al seu moment la gent feia cua a les llibreries per comprar la nova novel·la de Dickens o de Victor Hugo, i que, ben mirat, llegir "El discurs del mètode" tampoc no aporta absolutament res, més que una manera més de passar el temps en aquest planeta.
Així que, sempre que em cau a les mans algun d'aquests llibres que els anglesos anomenen, gràficament, "pageturners", m'ho passo d'allò més bé refrescant-me de tant Beckett i tant Flaubert entre les seves pàgines, i crec que no hi ha una millor manera d'apreciar la literatura realment bona que tenir referents amb què comparar-la. És més, estic segura que no es pot trobar ni un sol lector que no comencés a estimar la lectura perquè en algun moment va quedar captivat per una història ben superficial i planera que ara segurament li semblaria una porqueria.
Hi ha crítics a qui els best sellers posen de mal humor: bé, pitjor per a ells. Personalment, prefereixo un llibre pensat únicament per a vendre exemplars com xurros que una obra mediocre plena de pretensions... I per posar un exemple, em treu més improperis i renecs el suplement de "cultura" de La Vanguardia, que cada setmana està més vergonyosament mal escrit, que no pas un nou llançament del senyor Dan Brown al món editorial.
Dit això, és més que probable que en aquest blog critiqui molts best sellers. Cert: per alguna raó, molts dels llibres que m'han avorrit, desagradat o semblat directament lamentables han fet arribar a l'èxtasi riuades de lectors, sense que jo aconsegueixi entendre'n ni remotament el per què. Però si he escrit aquesta (preventiva) entrada, és per deixar clar que el que jo pensi i digui no és més que la meva opinió personal, tan legítima com qualsevol altra, i que, com deixa clar Daniel Pennac a "Comme un roman", tanta llibertat es té de llegir com de no llegir, com d'opinar, com de mantenir la boca tancada, i que ja està bé de tantes susceptibilitats, home!
(Podeu consultar aquí els seus "Drets imprescriptibles del lector", que a més de ser genials per si sols, estan il·lustrats adorablement per Quentin Blake)
Genial, res més a dir!
ResponderEliminar