JOANA

Érem amb la Núria a l’Fnac que hi ha a Plaça Catalunya. I a l’estanteria de poesia en català n’he tret l’últim llibre de Joan Margarit.

R: Aquest últim llibre d’ell fa uns quants dies que el vaig fullejar i em va agradar molt! Mira que abans n’havia llegit algun altre de seu però no m’havia acabat de convèncer.
N: A si? Aiam (agafa el llibre i començar a llegir)  Oh! Mira aquest!

Em continuat llegint poemes del seu llibre Es perd la senyal, estaven molt bé però desprenien una tristesa titànica i vellesa acompanyada de paraules belles.  Llegíem en silenci els poemes i cada cop havíem de passar la pàgina més ràpid. Era com si el pes dels  versos d’un home que ens supera en edat i experiència volguessin encaixar amb el nostre horitzó encara jove i esperançat. El puzle no acabava de donar-se, -encara ens queda per entendre del tot tals sensacions-,  però sabíem que allà hi havia més que poemes.

El pitjor de tot ha vingut després. Quan la Núria ha agafat un altre llibre seu, Joana.
 Hi ha poemes escrits amb el cap, d’altres escrits amb els budells, i d’altres amb cul...
Però de tant en tant n’hi ha que estan escrits amb el cor, de debò. Aquests són fàcils d’identificar perquè són els únics capaços de fer-te marxar de l’Fnac amb els ulls vermells.

Joana és cor i llàgrimes.