Tant si s'és defensor del determinisme com si no, és impossible no adonar-se que algú amb un nom com Amado Nervo només tenia dues opcions a la vida: o treballar en un plató de Telecinco donant consells de moda a senyores siliconades... o dedicar-se a escriure poemes com aquest:
El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo.
Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras.
El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.
Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!
Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.
El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.
El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.
Per circumstàncies personals, geogràfiques i temporals (com ara el minúscul detall que encara no havia estat inventada la tele escombraries), va escollir la segona opció. I tots els amants de les lletres hauríem d'esclatar d'agraïment que fos així! No us encanta, que existeixi un poema com aquest?
Si no us vénen ganes de prorrompre en aplaudiments davant d'aquesta obra mestra, és perquè no l'heu llegida bé. De manera que permeteu-me una lectura una mica més detallada del text: us heu fixat bé en l'expressió "notas de Beethoven vibrando en cada rayo sus inefables cosas"? És un exemple sublim d'exactitud: com són les coses, si no inefables? Què és inefable, si no les coses? Ah, i què és més inefable que un poema que comença amb una estrofa tan prometedora...?
Per sort, la resta del poema fa justícia als primers versos, per més insuperables que semblessin: ja tenim la llum, la lluna plena, Beethoven, coses inefables i una extensió de roses... i a més a més s'hi afegeixen unes fuentes cristalinas que, en un altre prodigi d'exactitud, salten per les carenes... cristalinas, com no podia ser d'altra manera. Que quedi ben clar com són, no fos cas que algú es pogués confondre. En mètrica, aquesta figura res el nom de "novoliescaldoduestasses", i és un recurs que potencia la fixació d'una imatge concreta a la ment del lector, a més de tenir potents efectes mnemotècnics (Gertrude Stein el fa servir al seu poema "a rose is a rose is a rose is a rose", però aquí veiem com Amado Nervo va ser-ne un genial precursor).
Passaré la tercera estrofa molt per sobre, tot i les possibilitats infinites que m'ofereixen els arpegios nunca jamás oídos i, sobretot, l'expressió éxtasis de tus ojos, perquè he de reconèixer que estic impacient per arribar a la quarta estrofa, que per mi representa el punt àlgid del poema:
Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!
És que és perfecte. No hi sobra ni una paraula. Cual rubias hermanitas irán las margaritas? I agafades de la mà? Per monts i prades, lluint... "golas cándidas"?! Que no sé què són, però que sigui el que sigui ha de ser per força digne de veure. Aquí el poeta aconsegueix que el lector es solidaritzi plenament amb la seva causa, creant unes expectatives tals que és impossible no pensar: "Jo això ho vull veure! Va, noia, estima'l, estima'l!" (que ja és irònic dir-se Amado i no ser correspost, també!).
He de confessar que, cada cop que llegeixo aquesta estrofa, al meu cap sona amb una veu molt més aguda del que és normal. I que l'he llegida tantes vegades, que me l'he acabat aprenent de memòria. I que l'"Apasionadamente!" final és com la cirereta del pastís en la peça de confiteria més adequadament ensucrada que pugui imaginar-me, com la traca final d'un espectacle de focs artificials o com la pregunta tonta feta a la classe més greu de la matèria més seriosa amb el professor més sever del món: un d'aquells condiments que aconsegueixen regenerar-me la fe en la vida en general. El món no pot estar tan malament com diuen, si segueixen existint versos així.
El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.
No és increïble, com aconsegueix sonar fúcsia? Els decadentistes haurien envejat profundament aquesta capacitat sinestèsica!
I ara, en sèrio: jo m'enamoraria d'un home que escriu aquestes coses. Temporalment, és clar, i amb una forma d'amor basada principalment en la diversió, però me n'enamoraria. I després el presentaria a un parell de pressumptes poetes que conec, igual de pretensiosos, i estic segura que tindrien tantes coses en comú i una conversa tan memorable, i seria tan i tan divertit veure'ls junts... que l'única cosa prudent aleshores seria marxar corrents, arraulir-se en un racó el més allunyat possible, tapar-se les orelles ben fort... i esperar l'explosió!
El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo.
Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras.
El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.
Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!
Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.
El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.
El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.
Per circumstàncies personals, geogràfiques i temporals (com ara el minúscul detall que encara no havia estat inventada la tele escombraries), va escollir la segona opció. I tots els amants de les lletres hauríem d'esclatar d'agraïment que fos així! No us encanta, que existeixi un poema com aquest?
Si no us vénen ganes de prorrompre en aplaudiments davant d'aquesta obra mestra, és perquè no l'heu llegida bé. De manera que permeteu-me una lectura una mica més detallada del text: us heu fixat bé en l'expressió "notas de Beethoven vibrando en cada rayo sus inefables cosas"? És un exemple sublim d'exactitud: com són les coses, si no inefables? Què és inefable, si no les coses? Ah, i què és més inefable que un poema que comença amb una estrofa tan prometedora...?
Per sort, la resta del poema fa justícia als primers versos, per més insuperables que semblessin: ja tenim la llum, la lluna plena, Beethoven, coses inefables i una extensió de roses... i a més a més s'hi afegeixen unes fuentes cristalinas que, en un altre prodigi d'exactitud, salten per les carenes... cristalinas, com no podia ser d'altra manera. Que quedi ben clar com són, no fos cas que algú es pogués confondre. En mètrica, aquesta figura res el nom de "novoliescaldoduestasses", i és un recurs que potencia la fixació d'una imatge concreta a la ment del lector, a més de tenir potents efectes mnemotècnics (Gertrude Stein el fa servir al seu poema "a rose is a rose is a rose is a rose", però aquí veiem com Amado Nervo va ser-ne un genial precursor).
Passaré la tercera estrofa molt per sobre, tot i les possibilitats infinites que m'ofereixen els arpegios nunca jamás oídos i, sobretot, l'expressió éxtasis de tus ojos, perquè he de reconèixer que estic impacient per arribar a la quarta estrofa, que per mi representa el punt àlgid del poema:
Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
 |
| La, laralalà, la la larà! |
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!
És que és perfecte. No hi sobra ni una paraula. Cual rubias hermanitas irán las margaritas? I agafades de la mà? Per monts i prades, lluint... "golas cándidas"?! Que no sé què són, però que sigui el que sigui ha de ser per força digne de veure. Aquí el poeta aconsegueix que el lector es solidaritzi plenament amb la seva causa, creant unes expectatives tals que és impossible no pensar: "Jo això ho vull veure! Va, noia, estima'l, estima'l!" (que ja és irònic dir-se Amado i no ser correspost, també!).
He de confessar que, cada cop que llegeixo aquesta estrofa, al meu cap sona amb una veu molt més aguda del que és normal. I que l'he llegida tantes vegades, que me l'he acabat aprenent de memòria. I que l'"Apasionadamente!" final és com la cirereta del pastís en la peça de confiteria més adequadament ensucrada que pugui imaginar-me, com la traca final d'un espectacle de focs artificials o com la pregunta tonta feta a la classe més greu de la matèria més seriosa amb el professor més sever del món: un d'aquells condiments que aconsegueixen regenerar-me la fe en la vida en general. El món no pot estar tan malament com diuen, si segueixen existint versos així.
El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.
No és increïble, com aconsegueix sonar fúcsia? Els decadentistes haurien envejat profundament aquesta capacitat sinestèsica!
I ara, en sèrio: jo m'enamoraria d'un home que escriu aquestes coses. Temporalment, és clar, i amb una forma d'amor basada principalment en la diversió, però me n'enamoraria. I després el presentaria a un parell de pressumptes poetes que conec, igual de pretensiosos, i estic segura que tindrien tantes coses en comú i una conversa tan memorable, i seria tan i tan divertit veure'ls junts... que l'única cosa prudent aleshores seria marxar corrents, arraulir-se en un racó el més allunyat possible, tapar-se les orelles ben fort... i esperar l'explosió!
Jaajajajajjajajajajjajajajajajjajajajaja immillorable seria la paraula correcta!
ResponderEliminarDe ben segur que aquest bon Amado Nervo les tenia totes escandalitzades amb versos tant obscens! ajajajjajajajajja