Las nubes se levantan, los pájaros cantan!

Sembla que he tardat deu dies més del compte a adonar-me'n, però... ha arribat l'abril! El més líric de tots els mesos! O és que hi ha algú (i no sé com goso tenir aquest indigne dubte, si estic segura que a la humanitat sencera li passa) que pugui mirar la nova fulla del calendari i no recordar el començament de "The waste land", en què T. S. Eliot afirma que "April is the cruellest month"? O aquella expressió magnífica de cummings, que es refereix a "the greatest of all magicians (whom you and i sometimes call april)"? O aquell vers de Màrius Torres que ens recorda que "la rosa, que és bella i humil, creu en la immortalitat de l'abril"?

És evident que, de tots els mesos de l'any, aquest és el preferit dels poetes, que mai no han destacat per la seva imparcialitat. Així que la meva benvolguda col·lega i jo hem decidit que, per mostrar-los el nostre suport, i també a l'efervescència primaveral, durant aquest mes els dedicarem totes les entrades del blog!

Ens omple d'alegria,

parlar de la poesia!

La qual cosa és una idea arriscada, ja ho reconec. Per més gruixudes que siguin les parets d'una bombolleta, és bastant impossible no adonar-se de les corredisses precipitades al lavabo (o a la paperera més propera) que pot provocar la sola paraula "poesia", i jo mateixa, durant una llarga època de la meva vida, vaig ODIAR-LA sincerament. Poesia? Ecs! Basques! Arcades! Ganyotes! Preferiria menjar-me un barril de fetge cru abans que haver-me de trobar davant d'un poema! Puag!

I de fet, no he canviat: segueixo odiant sincerament... el que aleshores creia que era la poesia. És a dir, una mena de passarel·la rosada on transiten desmaiadament nimfes vestides d'arc de Sant Martí, nàiades habillades amb puntes de ganxet i conillets blancs com el cotó fluix guarnits amb enormes llaços, tots lànguids i buits i happyflowers dansant sota una pluja de margarides de purpurina...

(Brrr. Quin mal que han fet "El club de los poetas muertos", alguns versos vomitius de Bécquer i les senyores de mitjana edat que adoren "El petit príncep" i el punt de creu)

Però per sort, el que ara entenc per poesia no té res a veure amb això. És clar que se'm fa difícil explicar què crec que és la poesia, sense haver de recórrer a la poesia mateixa... Així que, per fugir d'estudi, de moment la relacionaré amb un concepte igualment ambigu: per mi, la poesia és bellesa. I com a tal, n'hi ha de molts tipus: de terrible, de delicada, d'elegant, d'escatològica, de terrorífica, d'intel·lectual, de trencada, d'exacta o de graciosa. I sí, també de kitsch. Però és impossible no buscar-la instintivament, en una forma o altra: dir "no m'agrada la poesia" és dir "no m'agrada la bellesa", la qual cosa és, evidentment, un contrasentit, ja que la bellesa és per definició allò que agrada. Dir "no m'agrada la poesia" és tan absurd com dir "no sóc": el gust per la poesia, segons l'accepció que en dóna el meu diccionari intern, és, del tot, indeslligable de la condició humana. Estem fets així, nosaltres, tots, humans, i poesia és el que perseguim quan escrivim "TQM IONATAN" a la paret d'un lavabo, quan inventem una paraula sense sentit pel nostre fill o quan en una plaça de toros se'ns esquitxa la cara de sang.

Bob Dylan diu: "a poem is a naked person". Té raó. I una persona despullada, segons les circumstàncies, ens pot causar un incontrolable fàstic, ens pot omplir de vergonya aliena, ens pot entendrir, ens pot deixar indiferents, ens pot fer venir riure tonto o (i és el millor de tot, i demana un cert grau de maduresa entendre-ho, i no necessita ser raonat)... ens pot seduir i al·lucinar fins que no puguem pensar en res més.

Així doncs, estic absolutament segura que la poesia ens agrada a tots per naturalesa. De quina mena, en quin grau i si ens agrada que ens agradi ja són altres temes, que haurà de pensar cadascú pel seu propi cas... Aquí, creient-nos "la immortalitat de l'abril", ens limitarem a exposar els nostres, amb l'alegria i el dinamisme que ens caracteritzen!