NOCHES DEL MES DE JUNIO
Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año,
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba,
nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.
Eran las noches incurables
y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.
Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
o soñé con venderme al diablo,
que nunca me escuchó.
Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.
ciertas noches de junio de aquel año,
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba,
nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.
Eran las noches incurables
y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.
Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
o soñé con venderme al diablo,
que nunca me escuchó.
Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.
He
llegit i rellegit tantes i tantes vegades aquest poema… Fins i tot, vaig voler aprendre-me’l de memòria
per tal de no haver-lo de buscar sempre entre pàgines i així anar-me’l recitant
quan em vingués de gust, però va resultar que retinc menys que un peix. I això
fa que sempre hagi de tenir ben a prop Las
personas del verbo perquè quan t’entra l’ànsia i ets sents jove i has
d’estudiar però no vols i les mandíbules de la nostàlgia se’t mengen mentre que
les babes del zel et mullen les cuixes necessites, hòstia si el necessites!
recordar-te d’aquest poema.
M’imagino
Jaime Gil de Biedma passejant per Barcelona, ben vestit, potser fins i tot amb
una bona olor a colònia i amb una mirada atenta en tots els noiets que li
rascaven l’espatlla quan l’avançaven en ple carrer. En els seus poemes pots
sentir els seus ulls fixos en un punt i la tristesa i el desig col·locats en un
bell i perfecte prestatge on cada vers de Biedma s’hi acosta lentament
descrivint-te l’entorn que tot ho rodeja i captant amb un vers precís un
instant que ho esgarrapa i ho salva tot: Pero también/ la vida
nos sujeta porque precisamente/ no es como la esperábamos.
Biedma és la mala consciència del burgés que es
mira el seu moment i plora en silenci i més tard escriu poemes. Però jo no em
quedaria només amb això, bàsicament perquè seria ser reduccionista, simplista i
estúpid, perquè ell és també el flirteig amb un altra vida, on hi cap
Filipines, Pandèmica, Celeste, amor vestit per tots els
gustos, per tots els bars, homes, dones,
pessimisme i autodestrucció. I com tants d’altres, més tard és temps i mort:
Pel que fa a la seva relació amb els assumptes més
socials i existencials es podria dir que Biedma va pujar al ring vàries
vegades. Si bé, durant un cert temps va fer-li l’ullet al marxisme (temps en
que segurament deuria estar pul·lulant per les filipines i fent-se
l’empresari) més tard va caure al pou.
El nihilisme es va apoderar totalment del poeta quan es va trobar davant d’una
societat incapaç de canviar res! -Una mica com ara! Potser realment no hem
avançat gaire des dels temps del nostre amic...- I el conformisme, el
desencant, els interessos purament individuals de cada un juntament amb una
pèrdua de fe davant del mon intel·lectual regit per les esquerres no foren més
que el detonant i explosió: Jaime Gil de Biedma cada cop escriví menys.
AÑOS TRIUNFALES
[...] y la más
hermosa
sonríe al más
fiero de los vencedores.
RUBÉN DARÍO
Media
España ocupaba España entera
con
la vulgaridad, con el desprecio
total
de que es capaz, frente al vencido,
un
intratable pueblo de cabreros.
Barcelona
y Madrid eran algo humillado.
Como
una casa sucia, donde la gente es vieja,
la
ciudad parecía más oscura
y
los Metros olían a miseria.
Con
la luz de atardecer, sobresaltada y triste,
se
salía a las calles de un invierno
poblado
de infelices gabardinas
a
la deriva bajo el viento.
Y
pasaban figuras mal vestidas
de
mujeres, cruzando como sombras,
solitarias
mujeres adiestradas
-viudas,
hijas o esposas-
en
los modos peores de ganar la vida
y
suplir a sus hombres. Por la noche,
las
más hermosas sonreían
a
los más insolentes de los vencedores.
El
poeta de Barcelona va fracassar davant les seves ànsies de sobreposar-se a
l’apatia i el conformisme burgés. Malgrat tot, va deixar una poesia arrebossada
de ironia i tendresa. Buscava el vers més precís, la paraula més concreta i el
poema més real a la seva realitat i tot això projectat amb
una veu col·loquial, amb un veu
de senyor de carrer, d’home despullat a les tres de la matinada enmig d’un món
que no sap què fer-ne. M’agradaria també
pensar que aquesta es la mateixa veu amb que ell feia bromes a Carles Barral,
parlava de poesia a Gabriel Ferrater i li recitava els seus poemes a Luís
Cernuda. M’agradaria pensar que tot i els seus duels interiors fruits de les
seves dues natures - De
mi pequeño reino afortunado/ me quedó esta costumbre de calor/ y una impossible
propensión al mito.- va esdevenir poema. Aiiiiiii
Biedma! Si no fueses tant puta! Ni tant bon poeta no et llegiria ningú, cabró!
No hay comentarios:
Publicar un comentario