Segurament el
poema de Els amants és un dels més
coneguts del estimable Vicent Andrés Estellés. Però com oblidar-lo!? Si des de la veu d’Ovidi Motllor se’ns fa
incansable i etern!
Tot i així, s’ha de dir que el poeta de
Burjassot amaga darrera els plecs d’aquest poema tota una gran obra en què
títols com Assumiràs la veu d’un poble,
pare, M’aclame a tu, Testament mural, Cançó de Bressol, Demà serà
una cançó... s’acaben tornant igual d’indispensables per retre-li lloança.
Com val la pena
recordar, Estellés enceta la seva producció poètica en els durs anys de
postguerra, en una societat marcada per vencedors i vençuts i on, tristament,
només hi havia lloc per les idees que feien ressò del règim franquista. Si fins
aquí el panorama que tenia el poeta ja sembla prou contundent es perquè encara
no he fet menció de les nombroses depuracions, detencions i afusellaments que
es varen fer al País Valencià - si bé també a la resta de Catalunya.- No obstant,
a Valencià la repressió franquista va ser molt més colpidora...
Armats amb la por
i la censura ideològica i lingüística els franquistes aconseguiren enderrocar
grans pilars i, per variar, instal·laren més por i més censura per posseir un
vergonyós i degradant control de la societat. I tot això sense oblidar que passava
davant dels ulls del bon Déu! Ja que l’Església, per part seva, posseïa el do
de dictar moralitat pública per tothom i en tots els àmbits. Com es d’esperar,
en l’àmbit literari també! Sí! També hi varen fotre el nas i van tocar els collons!
Mal sento l’expressió, però és així!
Envers tot això, Vicent Andrés Estellés escriu (i com escriu!) per salvar la
llengua i la cultura d’un poble d’ànima mig vençuda. L’amor, la misèria, la
mort, la fam, el sexe, la cultura, Déu, la llibertat... Seran una constant que
impregnarà tota la seva obra. En altres paraules, és la seva pròpia vida la que
s’escola i mulla i marca tots els seus poemes. Una realitat per abastar-ne d’altres,
per abastar la terra. I d’aquí que Joan Fuster l’anomeni el “Poeta de realitats.”
A més, el fet de
ser un enamorat d’Ausiàs March i dels
clàssics grecollatins, com també de conèixer tota la tradició de poetes
catalans, des dels medievals fins als més contemporanis, fa que el seu estil i
llenguatge poètic esdevingui tota una creació. Prenent com a base tals
referents anteriors i donant als seus poemes una llengua col·loquial, una
llengua del carrer apareix un equilibri perfecte d’on vindrà la singularitat i
geni del poeta.
En el fons,
Estellés no fa res més que escriure uns poemes que expliquen coses, que remet a
gent, a personatges, descriu situacions, fa cròniques... inventa de nou tots
els mots ja dits i oblidats de la llengua i els torna dignes mentre els hi
construeix un centre poètic, un centre que batega. I si tot això ja es digne d’alabança més alabança
necessitaria encara per el moment en que li va tocar escriure i va decidir
fer-ho. Això és el que l’ha convertit en immortal.
Per acabar, deixo aquest enllaç ja que si alguna cosa
de bona te el youtube es que de tant en tant et brinda perles com aquesta:
No hay comentarios:
Publicar un comentario