Sí, tots sabem que en poesia es parla d'amor. Tots sabem que es fan servir les roses. Tots sabem que la primavera és un tema recurrent. Tots hem llegit poemes que parlen sobre la lluna, l'estimada, París, el cant dels rossinyols o la pluja...
I malgrat tot, quan són d'E. E. Cummings sembla que ho llegim per primera vegada.
Sabeu que de vegades us trobeu una persona que coneixeu de fa molt temps i la veieu d'una manera nova, i us sorprèn com no us havíeu adonat mai que aquella persona fos tan atractiva? I llavors li dieu: - És nou, aquest jersei que portes? Et queda molt i molt bé! I aquesta persona diu: - Què va, fa la tira que el tinc... Si me l'has vist mil vegades!
I aleshores us adoneu que és veritat, que li heu vist mil vegades, però que avui alguna cosa ha fet que us semblés nou?
Doncs amb Cummings passa el mateix: quan ell fa servir paraules que ens trobem vint vegades cada dia, semblen acabades d'estrenar, com si no les hagués fet servir mai ningú abans. Com els dibuixos d'un nen, les imatges que pinta el meu benvolgut Edward Elstin són sempre refrescants, encara que en el fons acabin essent la típica casa amb la típica xemeneia i el típic caminet al davant i el típic sol darrere la teulada.
I crec que "imatges" és un terme apropiat, perquè això és exactament el més memorable dels seus poemes: dibuixen. No només amb els jocs topogràfics sobre la pàgina i amb el seu particular ús (o desús) de la puntuació, sinó també amb el sentit que insufla a tot el que troba: així, la Vida és un home vell que porta flors sobre el cap, hi ha una cantonada on es troben el Res i el Quelcom, la primavera esparreca el món, la Nit discuteix amb les cases de París i les roses poden ser deliberades. I en un dels meus poemes preferits, les flors es cullen a elles mateixes:
who knows if the moon’s
a baloon,coming out of a keen city
in the sky—filled with pretty people?
(and if you and i should
get into it,if they
should take me and take you into their baloon,
why then
we’d go up higher with all the pretty people
than houses and steeples and clouds:
go sailing
away and away sailing into a keen
city which nobody’s ever visited,where
always
it’s
Spring)and everyone’s
in love and flowers pick themselves
Es podria dir que (tot i el seu magistral, buscadíssim, mil·limetrat) ús del ritme, la poesia de Cummings és una poesia fàcil. És clar que sí, tan fàcil com els quadres de Miró o la música dels Beatles. D'una obvietat tan òbvia, que ningú és capaç d'acostar-s'hi, i que defugen la crítica. No és espectacular, ni punyent, ni dolorosa: és amable, i certa sempre.
És per qualitats com aquesta que, malgrat l'afecte que li tinc, Cummings no surt mai a les converses: és com aquell amic que s'estima tant i es coneix tant bé que no cal parlar-ne, i de vegades ni tan sols pensar-hi, perquè forma tant part d'un mateix que no necessita carta de presentació. De fet, i sense saber-ne absolutament res, crec que el senyor e.e. cummings (com firmava ell mateix) m'hauria caigut d'allò més bé (a diferència de la immensa majoria dels poetes, que semblen persones insuportables que escriuen meravellosament)!
Així que ja ho sabeu: si mai organitzeu un sopar convocant-hi poetes morts i ressucitats amb alguna mala art, jo us recomanaria que no deixessiu de convidar-hi Cummings (juntament amb Whitman, i alguns altres de qui segurament acabaré parlant), si voleu que la vetllada no sigui un fracàs total i que algú prefereixi escoltar-vos a vosaltres en comptes de queixar-se de mil sofriments. Un home que, en referència a la seva obra, deia: "Per què, en comptes d'intentar entendre-la, no intentes deixar que ella t'entengui a tu?" ... ha de ser per força una persona fantàstica!
I malgrat tot, quan són d'E. E. Cummings sembla que ho llegim per primera vegada.
Sabeu que de vegades us trobeu una persona que coneixeu de fa molt temps i la veieu d'una manera nova, i us sorprèn com no us havíeu adonat mai que aquella persona fos tan atractiva? I llavors li dieu: - És nou, aquest jersei que portes? Et queda molt i molt bé! I aquesta persona diu: - Què va, fa la tira que el tinc... Si me l'has vist mil vegades!
I aleshores us adoneu que és veritat, que li heu vist mil vegades, però que avui alguna cosa ha fet que us semblés nou?
Doncs amb Cummings passa el mateix: quan ell fa servir paraules que ens trobem vint vegades cada dia, semblen acabades d'estrenar, com si no les hagués fet servir mai ningú abans. Com els dibuixos d'un nen, les imatges que pinta el meu benvolgut Edward Elstin són sempre refrescants, encara que en el fons acabin essent la típica casa amb la típica xemeneia i el típic caminet al davant i el típic sol darrere la teulada.
I crec que "imatges" és un terme apropiat, perquè això és exactament el més memorable dels seus poemes: dibuixen. No només amb els jocs topogràfics sobre la pàgina i amb el seu particular ús (o desús) de la puntuació, sinó també amb el sentit que insufla a tot el que troba: així, la Vida és un home vell que porta flors sobre el cap, hi ha una cantonada on es troben el Res i el Quelcom, la primavera esparreca el món, la Nit discuteix amb les cases de París i les roses poden ser deliberades. I en un dels meus poemes preferits, les flors es cullen a elles mateixes:
who knows if the moon’s
a baloon,coming out of a keen city
in the sky—filled with pretty people?
(and if you and i should
get into it,if they
should take me and take you into their baloon,
why then
we’d go up higher with all the pretty people
than houses and steeples and clouds:
go sailing
away and away sailing into a keen
city which nobody’s ever visited,where
always
it’s
Spring)and everyone’s
in love and flowers pick themselves
Es podria dir que (tot i el seu magistral, buscadíssim, mil·limetrat) ús del ritme, la poesia de Cummings és una poesia fàcil. És clar que sí, tan fàcil com els quadres de Miró o la música dels Beatles. D'una obvietat tan òbvia, que ningú és capaç d'acostar-s'hi, i que defugen la crítica. No és espectacular, ni punyent, ni dolorosa: és amable, i certa sempre.
És per qualitats com aquesta que, malgrat l'afecte que li tinc, Cummings no surt mai a les converses: és com aquell amic que s'estima tant i es coneix tant bé que no cal parlar-ne, i de vegades ni tan sols pensar-hi, perquè forma tant part d'un mateix que no necessita carta de presentació. De fet, i sense saber-ne absolutament res, crec que el senyor e.e. cummings (com firmava ell mateix) m'hauria caigut d'allò més bé (a diferència de la immensa majoria dels poetes, que semblen persones insuportables que escriuen meravellosament)!
Així que ja ho sabeu: si mai organitzeu un sopar convocant-hi poetes morts i ressucitats amb alguna mala art, jo us recomanaria que no deixessiu de convidar-hi Cummings (juntament amb Whitman, i alguns altres de qui segurament acabaré parlant), si voleu que la vetllada no sigui un fracàs total i que algú prefereixi escoltar-vos a vosaltres en comptes de queixar-se de mil sofriments. Un home que, en referència a la seva obra, deia: "Per què, en comptes d'intentar entendre-la, no intentes deixar que ella t'entengui a tu?" ... ha de ser per força una persona fantàstica!
No hay comentarios:
Publicar un comentario